Accions

Filosofia jueva

De Wikisofia

La revisió el 23:12, 17 set 2018 per Jorcor (discussió | contribucions)
(dif.) ← Versió més antiga | Versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)

 El pensament filosòfic jueu durant l'edat mitjana, tal com es desenvolupa en l'àmbit oriental i occidental de l'Islam i en l'occident llatí. Sorgeix en el mateix punt geogràfic que la filosofia àrab, en l'orient islàmic i arriba al seu apogeu a Espanya. L'expressió «filosofia hebrea» és menys adequada puix que no sempre ha estat l'hebreu la llengua que el poble jueu ha utilitzat en filosofia (només la que es desenvolupa a Europa als segles XIV i XV).

Després del que pot considerar-se la primera manifestació de la filosofia jueva, la de Filó d'Alexandria (s. I) i que representa la primera presa de contacte significativa entre la Torà i el platonisme, l'interès dels jueus per la filosofia només reneix en conèixer, en terres de l'islam, cap al s. VIII-IX, el pensament grec que els àrabs anomenen falsafa (filosofia), excepció feta de les doctrines ocultes de la Càbala, místiques pròpiament, que reben influències neoplatòniques i gnòstiques.

El primer filòsof jueu de l'edat mitjana és Isaac Israeli (ca. 855-955), de Kairuán, metge del monarca d'Ubayd Allâh al-Mahdî, fundador de la dinastia fatimida, i les obres de la qual, Llibre de les definicions, Llibre dels elements, Llibre de l'esperit i de l'ànima i Llibre de les substàncies, imiten les del primer dels filòsofs àrabs, al-Kindi (ca. 800-866). Escriu en àrab i és d'orientació neoplatònica; influirà notablement en Albert Magne. Saadi ben Josef de Fayum (882-942), rabí, que s'estableix a Bagdad, i autor d'obres de caràcter enciclopèdic, és defensor d'una concordança, a l'estil dels escolàstics llatins, entre religió i raó. La seva obra, De les creences religioses i les doctrines filosòfiques representa una justificació racional de les creences religioses.

Les grans figures del judaisme filosòfic són, no obstant això, Shlomo ibn Gabirol (ca. 1022-1057/70), Avicebró per als llatins, i sobretot Maimònides (1135-1204), tots dos jueus espanyols. El primer s'inscriu, amb la seva obra Fons vitae, dins de la tradició aristotèlica de fons neoplatònic, comú entre els àrabs; el segon es mostra aristotèlic decidit, quan planteja, en Guia de perplexos, una concordança entre teologia jueva i pensament racional, segons una metafísica inspirada en Avicenna i Averrois.

Juda ha-Levi (1075-1141), anterior a Maimònides, és també un jueu espanyol, nascut a Tudela, destacable per la seva obra El llibre de la demostració i de la prova en defensa de la religió menyspreada, coneguda amb el nom de Kuzari, escrita després del daltabaix polític que suposa la invasió almohade de la península Ibèrica, i en la qual es pregunta pel sentit del judaisme en temps adversos.

Extingida la filosofia jueva a la zona de l'Islam oriental cap al s. XIII, es renova no obstant això en occident, malgrat no donar figures que superin la de Maimònides, després d'entrar en contacte amb el món cristià, amb ocasió sobretot de l'avanç de la reconquesta espanyola i de les escoles de traductors.

Destaca, en aquest període, Shemtob ben Joseph ibn Falqera (ca. 1223-1291), traductor i autor de Guia de la guia, en la qual compara a Maimònides amb Averrois, autors les teories dels quals dominaran fins al s. XV. Els escrits dels jueus espanyols d'aquesta època, d'altra banda, reflecteixen les aparicions recents d'obres cabalísticas, com el Sefer ha-Zohar (Llibre de l'esplendor), atribuït a Moisès ben Shemtob de León i publicat cap a 1280.

La història de la filosofia jueva a Espanya inicia la seva fi quan comença l'actuació del tribunal de la Inquisició.

Les figures excel·lents d'aquesta última època són Leví ben Gerson, Gersónides (1288-1344), matemàtic, astrònom i filòsof, del Languédoc, la producció literària del qual, per quantitat i estil, pot comparar-se amb la d'un escolàstic llatí. Segueix a Maimònides i a Averrois, carregant l'accent en aquest últim. La seva obra més coneguda és Les guerres del Senyor.

Hasdai Crescas (1340-1410), rabí a Barcelona i Saragossa, escriu en català i hebreu i participa de la reacció contra la filosofia aristotèlica, escrivint La llum del Senyor, amb crítiques a Maimònides i a Gersónides.

Lleó Hebreu (ca. 1460-1523), el nom veritable del qual és Juda Baravanel, portuguès que es refugia a Itàlia, representa el contacte del judaisme amb el renaixement i l'humanisme; els seus Diàlegs d'amor (1502) influeixen en l'Acadèmia de Florència i en Marsilio Ficino. Eliya Delmedigo (ca. 1460-1497) és un averroista que ensenya a la universitat de Pàdua.