Constructivisme

En un sentit general, pres de l'ús d'aquest concepte en matemàtiques, en lògica i en art, és una aplicació del principi enunciat per G.B. Vico, verum ipsum factum, que pot interpretar-se com «l'home entén només el que ell mateix ha fet», així com una interpretació dels plantejaments de I. Kant, que afirma, genèricament, que «només coneixem a priori de les coses el que nosaltres mateixos posem en ella» (veg. citació) i d'una manera concreta, en especificar la forma de conèixer pròpia de les matemàtiques, que és característica seva construir els seus propis objectes (vegeu el text).

L'intuïcionisme matemàtic sosté que només han d'admetre's les entitats matemàtiques efectivament demostrades, això és, aquelles que puguin construir-se com a objectes matemàtics segons regles admeses.

En art, el moviment estètic, iniciat a Rússia cap a 1919 (Tatlin, Rodchenko), s'orienta a la construcció del mateix objecte artístic que inventa lliurement, i que no és una còpia de la naturalesa, accentuant el seu aspecte geomètric, universal i objectiu.

En epistemologia, l'anomenada escola d'Erlangen, centrada entorn de Paul Lorenzen (n. 1915), sosté una teoria constructivista de la ciència i de l'ètica, basada en una metodologia constructivista, el lema fonamental de la qual és que «només entenem allò que podem construir». El que, per a aquest fi, es construeix és precisament una sintaxi racional, o una lògica, a manera de metallenguatge, que el seu objectiu és poder comprendre el nostre propi pensament i el nostre llenguatge ordinari.

Veure construcció, constructe.