Accions

Autor

Wilfrid Sellars

De Wikisofia

La revisió el 21:49, 17 set 2017 per Jaumeortola (discussió | contribucions) (bot: - «mite» d' «el donat». + «mite» del «donat».)
(dif.) ← Versió més antiga | Versió actual (dif.) | Versió més nova → (dif.)
Sellars.gif

Avís: El títol a mostrar «Wilfrid Sellars» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Sellars, Wilfrid».

Filòsof nord-americà nascut a Ann Arbour (Michigan) el 20 de maig de 1912. (Fill del també filòsof R.W. Sellars, representant del realisme crític i defensor d'una filosofia emergentista). Va estudiar a París, i va prosseguir els seus estudis universitaris a les Universitats de Michigan (on feia classes el seu pare), Buffalo i Oxford. Posteriorment va ser professor a les Universitats de Minnesota, Yale i Pittsburg. A París va conèixer el marxisme i posteriorment va militar en les files del socialisme americà. Va morir a Pittsburg (Pennsylvania) el 2 de juliol de 1989.

La seva formació filosòfica va ser fonamentalment anglosaxona i analítica, però sempre va intentar vincular la seva reflexió amb els grans corrents de la filosofia europea, especialment amb la fenomenologia de Husserl i amb la tradició de Descartes, Leibniz i Kant. La seva reflexió es va centrar especialment en la filosofia de la ciència i del llenguatge, i va sostenir que, encara que la ciència pugui oferir una descripció de la realitat, no tot discurs humà –caracteritzat per la seva intencionalitat– pot ser reduït al discurs científic. Va defensar un nominalisme psicològic (tota consciència relativa a entitats abstractes és una qüestió lingüística), i va atacar un dels dogmes fonamentals de l'empirisme, el dels «sense data» o «mite» del «donat». Aquesta crítica es va unir a l'efectuada per Quine, que va rebutjar el «dogma» de la distinció entre analític i sintètic, i el «dogma» del reduccionisme. Tot i que Sellars va mantenir diverses discrepàncies amb algunes tesis de Quine, a causa de l'esmentada crítica als fonaments de l'empirisme, Searle es col·loca en la línia que, des de Quine a Goodman i Davidson, ha preparat el camí a una filosofia postanalítica, i R. Rorty reivindica el seu pensament com a impulsor d'una renovació de la tradició del pragmatisme americà.