Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Teilhard de Chardin»

De Wikisofia

Línia 4: Línia 4:
 
|Cognom=de Chardin
 
|Cognom=de Chardin
 
}}
 
}}
Paleontòleg, teòleg i filòsof francès. Va néixer el primer de maig de 1881 en Sarcenat, a la regió alvernesa, en el si d'una família de la baixa noblesa i de tradició catòlica. Va morir a Nova York el 10 d'abril de 1955. Va estudiar física, geologia i paleontologia, i en 1899 va entrar a formar part de l'ordre dels jesuïtes, ordenant-se sacerdot en 1911. Va ser alumne de M. Boule, famós especialista de l'estudi de l'home de Neandertal. Posteriorment, va ser professor de geologia i paleontologia en l'Institut Catholique de París. Com a paleontòleg va participar en l'expedició en la qual es va descobrir el ''sinantropo'' en Chou-Kou Tien, al que va qualificar d'autèntic [[Homo_faber|''homo faber'']]. Com a filòsof, Teilhard va intentar sintetitzar les dades de la biologia i la doctrina cristiana en una interpretació [[evolució |evolucionista]] i [[personalisme|personalista]] de l'univers, de l'home i de la història. En aquest sentit, concebia l'univers com una totalitat orgànica en perpètua [[evolució |evolució]], i a tota l'evolució com un procés de [[hominització|hominització]], i considerava que la matèria inanimada (la «pre-vida») es vitalitza, i la vida s'hominiza per donar lloc a l'aparició de l'esperit (la «noosfera»), a través de la complexitat del sistema nerviós i del psiquisme humà, que és la «fletxa de l'evolució». Així, Teilhard, de manera especulativa i basant-se en analogies, traça una cosmogènesi, una [[origen de la vida|biogènesi]], una antropogènesi i, finalment, una noogènesi. Tot el procés ho considera orientat [[teleologia|teleològicament]] i convergeix («''tout ce qui muntanya convergeix''») cap a una fi: la transcendència, denominada ''punt Omega,'' en un esdevenir del món que apareix com un procés de desmaterialització i espiritualització.
+
Paleontòleg, teòleg i filòsof francès. Va néixer el primer de maig de 1881 a Sarcenat, a la regió alvernesa, en el si d'una família de la baixa noblesa i de tradició catòlica. Va morir a Nova York el 10 d'abril de 1955. Va estudiar física, geologia i paleontologia, i en 1899 va entrar a formar part de l'ordre dels jesuïtes, ordenant-se sacerdot en 1911. Va ser alumne de M. Boule, famós especialista de l'estudi de l'home de Neandertal. Posteriorment, va ser professor de geologia i paleontologia en l'Institut Catholique de París. Com a paleontòleg va participar en l'expedició en la qual es va descobrir el ''sinantrop'' en Chou-Kou Tien, al que va qualificar d'autèntic [[Homo_faber|''homo faber'']]. Com a filòsof, Teilhard va intentar sintetitzar les dades de la biologia i la doctrina cristiana en una interpretació [[evolució |evolucionista]] i [[personalisme|personalista]] de l'univers, de l'home i de la història. En aquest sentit, concebia l'univers com una totalitat orgànica en perpètua [[evolució |evolució]], i a tota l'evolució com un procés d' [[hominització|hominització]], i considerava que la matèria inanimada (la «pre-vida») es vitalitza, i la vida s'hominiza per donar lloc a l'aparició de l'esperit (la «noosfera»), a través de la complexitat del sistema nerviós i del psiquisme humà, que és la «fletxa de l'evolució». Així, Teilhard, de manera especulativa i basant-se en analogies, traça una cosmogènesi, una [[origen de la vida|biogènesi]], una antropogènesi i, finalment, una noogènesi. Tot el procés el considera orientat [[teleologia|teleològicament]] i convergeix («''tout ce qui monte converge''») cap a una fi: la transcendència, denominada ''punt Omega,'' en un esdevenir del món que apareix com un procés de desmaterialització i espiritualització.
  
