Etern retorn
De Wikisofia
La revisió el 17:43, 24 set 2018 per Jorcor (discussió | contribucions)
Una de les idees fonamentals del pensament de Nietzsche generalment mal explicada, ja que sota l'aparença de ser una teoria cosmològica (semblant a les concepcions del "gran any" de la filosofia estoica, o de les concepcions clàssiques del temps circular, que defensaria que en un món sense cap estat finit determinat i amb un nombre finit d'àtoms i un temps infinit, totes les possibles combinacions ja s'haurien donat (i es tornarien a donar), de manera que qualsevol situació i entitat ja haurien existit (i tornarien a existir) de manera idèntica: l'etern retorn del mateix. Ara bé, per a ser exactament el retorn del mateix, serien entre si indiscernibles. Però aquest no és realment el sentit de la tesi nietzscheana, en la qual la idea de l'etern retorn cal entendre-la, lligada a les idees de l'amor fati i de nihilisme, com a idea de l'afirmació de l'existència, i com a prova moral que ha de passar el superhome.
La realitat apareix com esdevenir i perspectiva. Contra l'ontologia estàtica que veia l'esdevenir com a aparença, i contra la concepció de la veritat de la metafísica, apareix la voluntat de poder: el món com a canvi, com a procés; la veritat com el que afavoreix la vida. La veritat, tal com és entesa per les ideologies i la metafísica, no existeix. Tota veritat és interpretació, i la propensió a considerar alguna proposició com a veritable és més aviat fruit d'una millor correspondència, no amb l'ésser de les coses, sinó amb les condicions socials i psicològiques que ens dominen, doncs la mateixa consciència a la qual s'imposa aquesta veritat, ja és fruit d'influències socials i culturals. Per això, en contra de la visió religiosa i metafísica del món, la veritat és solament el que afavoreix la vida (tesi que, en certa forma, s'assembla a la sustentada per algunes formes de pragmatisme, corrent no allunyat de les tesis vitalistes). L'esdevenir no es pot capturar amb els conceptes de l'enteniment, només es deixa entendre mitjançant al·lusions, amb aforismes i metàfores, ja que els conceptes pretenen explicar una multiplicitat que no és mai igual: són la manifestació de la paràlisi de l'enteniment que no pot captar l'esdevenir. La capacitat d'assumir plenament el nihilisme és el que caracteritza al superhome, i la prova que aquest ha de passar és la de l'etern retorn del mateix (die ewige Wiederkehr)
El tema de l'etern retorn que Nietzsche inicia en el Gai saber ( vegeu el text) el desenvolupa Nietzsche en el capítol del Zaratustra titulat De la visió i l'enigma. Segons ell mateix, es tracta del seu pensament «més profund», i també del més difícil de captar, ja que el tractament que dóna Nietzsche d'aquest tema és bastant ambigu. L'«etern retorn del mateix» no significa, a la manera de les antigues cosmologies que predicaven la doctrina del gran any, la repetició de les coses individuals, encara que en els textos coneguts com La voluntat de poder formula la seva tesi com si es tractés d'una doctrina cosmològica (en suposar que el nombre d'àtoms i la quantitat d'energia que formen el món són finits i, en ser el temps infinit, només són possibles un nombre determinat de combinacions, raó per la qual l'estat actual ha de repetir-se infinites vegades (vegeu el text). Però més aviat ha d'entendre's (especialment, en El gai saber i en el Zaratustra) com a doctrina moral: és el sí tràgic i dionisíac a la vida pronunciat pel mateix món, unit a la noció de l'amor fati (veg. textos). Aquesta doctrina moral o, millor, prova selectiva moral (vegeu el text), suposa una important reflexió sobre el temps que Nietzsche exposa de forma metafòrica. Contra el sentiment d'un temps destructor i aniquilador (representat en el Zaratustra per un nan o «esperit de la pesadesa») de les potencialitats de la