Accions

Confirmació, paradoxes de la

De Wikisofia

La revisió el 19:10, 9 feb 2020 per Jorcor (discussió | contribucions)
(dif.) ← Versió més antiga | Versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)


Paradoxes que manifesten els problemes que podem trobar en la inducció, en suposar veritable l'afirmació (a) que: «tota generalització es confirma per qualsevol dels seus casos particulars». Bàsicament, es tracta de les paradoxes de Hempel i de Goodman.

  • La paradoxa de Hempel porta a l'estranya conclusió d'haver d'acceptar que l'observació de «coses que no són negres i no són corbs» confirma la hipòtesi «tots els corbs són negres».

Partint que l'observació d'un «corb negre» confirma la generalització o hipòtesi inicial «tots els corbs són negres»; que la confirmació d'una hipòtesi equivalent a la inicial és també confirmació d'aquesta hipòtesi, i de la propietat lògica que una hipòtesi i la seva contrapositiva són equivalents, s'arriba a l'afirmació que l'observació de «coses que no són negres i no són corbs» confirma la hipòtesi «tots els corbs són negres».

La conclusió, correcta en estricta lògica, resulta paradoxal (no es tracta d'una paradoxa formal), ja que ens obliga a admetre que qualsevol cosa observada que no sigui un corb i no sigui negra», com pot ser una «sabata blanca» o un «violí color caoba», confirma que «tots els corbs són negres», atès que confirma la hipòtesi equivalent «tot el que no és una cosa negra no és un corb», la qual cosa no deixa de ser absurda, ja que, per aquest camí, podríem construir una ciència sense referir-nos mai al seu objecte propi d'estudi, o podríem parlar sobre ocells parlant de violins.

Les diverses respostes a aquesta paradoxa (veg. text) concorden a destacar el costat feble de la inducció: la insistència en què el fonament de la inducció és la possibilitat de confirmació porta a plantejar la qüestió de si també l'observació irrellevant confirma una hipòtesi. La necessitat de precisar quin és l'observació que confirma una hipòtesi i quin no la confirma suggereix que no és convenient admetre, sense més, que «tota generalització es confirma per qualsevol dels seus casos particulars», i fet i fet que el falsacionisme és, en tot cas, una millor fonamentació científica de les hipòtesis.

  • Nelson Goodman (veg. text) combat la veritat del supòsit inicial (a), partint de la base que la dificultat no està en el fet de suposar que el futur serà semblant al passat, sinó en la dificultat de precisar la manera com entenem que la naturalesa és uniforme. Per a això inventa el terme verlau, el significat del qual, per definició estipulativa, comprèn «aquelles coses que han estat observades i són verdes amb anterioritat al moment t, i aquelles coses que no han estat observades i són blaves, amb posterioritat al moment t». Si suposem que el moment t en qüestió és un temps pròximament futur, tindrem que totes les maragdes observades fins a aquest moment són verdes i també verlaves, raó per la qual fins a aquest moment t és tan possible dir que «totes les maragdes són verdes» com que «totes les maragdes són verlaves». Però les maragdes «verlaves» (observades) seran blaves en el temps posterior a t, mentre que no ho seran les verdes. Aquestes no ens permeten predir, basats en la seva observació, que «totes les maragdes són verlaves» també en un temps posterior a t, mentre que l'observació de maragdes verlaves –o, millor, l'ocupació que fem del terme verlau– sí que ens permet ampliar la predicció fins al temps posterior a t del futur. Però hem observat les mateixes coses i la seva observació ens permet i no ens permet predir el futur d'una forma determinada.


Goodman insisteix que la predicció –l'aplicació de l'observació al futur– depèn de les categories mentals o lingüístiques amb què la fem; la predicció és funció d'aquestes categories, i projectem cap al futur l'observació actual d'acord amb la nostra manera d'entendre les coses i de descriure-les. El «nou problema de la inducció», a dir de Goodman, destaca no la dificultat de justificar que el futur ha de ser conforme al passat, sinó la de justificar per què es «projecten» cap al futur determinats predicats (els termes en què es fa la predicció) i no uns altres (veg. text 1 i text 2).

Presentant així el nou problema de la inducció, s'al·ludeix directament a quin tipus de bones raons ens fan decidir per una hipòtesi amb preferència a una altra. Per a Karl R. Popper, aquestes i altres dificultats suggereixen substituir la idea de confirmació d'una hipòtesi per la de corroboració d'una hipòtesi.