La ''noosfera,'' punt culminant d'un tram de l'evolució i punt de partida del procés conscient cap a la transcendència, es caracteritza per l'aparició de la consciència que suposa un salt qualitatiu radical en el procés evolutiu, i que es manifesta en el caràcter reflexiu i autoconscient de l'home («l'home sap que sap»), raó per la qual ha de realitzar l'ultra-humà. Segons Teilhard, la realització plena del fenomen humà s'aconsegueix amb el cristianisme ja que mitjançant la redempció, la humanitat accedeix al transcendent i el món íntegrament es converteix en «el mitjà diví». («L'evolució avança cap a l'esperit; l'esperit troba la seva realització en alguna cosa personal, i el summament personal és el Crist universal»). Aquest procés evolutiu està orientat pel que Teilhard anomena el ''punt Omega,'' centre transcendent i diví que orienta i dóna sentit a tota l'evolució i a la història humana. Al seu torn, aquest ''punt Omega'' és al mateix temps terme i origen, és, doncs, ''Alfa'' i ''Omega'' alhora, ja que ja estava en la providència divina: el «Alfa i l'Omega del cercle que abraça el “cos místic” cap al seu excentració en l'Un, element que aglutina i dirigeix des d'a dalt i des d'a baix, des de fora i des de dins, des del temps i des de l'eternitat».
+
La ''noosfera,'' punt culminant d'un tram de l'evolució i punt de partida del procés conscient cap a la transcendència, es caracteritza per l'aparició de la consciència que suposa un salt qualitatiu radical en el procés evolutiu, i que es manifesta en el caràcter reflexiu i autoconscient de l'home («l'home sap que sap»), raó per la qual ha de realitzar l'ultra-humà. Segons Teilhard, la realització plena del fenomen humà s'aconsegueix amb el cristianisme ja que mitjançant la redempció, la humanitat accedeix al transcendent i el món íntegrament es converteix en «el mitjà diví». («L'evolució avança cap a l'esperit; l'esperit troba la seva realització en alguna cosa personal, i el summament personal és el Crist universal»). Aquest procés evolutiu està orientat pel que Teilhard anomena el ''punt Omega,'' centre transcendent i diví que orienta i dóna sentit a tota l'evolució i a la història humana. Al seu torn, aquest ''punt Omega'' és al mateix temps terme i origen, és, doncs, ''Alfa'' i ''Omega'' alhora, ja que ja estava en la providència divina: el «Alfa i l'Omega del cercle que abraça el “cos místic” cap a la seva excentració en l'Un, element que aglutina i dirigeix des de dalt i des d'a baix, des de fora i des de dins, des del temps i des de l'eternitat».
  
Les seves obres filosòfiques, algunes de les quals van aconseguir gran ressonància, (com ''El fenomen humà,'' escrita entre 1938 i 1948, i publicada en 1955, l'any de la seva mort) van provocar una forta polèmica. D'una banda, des de l'àmbit científic s'acusava a aquestes obres de vanes especulacions místiques sense autèntica base científica, i basades solament en analogies infundamentadas; d'altra banda, des de l'àmbit religiós catòlic, en una època en què encara es considerava l'evolucionisme com alguna cosa sospitós d'ateisme, es veien com excessivament heterodoxes, raó per la qual la major part d'elles solament es van publicar després de la mort del seu autor. Des d'una perspectiva filosòfica, en la seva concepció poden trobar-se influències del [[vitalisme|vitalisme]], de [[Autor:Bergson, Henri|Bergson]], de l'[[agustinisme|agustinisme]] i del [[neoplatonisme|neoplatonisme]].
+
Les seves obres filosòfiques, algunes de les quals van aconseguir gran ressonància, (com ''El fenomen humà,'' escrita entre 1938 i 1948, i publicada en 1955, l'any de la seva mort) van provocar una forta polèmica. D'una banda, des de l'àmbit científic s'acusava a aquestes obres de vanes especulacions místiques sense autèntica base científica, i basades solament en analogies no fonamentades; d'altra banda, des de l'àmbit religiós catòlic, en una època en què encara es considerava l'evolucionisme com alguna cosa sospitosa d'ateisme, es veien com excessivament heterodoxes, raó per la qual la major part d'elles solament es van publicar després de la mort del seu autor. Des d'una perspectiva filosòfica, en la seva concepció poden trobar-se influències del [[vitalisme|vitalisme]], de [[Autor:Bergson, Henri|Bergson]], de l'[[agustinisme|agustinisme]] i del [[neoplatonisme|neoplatonisme]].
 
