Dret natural

Expressió que s'aplica al conjunt de lleis morals naturals –l'origen de les quals és la sola naturalesa en tant que es refereix a l'àmbit de la llibertat humana–, dins del supòsit, no universalment reconegut, que l'ordre legal forma part de l'ordre moral. En la mesura que es funda en la naturalesa, el dret natural es refereix a valors universals i immutables.

En les Institucions de Justinià, «dret natural és el que la naturalesa va ensenyar a tots els animals» (Iust. Inst., I, 2 pr.). L'Escolàstica medieval sosté l'existència del dret natural, que anomena «llei natural» sota el principi general que és reflex de la llei eterna (veg. citació). La Reforma protestant dóna origen a una noció de dret natural no fundat en la llei eterna; el jusnaturalisme racionalista, que procura la seva fonamentació en valors humans considerats universals, acaba convertint-se en dret positiu en les legislacions liberals i democràtiques.

Enfront del dret positiu, que sosté iustum quia iussum [just perquè està manat], el dret natural sosté la inversa: iussum quia iustum [manat perquè és just].