Accions

Càbala (kabbala)

De Wikisofia

La versió per a impressora ja no és compatible i pot tenir errors de representació. Actualitzeu les adreces d'interès del navegador i utilitzeu la funció d'impressió per defecte del navegador.

(de l'hebreu qabbalah, tradició)

Conjunt de doctrines esotèriques i teosòfiques d'origen jueu, que no només es refereixen a qüestions religioses i filosòfiques, sinó que abasten també qüestions cosmològiques i pràctiques màgiques i místiques, i intenten proporcionar coneixement de Déu i del món. Es relaciona la seva etimologia –de qabbel, que significa rebre– amb la Saviesa de l'Alt rebuda, es diu, per Moisès a la muntanya Sinaí, juntament amb la Llei. Els seus plantejaments i respostes, que no es mantenen en la línia de la doctrina ortodoxa, accentuen aspectes i vivències màgiques i místiques, amb fort influx de la tradició hermètica, i recorren a figures i simbolismes imaginatius que, no obstant això, inciten a la reflexió.

Sorgeix pel que sembla en Palestina, en el s. II dC, floreix primerament als segles III i IV i a aquesta primera època, que arriba fins al s. XI, correspon una temàtica preferentment extàtica i mística.

La segona etapa sorgeix amb l'impuls renovador d'una càbala més especulativa que apareix cap al s. XII en el sud de França (Provença i Llenguadoc) i a Espanya (Catalunya, especialment Girona, i Castella). L'obra més important d'aquesta època és el Sefer ha-Zohar o Llibre de l'esplendor, obra mística escrita a Espanya en el s. XIII, i que és fonamentalment un comentari al Sefer Yetsîrâ i al Gènesi de la Bíblia; el seu autor és probablement Moisès ben Shêmtob de Lleó. El Zohar desenvolupa abundantment la mística de les lletres i els nombres, un dels trets més típics de la càbala, sobretot perquè, entre les dinou obres que recull, se centra en el comentari al Llibre de la creació (Sefer Yetsîrâ),obra important de la tradició talmúdica dels segles V al VII, que conté la doctrina dels deu sefirot, noms divins o atributs divins que es manifesten en la creació. Conèixer-los –a través de les figures i combinacions cabalístiques que relacionen nombres, lletres hebrees i noms divins– és conèixer Déu i la seva obra en el món. Segons el Zohar, la mística substitueix a la filosofia. Les dues branques de la cabalística espanyola d'aquest període reben el nom de «Sendera dels sefirot» i «Sendera dels noms».

La tercera època correspon a l'Escola de Safed, en el s. XVI, en Galilea, que emprèn de nou l'antiga via mística atenuada en l'edat mitjana.

Imatges i conceptes de la càbala han passat a textos filosòfics d'occident; hi ha influències cabalístiques, per exemple, en Pico della Mirandola, que escriu 900 Tesis inspirades en la filosofia, la càbala i la teologia; en Johann Reuchlin (1455-1522), autor de D'art cabalistica; en León Hebreu, Leibniz, Schelling, Hegel i Henry More, entre d'altres.