Georg Simmel
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Georg Simmel» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Simmel, Georg».
Filòsof i sociòleg alemany, nascut a Berlín. Va ensenyar a Berlín i Estrasburg. Pertany al grup de filòsofs que configuren l'historicisme alemany de les dues últimes dècades del s. XIX, reacció des d'un fons neokantià contra el positivisme de Comte; la filosofia dels valors no és sinó part d'aquest historicisme. Simmel està sota influència directa de Windelband i Rickert, i reinterpreta la història, no a la manera de Kant, assenyalant les seves condicions a priori, sinó remetent-se a l'experiència: només aquesta fa possible la història, perquè aquesta no és més que interpretació –o millor, comprensió a la manera de Dilthey– de fets humans individuals, seleccionats en funció dels interessos de l'historiador i, per tant, dels seus valors. Perquè els valors són relatius i pertanyen a àmbits diferents, la història no pot sinó revelar una pluralitat de mons.
D'altra banda defensa un mètode filosòfic que integri les dades empíriques i les conclusions de les ciències positives en el si d'una concepció del món orientada a la totalitat de la vida. Per això també sol incloure's la filosofia de Simmel en l'àmbit de les filosofies vitalistes, com la filosofia de Bergson, per exemple, de la noció d'élan vital de la qual és a prop. La seva obra Intuïció de la vida. Quatre capítols metafísics (1918) és la més destacada de l'aspecte vitalista del pensament de Simmel, qui, d'altra banda, en ser un autor acadèmic i de producció molt dispersa se li concedeix el qualificatiu de «filòsof de la cultura». Seguidors del vitalisme de Simmel són, per exemple, Eucken o Troeltsch.
Solen distingir-se dues etapes en la filosofia de Simmel. En la primera, de tipus més marcadament relativista, s'orienta cap a una crítica de la universalitat moral kantiana, que es manifesta, per exemple, en Introducció a la ciència de la moral i en Problemes de la filosofia de la història (1892), obres en les quals va negar la possibilitat d'una ètica normativa i va estudiar diferents casos de tipus morals i les idees i sentiments que configuren la reconstrucció de la història.
És un dels iniciadors de la sociologia a Alemanya (juntament amb Tönnies, Sombart i Max Weber, va ser fundador de la Societat Alemanya de Sociologia) i és considerat el fundador de la sociologia formal. Mentre que sociòleg és especialment coneguda també la seva anàlisi dels diners. En la seva obra Filosofia dels diners (1900), estudia l'intercanvi econòmic com un cas particular d'intercanvi social, fundat, com tota relació social, sobre relacions recíproques que suposen normes i organització socials. L'intercanvi econòmic, com a forma particular d'intercanvi social, s'expressa fonamentalment en els diners com a manifestació de la creació de valor.
L'aspecte més rellevant dels diners, segons Simmel, és la possibilitat d'acumulació o emmagatzematge que permet afrontar necessitats futures i sostreure's, així, a la necessitat del present una vegada s'han satisfet les necessitats peremptòries i primàries. Amb la possibilitat d'acumular riquesa s'incrementa la capacitat de poder (i ningú renuncia mai a la capacitat d'augmentar el seu poder), especialment en augmentar la possibilitat d'aprofitar la incertesa de les variacions i fluctuacions del valor, i s'afavoreix la competència. Així, per exemple, explica el pas de l'edat mitjana a la modernitat a partir de la possibilitat que van tenir els camperols de pagar amb diners, i no només amb espècies, els seus impostos als senyors feudals. Això va permetre als camperols racionalitzar les seves collites i aconseguir beneficis amb la venda dels seus productes que, si bé en la seva major part augmentaven les arques dels senyors feudals, van permetre una certa acumulació de capital entre la pagesia. També en aquest àmbit va prevenir sobre la possible despersonalització de les relacions socials en un àmbit estrictament monetarista.
El relativisme gairebé general (vegeu el text), propi de la seva primera etapa, el tempera en les seves obres finals, en les quals tendeix a constituir un cert sistema filosòfic més estable, a manera de filosofia de la vida.
En la seva obra Sociologia (1908), introdueix una estricta metodologia sociològica i funda la sociologia formal que té per objecte fonamentalment la descripció de les diverses classes d'associacions o interaccions humanes; aquesta descripció no és tampoc absoluta, perquè esdevé en el temps i deriva de les característiques de la seva concepció vitalista.