Accions

Ciència

De Wikisofia

La revisió el 14:18, 3 nov 2018 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - que ho produeix), + que el produeix),)
(dif.) ← Versió més antiga | Versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)

(del llatí scientia, de scire, saber)

És l'activitat humana productora de coneixement científic. Aquella activitat cultural humana que té com a objectiu la constitució i fonamentació d'un cos sistemàtic del saber (veg. text). Així definida, aquesta activitat podria confondre's amb altres semblants amb un objectiu semblant, com la filosofia, l'art, i fins a la mateixa religió. Però l'activitat científica es distingeix d'altres similars per les seves característiques específiques: el coneixement del qual tracta és un coneixement racional, que es refereix al món material o naturalesa, les regularitats de la qual vol explicar i predir; obtingut mitjançant un mètode experimental, del qual formen part l'observació, l'experimentació i les inferències dels fets observats; és sistemàtic perquè s'organitza mitjançant hipòtesi, lleis i teories, i és un coneixement objectiu i públic, perquè busca ser reconegut per tots com a veritable o, almenys, ser acceptat per consens universal (veg. text). Així entès, el concepte de ciència hauria d'aplicar-se exclusivament a les denominades ciències empíriques, com la física o la zoologia, excloent a les anomenades ciències formals, com la matemàtica i la lògica. Però aquestes últimes són també ciències en el ple sentit de la paraula perquè, si bé no es refereixen a fets de la naturalesa, són també un coneixement universal, sistemàtic i metòdic, proporcionen els instruments de càlcul i inferència, necessaris per al mètode i la sistematització de les ciències empíriques i, a més, també mantenen alguna relació amb la naturalesa, de la qual constitueixen models o formes per a pensar-la.

Històricament, aquest tipus de coneixement va tenir els seus orígens a Grècia, cap al s. VI aC, en les colònies jònies d'Àsia Menor, primer en forma de coneixements de matemàtiques i astronomia, i després en forma de cosmologies noves que van substituir –en els seus mètodes, però no en els seus objectius– a les velles cosmogonies, tant gregues i egípcies com babilòniques i hebrees. A aquest primer naixement es va afegir, en el s. XVII, també en occident i en la conca del Mediterrani, el segon i definitiu sorgiment de la ciència, gràcies a la renovació del model astronòmic del món per obra de Nicolau Copèrnic i, després, a l'aplicació del mètode matemàtic als fenòmens físics de la naturalesa, obra de Galileu. Aquests autors i els qui van seguir recolzant-se en el seu model d'investigar van donar origen al que es va denominar llavors «ciència nova» i posteriorment «ciència moderna», la qual, amb la síntesi posterior de la mecànica clàssica de Newton, que va suposar la seva culminació, es va constituir en model de coneixement científic, o de ciència, per a tota la civilització posterior. Quatre són els períodes que solen destacar-se com a característics de l'aparició i constitució històrica de la ciència: 1) El pas de les primitives cosmogonies (babilòniques, egípcies, hebrees i gregues) a les noves cosmologies, iniciades pel pensament racional dels jonis de l'Àsia Menor, fet que suposa el sorgiment de la filosofia en el s. VI aC; 2) l'aparició de la tradició geocèntrica i geoestàtica per obra de Plató i Aristòtil i, sobretot, de l'astronomia i la física aristotèliques; 3) la crisi i crítica (segons alguns, gradual a partir de l'edat mitjana) de les idees aristotèliques, en la denominada revolució científica, al començament de l'era moderna, amb l'establiment del paradigma de la mecànica de Newton; 4) les modificacions d'aquest mateix paradigma, i per aquesta raó, de la mecànica clàssica i del model clàssic de ciència, per obra de la teoria de la relativitat especial d'Einstein, en cosmologia, i la nova física quàntica, quant a la constitució de la matèria.

Les característiques bàsiques que gaudeix la ciència són les mateixes que s'atribueixen al coneixement científic, ja que, en definitiva, són una sola i mateixa cosa (un és el resultat de l'activitat i l'altra és l'activitat humana que el produeix), i només a ells s'aplica la noció d'episteme, tal com es denominava al veritable saber entre els grecs, per oposició a la mera opinió, que es considerava coneixement impropi o saber infundat. Però ha de reduir-se a la seva justa mesura el valor de veritat de la ciència. I, així, la filosofia de la ciència ressalta l'aspecte de provisionalitat del coneixement científic i insisteix que la ciència és sobretot aquella activitat racional que consisteix a proposar teories provisionals, a manera de conjectures audaces, a partir dels problemes que sorgeixen de la nostra adaptació al mitjà, per a sotmetre-les a la prova de l'experiment, contrastant-les amb els fets, a fi de descobrir la seva possible falsedat. D'aquí que el que caracteritza al desenvolupament de la ciència no sigui precisament l'acumulació de coneixements, sinó la «indagació de la veritat persistent i temeràriament crítica». (veg. text, i veure "Conjectures i refutacions").

Vegeu Filosofia de la ciència

__________________________________________________________________________
Classificació de les ciències
Epis001.gif