Herbert Marcuse
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Herbert Marcuse» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Marcuse, Herbert».
Filòsof alemany nacionalitzat nord-americà. Va néixer a Berlín en el si d'una família jueva burgesa. Ja de jove va adoptar posicions polítiques d'esquerra, que li van portar a simpatitzar amb el moviment socialdemòcrata alemany, però en 1920, després de l'execució de Rosa Luxemburg i del fracàs de la revolució espartaquista, va abandonar desil·lusionat Berlín i va deixar de participar de manera directa en l'activitat política. Va anar a Friburg per a estudiar amb Heidegger, el pensament del qual, juntament amb la fenomenologia husserliana, la filosofia de la història i de la vida de Dilthey, el marxisme i el pensament de Hegel, van ser les seves grans influències inicials.
En la seva primera etapa va intentar una conciliació dels pensaments de Hegel i de Heidegger. Aquest últim va ser qui va dirigir la seva tesi doctoral que va publicar en 1932 amb el títol L'ontologia de Hegel i la teoria de la historicitat, en la qual va creure trobar una anticipació de la noció heideggeriana d'historicitat en la doctrina de Hegel sobre l'ésser. Va intentar, a més, la conciliació d'aquesta línia de pensament amb les tesis de Marx. Interessat per la investigació dels fonaments d'una teoria social, en el mateix any va fundar, juntament amb Adorno, Horkheimer i Benjamin, l'anomenada Escola de Frankfurt. A l'any següent, a causa de l'ascensió dels nazis al poder, es va exiliar i finalment es va establir de forma definitiva en els EUA, on va exercir com a professor a les universitats de Columbia, Harvard, Boston i Sant Diego.
En la seva etapa americana va reprendre i va aprofundir el seu interès per la psicoanàlisi de Freud del que pren especialment els conceptes de sublimació, repressió, principi del plaer i principi de realitat, per a integrar-los amb els conceptes marxistes d'alienació, fetitxisme de la mercaderia i explotació. D'aquesta manera, el seu pensament pot enquadrar-se dins de l'anomenat freudomarxisme (encara que retreu al neo-psicoanàlisi d'autors com I. Fromm, K. Horney o H.S. Sullivan, l'abandó dels aspectes potencialment subversius de la psicoanàlisi, al que acusa de constituir-se en instrument d'integració dels individus en una societat repressiva). Certament no semblava fàcil una conciliació de les posicions de Marx i les de Freud, qui havia assenyalat el caràcter repressor de la cultura. El debat entre les concepcions de tots dos autors, que data dels anys vint, ja havia suscitat un ampli moviment teòric, del que Wilhelm Reich era un dels banderers, en el sentit d'afirmar que l'autèntica emancipació social havia de passar per una revolució no només social, sinó també sexual. Marcuse, en la seva obra Eros i civilització (1955) fa una reinterpretació de El malestar en la cultura de Freud, i un estudi de les causes de la repressió social i sexual, i intenta teoritzar les condicions d'una societat i una cultura no repressives.
Si bé és cert que Freud (vegeu el text) havia assenyalat que és necessària una certa «repressió» de la libido perquè pugui triomfar el «principi de realitat», i havia indicat entre els mecanismes de la cultura la tensió entre les pulsions d'Eros i Thánatos, orientada cap a la formació repressora de la cultura (que, com diu Freud, no té la felicitat com un dels seus valors), també és cert que el mateix Freud havia assenyalat aspectes contradictoris en el mateix Eros, i aspectes positius en la sublimació. Respecte a això, Marcuse indica que els aspectes més destructius de la repressió es donen en les societats especialment opressores, i assenyala que en les modernes societats industrials de consum, s'afegeix una sobrerepresión, que és fruit de la unió de la repressió del principi de realitat amb la del principi de rendiment que està a la base de les societats capitalistes. D'altra banda, per aquesta època, Marcuse es va enfrontar també amb el marxisme soviètic, ja que també aquest es va convertir en instrument al servei d'una societat repressiva burocràtica i totalitària. De fet, sostenia Marcuse, les societats basades en el model soviètic també van desenvolupar característiques repressives, però conjuminades al cinisme amb el qual van intentar emmascarar l'explotació. No obstant això, és en les societats capitalistes més desenvolupades on aquella sobrerrepresión es converteix en més eficaç perquè està completament emmascarada i mistifica la consciència dels homes (vegeu el text).
Així, es produeix una aparent paradoxa, de manera que Marcuse, màxim banderer de la revolució sexual i d'una sexualitat polimorfa, arremet en contra de la pretesa liberalització dels costums que es va produir en les societats capitalistes més desenvolupades, que lluny de conduir a una major llibertat, ha estat completament integrada pel sistema i l'ha posat al seu servei, convertint la mateixa sexualitat en objecte de consum. L'home de la societat capitalista «avançada», obnubilat per un consum sense fre i per una falsa liberalització dels costums, perd tot sentit crític, es converteix en un home unidimensional, integrant-se més i més en el sistema. Fins i tot el proletariat industrial, el supòsit subjecte revolucionari, segons el marxisme, ha arribat a perdre aquest caràcter i ha estat integrat en el sistema capitalista, comprat pel miratge del fals benestar ofert pel consumisme. Davant aquesta generalització de l'alienació i de la unidimensionalització dels homes, cal, segons Marcuse, alhora una reivindicació i una reinterpretació del pensament de Marx: mantenir la seva capacitat crítica, però replantejar aquesta crítica no tant des de la concepció marxista clàssica de l'alienació del treball, sinó a partir de la felicitat total de l'ésser humà. Es tracta, segons Marcuse, d'afegir al marxisme la dimensió del lúdic, de l'alegria, de l'erotisme i de l'eudaimonia en el sentit més ampli.
ja que l'explotació capitalista es manté, però les formes de dominació s'han fet més subtils, i el sistema ha arribat fins i tot a obtenir el consentiment dels explotats (ja que la manipulació de les necessitats i els desitjos que realitza el sistema arriba fins i tot fins al pensament mateix), Marcuse considera que solament les capes més marginals de la societat (el lumpenproletariado) i, especialment, els joves, poden constituir-se en els nous subjectes revolucionaris. Aquesta lluita contra la falsa consciència i l'alienació ha de dur-se a terme en tots els terrenys. Acabar amb la sobrerrepresión i realitzar la tasca de l'autèntica emancipació de la humanitat, suposa una autèntica subversió total de totes les estructures socials, especialment de les pròpies de l'organització del treball, a la manera com ja l'havien plantejat certs autors de l'anomenat «socialisme utòpic» (com Fourier, per exemple), però encara de forma més radical.
Durant els anys seixanta del segle XX el pensament de Marcuse es va convertir en l'inspirador de l'anomenada «nova esquerra», tant americana com europea, i el seu pensament es va constituir en un dels nuclis protagonistes de les revoltes estudiantils de 1968, especialment del «maig francès».