Pedro Laín Entralgo



Metge i filòsof espanyol. Va néixer a Urrea de Gaén (Terol) en 1908. Va estudiar en la Facultat de Ciències de Saragossa, va ampliar els seus estudis en Ciències Químiques i Medicina a València, Madrid i Viena. Va exercir en la Mancomunitat Hidrogràfica del Guadalquivir i posteriorment en l'Institut Psiquiàtric Provincial de València, on es va casar amb Milagros Martínez. Durant la guerra civil espanyola es va afiliar a la Falange, però aviat es va desil·lusionar d'aquest moviment. Va accedir al càrrec de catedràtic d'Història de la Medicina a la Universitat Complutense de Madrid des de 1942 fins a 1978, any de la seva jubilació. Entre 1951 i 1956 va ser rector d'aquesta Universitat. Ha estat director de l'Institut «Arnau de Vilanova» i de la revista Ascleipo, de l'Institut Superior d'Investigacions Científiques. Membre de la Reial Acadèmia Nacional de Medicina des de 1946, de la d'Història des de 1956, i de la Reial Acadèmia Espanyola des de 1954, institució de la qual va ser director entre 1982 i 1987. És professor honorari de la Universitat Nacional de Santiago de Xile, membre de la Akademie der Wissenschaften de Heidelberg, de la Royal Society de Londres, de l'Acadèmia Leopoldina de Halle i de diverses acadèmies de medicina espanyoles i llatinoamericanes. L'any 1976 va rebre el Premi Montaigne, el 1989 el premi Príncep d'Astúries de Comunicació i Humanitats, i en 1999 va obtenir el Premi Internacional d'Assaig Jovellanos.

Va morir el 5 de juny de 2001.

La seva producció intel·lectual s'ha centrat especialment en tres àmbits:

• a) l'estudi de la història de la medicina, que és el més propi de la seva especialitat docent,
• b) l'estudi de la cultura espanyola, i
• c) l'elaboració d'una antropologia filosòfica.

En el primer cas, exemplificat per obres com a Medicina i història (1941), Estudis d'història i antropologia mèdica (1943), Estudis i anotacions sobre Ramón y Cajal (1945), Història de la medicina moderna i contemporània (1954), La curació per la paraula en l'Antiguitat clàssica (1958), La relació metge-malalt, història i teoria (1964), La medicina hipocràtica (1970) o La medicina actual (1973), Laín ha adquirit un gran reconeixement internacional, i ha prosseguit una tradició iniciada a Espanya pel filòsof i metge Gregorio Marañón.

Els seus estudis relacionats amb els avatars del desenvolupament cultural espanyol, que es plasmen en obres com Sobre la cultura espanyola (1943), Les generacions de la història (1945) o Espanya com a problema (1949), manifesten la influència d'Ortega y Gasset, i estan en bona part relacionats amb la seva antiga militància en el bàndol falangista de la guerra civil espanyola i el posterior abandó de les seves posicions inicials. En Descàrrec de consciència (1976), obra publicada un any després de la mort del general Franco, Laín traça un perfil autobiogràfic en el qual assenyala els seus fallits intents d'aconseguir una modernització de la cultura espanyola en el si de la dictadura.

En l'àmbit de la reflexió filosòfica Laín va anar elaborant una antropologia filosòfica que es desplega a través d'obres com L'espera i l'esperança (1957), Teoria i realitat de l'altre (1961), Antropologia mèdica (1984), El cos humà. Teoria actual (1989), Sobre l'amistat (1972), Cos i ànima (1991), Ànima,cos, persona (1995) i Què és l'home. Evolució i sentit de la vida (1999). La seva concepció antropològica és deutora tant del perspectivisme d'Ortega, de la teologia de Karl Rahner i del pensament d'Unamuno, com de la complexa filosofia de Xavier Zubiri, que uneix amb la seva formació científica i mèdica. Així, la seva anàlisi de l'antropologia de l'esperança destaca tant l'aspecte irreductiblement humà com el seu rerefons natural. D'aquesta manera analitza els diversos mecanismes biològics anteriors en projectar humà i destaca el caràcter emergent de l'esperança humana pròpiament dita, que no es redueix a ser un mer mecanisme biològic. Aquesta posició li permet conciliar la seva formació científica amb les seves creences religioses cristianes.

Aquesta mateixa línia d'investigació la prossegueix en el seu estudi respecte de la relació amb l'«altre». La relació amb un altre jo que no sóc jo es funda en aspectes psicofisiològics, socials i culturals, però fins aquí l'estudi es reduiria a una dimensió incompleta de la relació humana, ja que, segons Laín, també es funda, i això és específicament humà, en bases metafísiques. En concret, en el que anomena una metafísica intramundana. Aquesta emergència del metafísic intramundà tendeix, en opinió de Laín Entralgo, un pont entre la mera evolució biològica i la transcendència divina. Precisament aquesta posició és la que explora en les seves últimes obres, en les quals destaca el continu evolutiu del cosmos concebut, a la manera de Zubiri (estructura dinàmica de la realitat), com un esdevenir dinàmic, o millor encara, com un pur dinamicisme (veg. cita) que es desplega a través de diverses configuracions ascendents: concreció, variació, alteració, identitat de si , suitat i convivència. En aquesta evolució inherent al cosmos, entès com a natura naturans, l'home, apareix com a culminació del procés de la selecció natural que ofereix el donar de si propi del dinamicisme còsmic (veg. cita), o més pròpiament, la consciència humana, fenomen còsmic que apareix com la màxima realització d'aquest dinamicisme. En aquesta concepció Laín critica tant el dualisme (incapaç d'explicar la connexió esperit-matèria) com el monisme psicofísic en totes les seves versions conegudes, especialment en la seva variant materialista (ja que parteix d'una concepció errònia de la matèria, que no és més que dinamisme) i fins i tot, malgrat el seu cristianisme manifest, defensa que no és necessari, ni cristianament ni metafísicament, afirmar l'existència d'una ànima per a donar explicació del fenomen de la consciència o del problema de la relació ment-cos. En aquest sentit Laín defensa una nova variant de monisme que pot denominar-se monisme dinamicista, segons el qual l'activitat humana constitueix una actuació unitària i total que és la persona, en la qual podem distingir actes orgànics o actes mentals solament com una distinció metodològica, però sense que això suposi que entre el biològic i el mental hi hagi discontinuïtat, sinó que tots dos aspectes són fruit del mateix dinamisme que ha engendrat la consciència humana sorgida evolutivament a través de diverses etapes de formació de la consciència: consciència bioquímica, consciència neural animal i consciència neural humana (veg. text).

D'altra banda, partint de la màxima que tantes vegades enuncia, segons la qual «la veritat és el penúltim i l'últim és incert», Laín, malgrat el seu cristianisme, comprèn la posició d'aquells que des d'una perspectiva ben diferent de la seva, com la dels ateus manifests que viuen segons la màxima estoica nec spe nec metu (viure sense esperança i sense por), observen una actitud profundament ètica (vegeu cita)