Accions

Escatologia

De Wikisofia

La versió per a impressora ja no és compatible i pot tenir errors de representació. Actualitzeu les adreces d'interès del navegador i utilitzeu la funció d'impressió per defecte del navegador.

(del grec ἔσχατος, éskhatos, últim, i λόγος, logos, tractat)

Doctrina teològica d'origen bíblic sobre allò que ha de succeir al «final dels temps». L'expressió «final dels temps» té diverses accepcions en el context religiós, però sempre amb el sentit d'una «plenitud» que ja s'ha aconseguit. En l'Antic Testament es refereix, en els textos dels profetes, als temps denominats també messiànics, i que el cristianisme va aplicar després a Crist; en el Nou Testament, tant una expressió com una altra, es refereix a una segona vinguda de Crist, jutge o rei universal, segons siguin les interpretacions, que ha de significar la instauració definitiva del Regne de Déu o de la voluntat salvífica de Déu. Després d'un primer moment inicial, en el cristianisme primitiu, en què es va creure que aquesta segona vinguda era imminent, i després de la difusió i extensió creixent del cristianisme en una àrea geogràfica més extensa, es va passar a ajornar la vinguda definitiva de Crist al final dels temps, és a dir, a un període històric de temps final no determinable directament per l'home, en el qual hi haurà «un cel nou i una nova terra», i que representa l'inici del «dia de Déu», o de la parusia (arribada), i el final del temps de què disposa l'home. La part de la teologia que estudia els anomenats novíssims -allò que es creu que ha de succeir a l'home i al món entre el final del temps i el començament de l'eternitat-,es denomina teologia escatològica.

L'escatologia, la parusia o els novíssims representen el conjunt de successos que li esperen –des de la perspectiva de la fe religiosa– a l'home individual i col·lectivament entès. D'entre els més importants successos de la fi dels temps o de l'arribada de la plenitud dels temps, la religió cristiana destaca la idea del «judici final» i la de la «resurrecció dels cossos». A la teologia incumbeix la tasca d'explicar el contingut i el sentit de les afirmacions escatològiques.

Un dels aspectes més interessants de l'escatologia és l'afirmació que el que ha de succeir al final es compleix ja en el moment present, o que la fi està ja present en tot el transcurs del temps, en aquells successos que, pel seu significat religiós, avancen parcialment i d'alguna manera allò que només es complirà en la seva plenitud al final; per exemple, l'encarnació, mort i resurrecció de Jesús, o els mateixos sagraments o fins a la conversió religiosa o la fe d'una persona. És una forma religiosa d'entendre la historicitat.

A la base de l'escatologia cristiana subjau la noció lineal de temps, segons la qual les coses tenen un començament, un desenvolupament i un final. El començament el representen la creació i la redempció (primera vinguda); el desenvolupament és el temps de la permanència de l'Església i de la seva història, i el final és la consumació de tot i la forma definitiva que ha d'adoptar el conjunt de la creació.