Marsili de Pàdua
De Wikisofia
(Marsili Mainadini)
Filòsof polític italià. Marsili Mainadini, fill d'un notari de Pàdua, va estudiar dret i medicina, i va ser influït per l'obra de Pietro Abano. Va ser rector de la Universitat de París en 1312-1313, encara que va tornar a Itàlia on va completar els seus estudis, però va mantenir contactes a París. En aquesta ciutat, juntament amb el conegut averroista Joan de Jandun, va començar a redactar la seva obra fonamental, Defensor pacis, publicada en 1324, que va ser denunciada per la jerarquia eclesiàstica. Arran d'aquesta condemna, Marsili va ser excomunicat pel papa Joan XXII. En 1326 Marsili de Pàdua i el seu col·laborador Joan de Jandun van haver de refugiar-se en la cort de l'emperador Lluís de Baviera, del que va ser el seu metge personal i un dels seus consellers. Allí es va trobar amb Guillem d'Occam i altres franciscans oposats al papat. Sovint s'enquadra el pensament de Marsili de Pàdua dins del moviment de l'averroisme llatí, encara que les seves fonts intel·lectuals es deriven més directament d'Aristòtil mateix que de l'averroisme, i les seves investigacions se centren més en la filosofia política i religiosa que en l'estudi de la naturalesa.
La seva obra ha d'emmarcar-se històricament en el context de les lluites entre el poder de l'Estat i el poder eclesiàstic, i en el context del moviment en favor de la independència de les repúbliques del nord d'Itàlia. En aquest marc històric, Marsili es basava en els textos d'Aristòtil i va voler restaurar la teoria política d'aquest aplicada als casos concrets de les esmentades repúbliques italianes del nord. Defensava l'Estat laic, i advocava pel predomini d'aquest sobre l'Església, a la qual considerava només com una part més de l'Estat i, per tant, havia d'estar sotmesa a les mateixes lleis que regien al conjunt dels ciutadans. Per això va combatre les interferències eclesiàstiques en els assumptes d'Estat, i es va oposar a la doctrina de la supremacia papal i la jurisdicció eclesiàstica, ja que també va combatre la tesi que considerava el papat com a institució divina. La tesi bàsica que donava fonament a aquesta oposició a la supremacia eclesiàstica era la de considerar que l'Estat és l'exemple de comunitat perfecta, i que els clergues són part d'ell. Va sostenir que l'origen i fonamentació de les lleis és la racionalitat humana i que, per tant, no procedeixen de cap instint natural ni de cap inspiració divina. D'aquesta manera s'oposava a la concepció tomista de la llei natural, encara que, en la mesura en què reconeixia una mateixa racionalitat per a tots els homes, no va atacar directament la noció de llei natural, sinó que simplement la feia derivar de la raó. Per això, han de ser elaborades i promulgades per la part predominant del poble (pars valentius) més qualificada, però representativa de la totalitat. La llei és, així, una norma preceptiva i coercitiva que emana del poble i de la racionalitat.
Altres obres destacables són: Defensor minor; Tractatus de translatione imperii i Tractatus de iurisdictione imperatoris in causis matrimonialibus.