voluntat de poder, Nietzsche reivindica la destrucció del sentit transcendent del temps lineal judeocristià (un temps orientat cap a un fi que transcendeix cada un dels seus moments). Això suposa una crítica profunda de l'oposició habitual entre passat i futur: l'instant no és un simple trànsit des d'un passat cap al futur, sinó que en ell mateix es mostra el temps etern. Però això tampoc suposa afirmar la circularitat del temps, com acaba confessant el nan del Zaratustra: «totes les coses dretes menteixen, va murmurar amb menyspreu el nan. Tota veritat és corba, el temps mateix és un cercle», ja que aquesta circularitat, sense més, implica el fastig i la paràlisi, en la mesura en què tendeix a la plena determinació (ja que tot el que succeeix ha de tornar a succeir). Per això, Zaratustra tampoc accepta la mera concepció cíclica del temps, que encara es basa en categories d'anàlisis preses del transcurs temporal fragmentador. L'etern retorn és la fi de tota finalitat transcendent: tant d'una fi en sentit escatològic —com el predicat per les religions que parlen d'un judici final—, com de la fi d'una conflagració universal al final del cicle del gran any. Aquest pensament Nietzsche l'exposa, novament, de manera metafòrica, en el capítol titulat De la visió i l'enigma, en el qual Zaratustra té una visió en la qual apareix la figura d'un pastor tenallat per una serp, i davant la situació de la qual el mateix Zaratustra li commina a mossegar el cap de la serp. El pastor està aterrit i paralitzat pel fàstic, però quan finalment talla el cap de la serp amb les seves pròpies dents es deslliura de l'opressió. Aquesta imatge representa l'alliberament tant de l'opressió d'un temps que està en funció d'un eschaton, com la de l'opressió del temps circular que produeix fastig; i la decisió de mossegar la serp és la representació d'afrontar valentament el vital.
La repetició del mateix, si és realment del mateix, és l'equivalent a afirmar que no es repeteix, doncs en la repetició el mateix no seria el mateix. Per això significa que cada instant és únic, però etern, ja que en ell es troba tot el sentit de l'existència. És per això que la doctrina de l'etern retorn no és descriptiva, sinó prescriptiva: l'etern retorn ha d'instituir-se per mitjà d'una decisió humana perquè realment cada moment posseeixi tot el seu sentit. El ressentiment contra la vida neix de la incapacitat d'assumir-la plenament, i assumir-la plenament és acceptar que tot el que va ser, va ser perquè així ho hem volgut, és a dir, voler l'etern retorn. Des d'aquesta perspectiva, la concepció nietzscheana de l'etern retorn ha estat considerada per Gilles Deleuze com la base per a la plena inversió del platonisme (veg. text 1 i text 2).
Suposem que cert dia o certa nit, un dimoni s'introduís furtivament en la soledat més profunda i et digués: «Aquesta vida, tal com tu la vius i l'has viscut hauràs de viure-la encara un cop més i fins i tot innombrables vegades; i se't repetirà cada dolor, cada plaer i cada pensament, cada sospir i tot el que és extraordinàriament gran i petit de la teva vida. A més a més tot es repetirà en el mateix ordre i successió... i fins i tot aquesta aranya i aquest clar de lluna entre els arbres i aquest mateix instant i jo mateix. L'etern rellotge de sorra de l'existència donarà la volta sempre novament, i tu amb ell, corpuscle de pols». No et tiraries al sòl, xerricaries les dents i maleiries el dimoni que així et parlés? O potser has tingut alguna vegada la vivència d'un instant prodigiós en què respondries: «tu ets un déu i mai vaig sentir res més diví!». Si aquell pensament arribés a tenir poder sobre tu, així com ets, et transformaria i potser et trituraria; enfront de tot i en cada cas, la pregunta: «¿vols això una vegada més i innombrables vegades més?», recauria sobre la teva acció com la major gravetat!