Accions

Crítica de la raó pura

De Wikisofia

La revisió el 21:58, 1 nov 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - física|metafísica]].'''Esquema + física|metafísica]]. '''Esquema)
Kant5.gif

La primera de les tres obres de Kant, que amb el nom de Crítica formen un tot unitari que configura l'examen al fet que aquest autor sotmet a la raó en el seu triple aspecte de teòrica, pràctica i judici sobre el gust.

La Crítica de la raó pura es va publicar a Riga (1781) i va ser editada per Hartknoch. En 1787 va aparèixer una segona edició, que reelaboraba la primera en múltiples passatges. En ella sotmet Kant a crítica a la raó valent-se de la raó mateixa, en una situació d'examen previ a tota experiència (raó pura). Prenent com a exemple la denominada «revolució copernicana», suggereix que els problemes tradicionals de la filosofia es resolen millor adoptant, com a hipòtesi, el punt de vista que el coneixement no es regeix per l'objecte, sinó aquest pel coneixement, ja que, àdhuc admetent que tot coneixement comença per o amb l'experiència, no tot prové d'aquesta. Per tant, només es coneix quan resulta possible imposar a l'objecte aquells elements a priori, propis del subjecte, que possibiliten un coneixement universal i necessari. Tota la Crítica consisteix en l'anàlisi d'aquests elements a priori, anomenats elements o condicions transcendentals del coneixement, a partir dels quals resulta possible construir judicis sintètics a priori, tant referent a la sensibilitat com tocant a l'enteniment. Simultàniament, partint del fet que existeix veritable coneixement tant en la matemàtica com en la física, Kant analitza com són possibles en aquestes ciències els judicis sintètics a priori i si ho són també en metafísica. Esquema de la Crítica de la raó pura


A. Teoria dels elements de la raó pura

1. Estètica transcendental: estudi dels principis a priori de la sensibilitat

a. Espai

b. Temps (condicions sota les quals existeixen objectes)

2. Lògica transcendental: estudi de les condicions sota les quals concebem objectes

2.1. Analítica transcendental: o «lògica de la veritat»; ús empíric de les categories per l'enteniment (ús legítim)

a ) Analítica dels conceptes

1. Deducció metafísica de les categories

2. Deducció transcendental de les categories

b) Analítica dels principis

1. Teoria de l'esquematisme (aplicació de les categories als fenòmens)

2. Els principis de l'enteniment (judicis sintètics a priori sobre la naturalesa)

a) Axiomes de la intuïció

b) Anticipacions de la percepció

c) Analogies de l'experiència

d) Postulats del pensament empíric

2.2. Dialèctica transcendental: o «lògica de l'aparença»; ús no empíric de les categories per la raó (ús il·legítim).

a) La il·lusió transcendental

b) Idees transcendentals de la raó: jo, llibertat, Déu

c) Raonaments dialèctics (sofismes de la raó)

1. Paralogismes (crítica de la psicologia racional)

2. Antinomias (crítica de la cosmologia racional)

3. Ideal de la raó (crítica a la teologia natural)

B. Teoria del mètode de la raó pura

(Esbós d'un sistema complet de la raó, després d'analitzats els seus límits)

1. La disciplina de la raó: mantenir a la raó en equilibri entre el dogmatisme i l'escepticisme.

2. Cànon (o criteri) de l'ús pur de la raó: ús correcte de la raó.

La raó no aconsegueix sempre un coneixement objectiu, que es deixa només per a l'enteniment; però té un ús pràctic: mitjançant ella sabem que la voluntat és lliure, que existeix Déu i que hi ha un món futur.

Els interessos generals de la raó:

Què puc saber?

Què haig de fer?

Què puc esperar?

3. Arquitectònica de la raó pura: el coneixement no configura una rapsòdia, sinó un sistema.

La filosofia com a unitat sistemàtica del saber.

La filosofia és propedèutica (crítica) o sistema de la raó (metafísica). Aquesta pot suposar un ús especulatiu o un ús pràctic de la raó. La metafísica en sentit estricte és ús especulatiu de la raó.

4. Història de la raó pura: breu visió històrica de la filosofia


897.png