Docta ignorantia
De Wikisofia
La revisió el 22:58, 30 gen 2018 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - amb el que el coneixement humà de tals temes mai és pròpiament + amb la qual cosa el coneixement humà d'aquests temes no és mai pròpiament)
Expressió difosa pel filòsof renaixentista, de tradició neoplatònica, Nicolau de Cusa, (1401-1464) qui, inspirant-se en la tradició socràtica de la pròpia ignorància («Només sé que no sé res») i en la tradició de la teologia negativa d'alguns pares de l'Església i d'alguns escolàstics –respecte de Déu, les negacions són veritables–, sosté que tant Déu com l'univers o la veritat són infinitament distants per a l'enteniment humà, de manera que, per més aproximacions que es facin a la recerca del seu coneixement, mai el finit aconsegueix i comprèn l'infinit, i sempre són possibles altres noves aproximacions, amb la qual cosa el coneixement humà d'aquests temes no és mai pròpiament coneixement, sinó ignorància il·lustrada, i al màxim conjectura (veg. text).
La prova d'aquesta impossibilitat de coneixement positiu està que l'enteniment humà es fonamenta en el principi de no contradicció, mentre que l'infinit, sobretot referit a Déu, que paradoxalment és el màxim i alhora el mínim, la unitat on està tot, suposa la coincidència d'oposats (coincidentia oppositorum). Aquesta contradicció inabastable l'enteniment humà només pot explicar-la mitjançant metàfores (sovint d'índole matemàtica: el diàmetre d'un cercle infinit coincideix amb la línia corba de la circumferència que delimita; veg. text).