Accions

Enteniment passiu

De Wikisofia

La versió per a impressora ja no és compatible i pot tenir errors de representació. Actualitzeu les adreces d'interès del navegador i utilitzeu la funció d'impressió per defecte del navegador.

 També anomenat possible. La part passiva de l'enteniment segons la coneguda divisió d'Aristòtil. L'enteniment passiu (nous pathetikós), del qual diu pròpiament que «és totes les coses», es comporta en l'acte d'entendre com la potència o possibilitat de conèixer que té l'ànima, o la ment, enfront de l'enteniment actiu (nous poietikós), del qual diu que «les pot fer totes», el qual és la forma o l'agent que causa l'acte d'intel·lecció o coneixement abstracte (veg. text); aquest és immortal i etern i «ve de fora», aquell –corruptible– es troba unit al cos. La tradició ha interpretat aquesta distinció de diverses maneres i la filosofia àrab en particular ha radicalitzat la separació de l'enteniment (agent i pacient). Alexandre d'Afrodisia afegeix a aquests dos enteniments l'«habitual» o adquirit, que, com indica el seu nom, es refereix a l'hàbit intel·lectual de pensar o abstreure que adquireix l'home, i a més identifica clarament l'enteniment agent amb el primer motor.

Averrois, partint de les teories d'Alexandre d'Afrodisia, sosté que tots dos enteniments, agent i pacient, són separats i independents de l'home; el propi d'aquest és l'adquirit que ve a ser com la participació de l'home en la fusió dels altres dos enteniments a manera de matèria i forma.

L'Escolàstica va acceptar la distinció aristotèlica llatinitzant el nom, i parla, segons les seves funcions, del intellectus possibilis, que rep i elabora el resultat de la sensació, i del intellectus agens, encarregat de la comprensió de l'intel·ligible; però l'enteniment, per als escolàstics cristians, és immaterial i una propietat característica de l'ànima individual. Guillem d'Occam va creure innecessària l'existència de l'enteniment agent i identifica tots dos en un solament. Amb el Renaixement, sorgeix de nou la polèmica entre els renaixentistes aristotèlics en una triple direcció: l'alexandrista (l'home posseeix enteniment potencial), l'averroista (hi ha un sol enteniment únic) i la tomista (dues funcions d'un mateix enteniment).