Error

(del llatí error, acció d'anar d'aquí cap enllà, de errare, anar a l'aventura)

En general, prendre com veritable alguna cosa que no ho és. L'error consisteix a creure que se sap alguna cosa que no se sap o que no se sap alguna cosa que sí que se sap. Tal confusió epistemològica no pot ser sinó inconscient, ja que l'enteniment no s'adhereix a la falsedat més que si la confon amb la veritat i viceversa. No és una propietat dels enunciats, com la veritat o la falsedat, sinó de les nostres creences o del fet de jutjar. Cal no confondre error amb ignorància, perquè aquesta és simplement manca de saber, mentre que, quan errem, creiem saber. Per això, l'error suposa d'alguna manera certesa (veg. citació). Errem, per tant, des de la ignorància o l'absència de coneixement, encara que també des del dubte, la certesa i l'opinió, però no des del saber o coneixement. La impossibilitat d'errar és la inerrancia. Falibilisme, en canvi, és afirmar que no estem exempts d'error a cap àrea de coneixement. Veg. fals.

Atès que és el contrallum del saber o de la ciència, els diversos sistemes filosòfics que s'han ocupat de la possibilitat de l'error ho fan des de la mateixa perspectiva, encara que en sentit contrari, de la teoria de la veritat. En les teories epistemològiques clàssiques, el bon ús de les fonts de coneixement (fonamentalment l'experiència i la raó) i del criteri de veritat (normalment l'evidència) garanteix l'accés creixent a una veritat absoluta cada vegada millor coneguda per l'home. L'error prové de la fallada en qualsevol dels elements del procés, que no sigui l'enteniment: en forma d'engany dels sentits, de domini de la llibertat, de la voluntat que (moguda pel desig, l'ànsia o la precipitació) mou a l'enteniment a una decisió prematura, de la confusió en el judici en afirmar, per ignorància, d'un subjecte un predicat que no li convé.

Així, per exemple, per a Descartes, l'error neix en principi de la finitud humana -«sóc com un terme mitjà entre Déu i el no-res»-, i s'explica per la mateixa constitució humana. L'home, com enteniment que és, que només es determina per la claredat i la distinció de les idees –el seu criteri de veritat–, no pot errar, però com voluntat lliure que és, manca de determinacions i pot decidir-se, per precipitació, a acceptar com a veritables coses que no entén prou (veg. text). La precipitació i destaroto de la voluntat, la falta de la deguda consideració o atenció de l'assumpte, és l'origen de l'error; la filosofia posterior donarà altres noms a aquesta precipitació de la voluntat: prejudici, ideologia, influx social, etc.

Kant, d'una banda, afirma en una línia semblant que si no tinguéssim més font de coneixement que la raó mai cometríem errors; procedeixen aquests, per tant, de la sensibilitat, de l'influx d'aquesta sobre l'enteniment (veg. text). Però, d'altra banda, el seu sistema filosòfic marca una ruptura en la tradició d'entendre l'error com un mal ús de la capacitat cognoscitiva. L'home no només no pot aconseguir saber què són les coses en si mateixes, perquè no pot accedir al coneixement del noümen sinó que, a més, ell mateix intervé en l'establiment de les condicions de possibilitat d'allò que coneix. Desapareix, així, la perspectiva d'entendre el problema de la veritat i l'error com un fenomen d'accés a una veritat absoluta que arriba infal·liblement de fora a l'home, sempre que aquest es disposi adequadament a això, i apareix la que, en la constitució de la veritat, intervé l'home. Per semblants raons, en les teories epistemològiques actuals, necessàriament relacionades, a més, amb la filosofia de la ciència, el coneixement (sobretot el científic) no es considera vinculat a la inerrancia, sinó sobretot a les raons o a la justificació del que la comunitat científica considera coneixement veritable: tota veritat científica és relativa i provisional, de manera que el que és cert o erroni en una època pot passar a ser, respectivament, erroni o cert en una altra. En filosofia de la ciència, més que el concepte de veritat interessa el de contrastació de les hipòtesis i teories. Això no invalida el concepte epistemològic tradicional de veritat, sinó que posa en relleu que la «veritat científica» no pot definir-se segons el model tradicional de coneixement veritable. Per aquesta mateixa raó, el sentit de l'error en l'àmbit del coneixement també és un altre. En ser connatural a tot coneixement científic, la ciència no s'orienta pròpiament a la recerca de la certesa, sinó només a l'eliminació d'errors. La seva meta no és l'assoliment d'una veritat absoluta, sinó la proposta de conjectures cada vegada més audaces que es tornen tant més versemblants com més contrastades estan; encara més, l'única manera, diu Popper, de contactar amb la realitat és descobrint l'error de les nostres conjectures. La qüestió de fons no és d'on prové l'error?, sinó com descobrim l'error en les nostres creences? (veg. text de Popper).

Veg. inerrància, fals.