{{ImatgePrincipal
 
{{ImatgePrincipal
 
|Imatge=Teilhard_de_Chardin(1).jpg
 
|Imatge=Teilhard_de_Chardin(1).jpg

Revisió del 18:20, 20 feb 2017

Teilhard de Chardin(1).jpg

Paleontòleg, teòleg i filòsof francès. Va néixer el primer de maig de 1881 a Sarcenat, a la regió alvernesa, en el si d'una família de la baixa noblesa i de tradició catòlica. Va morir a Nova York el 10 d'abril de 1955. Va estudiar física, geologia i paleontologia, i en 1899 va entrar a formar part de l'ordre dels jesuïtes, ordenant-se sacerdot en 1911. Va ser alumne de M. Boule, famós especialista de l'estudi de l'home de Neandertal. Posteriorment, va ser professor de geologia i paleontologia en l'Institut Catholique de París. Com a paleontòleg va participar en l'expedició en la qual es va descobrir el sinantrop en Chou-Kou Tien, al que va qualificar d'autèntic homo faber. Com a filòsof, Teilhard va intentar sintetitzar les dades de la biologia i la doctrina cristiana en una interpretació evolucionista i personalista de l'univers, de l'home i de la història. En aquest sentit, concebia l'univers com una totalitat orgànica en perpètua evolució, i a tota l'evolució com un procés d' hominització, i considerava que la matèria inanimada (la «pre-vida») es vitalitza, i la vida s'hominiza per donar lloc a l'aparició de l'esperit (la «noosfera»), a través de la complexitat del sistema nerviós i del psiquisme humà, que és la «fletxa de l'evolució». Així, Teilhard, de manera especulativa i basant-se en analogies, traça una cosmogènesi, una biogènesi, una antropogènesi i, finalment, una noogènesi. Tot el procés el considera orientat teleològicament i convergeix («tout ce qui monte converge») cap a una fi: la transcendència, denominada punt Omega, en un esdevenir del món que apareix com un procés de desmaterialització i espiritualització.

La noosfera, punt culminant d'un tram de l'evolució i punt de partida del procés conscient cap a la transcendència, es caracteritza per l'aparició de la consciència que suposa un salt qualitatiu radical en el procés evolutiu, i que es manifesta en el caràcter reflexiu i autoconscient de l'home («l'home sap que sap»), raó per la qual ha de realitzar l'ultra-humà. Segons Teilhard, la realització plena del fenomen humà s'aconsegueix amb el cristianisme ja que mitjançant la redempció, la humanitat accedeix al transcendent i el món íntegrament es converteix en «el mitjà diví». («L'evolució avança cap a l'esperit; l'esperit troba la seva realització en alguna cosa personal, i el summament personal és el Crist universal»). Aquest procés evolutiu està orientat pel que Teilhard anomena el punt Omega, centre transcendent i diví que orienta i dóna sentit a tota l'evolució i a la història humana. Al seu torn, aquest punt Omega és al mateix temps terme i origen, és, doncs, Alfa i Omega alhora, ja que ja estava en la providència divina: el «Alfa i l'Omega del cercle que abraça el “cos místic” cap a la seva excentració en l'Un, element que aglutina i dirigeix des de dalt i des d'a baix, des de fora i des de dins, des del temps i des de l'eternitat».

Les seves obres filosòfiques, algunes de les quals van aconseguir gran ressonància, (com El fenomen humà, escrita entre 1938 i 1948, i publicada en 1955, l'any de la seva mort) van provocar una forta polèmica. D'una banda, des de l'àmbit científic s'acusava a aquestes obres de vanes especulacions místiques sense autèntica base científica, i basades solament en analogies no fonamentades; d'altra banda, des de l'àmbit religiós catòlic, en una època en què encara es considerava l'evolucionisme com alguna cosa sospitosa d'ateisme, es veien com excessivament heterodoxes, raó per la qual la major part d'elles solament es van publicar després de la mort del seu autor. Des d'una perspectiva filosòfica, en la seva concepció poden trobar-se influències del vitalisme, de Bergson, de l'agustinisme i del neoplatonisme.