Claude Lévi-Strauss
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Claude Lévi-Strauss» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Lévi-Strauss, Claude».
Filòsof i etnòleg nascut a Brussel·les en 1908. Doctor en filosofia, es va interessar per l'antropologia cultural arran de la seva estada a Brasil, on va ser professor en Sao Paulo i va encapçalar múltiples expedicions etnològiques. Posteriorment, va ser professor en la New School for social research de Nova York. En la seva estada als Estats Units va entaular relació amb el lingüista Roman Jakobson i, sota la influència de la lingüística estructural d'aquest autor i de Troubetzkoi, va començar a elaborar les bases del seu nou enfocament de l'etnologia, fundant l'antropologia estructural. En l'actualitat és professor honorari del Collège de France –institució de la qual ha estat professor d'antropologia des de 1958–, membre de l'Académie française i doctor honoris causa per diverses universitats (Brussel·les, Oxford, Yale, Columbia, Johns Hopkins, etc.). A més dels seus estudis en el terreny de l'antropologia també ha destacat com a crític d'art.
En els seus inicis com a antropòleg Lévi-Strauss, deixeble de Marcel Mauss, es va aproximar al funcionalisme de Radcliffe-Brown i de Malinowski, corrent de la qual es va apartar i a la qual va criticar, juntament amb altres corrents de tipus empirista, per la seva excessiva parcialitat, i a les quals acusava de centrar-se excessivament en l'estudi descriptiu d'una única ètnia i de ser incapaces d'elaborar models més generals. En aquest afany d'elaboració de models més generals, es troben en Lévi-Strauss les influències bàsiques del marxisme i de la psicoanàlisi. L'anàlisi efectuada per Marx de la societat burgesa i dels mecanismes econòmics mostrava que l'autèntica realitat no és mai la més manifesta, sinó que roman oculta (i ocultada per la ideologia). Freud també va assenyalar que, lluny d'estar governada per les instàncies conscients i manifestes, el psiquisme està regit per instàncies inconscients. A més, la geologia també mostrava que la diversitat, i l'aparent desordre de la superfície o del paisatge, està regida per estructures que permeten al geòleg interpretar la gènesi del paisatge. Tant la ideologia, com els somnis o el paisatge, són manifestacions emmascarades d'una realitat subjacent més profunda, i aquest intent de trobar un sentit ocult o latent, més enllà del merament manifest, és el que guiarà la teoria de Lévi-Strauss i de l'estructuralisme, en general: l'antropologia ha de construir models estructurals capaços de desxifrar i descriure la realitat, i capaços de reduir a un ordre l'aparent arbitrarietat de les diverses formes de relacions humanes.
Però, si el marxisme, la psicoanàlisi i la geologia estan en l'origen programàtic de les seves investigacions, quant al mètode a seguir, Lévi-Strauss va partir del model de la lingüística estructural. En realitat, considerava a aquesta disciplina com l'única ciència social capaç d'establir relacions necessàries i, per això, la va adoptar com a model per a forjar els seus estudis antropològics (veg. citació), ja que concep l'estructura social com un sistema de signes: els sistemes de parentiu, les regles del matrimoni, les formes d'intercanvi, etc. són com una espècie de llenguatge que permet la comunicació (inconscient) entre els individus i els grups socials: «un conjunt d'operacions destinades a assegurar determinats tipus de comunicació entre els individus i els grups». Per això, Lévi-Strauss pot estendre el mètode estructuralista de la lingüística a l'antropologia cultural (veg. text).
Prenent, doncs, com a model la lingüística i, especialment, la fonologia, Lévi-Strauss va posar de manifest l'existència de relacions i estructures constants per sota de la gran diversitat i complexitat dels sistemes de parentiu. Per a ell. les regles matrimonials i els sistemes de parentiu constitueixen una espècie de llenguatge. En concret, les diverses regles i prohibicions en l'elecció de parella matrimonial constitueixen formes inconscients d'organitzar la circulació dels individus dins del grup social, la qual cosa permet substituir un sistema d'origen biològic –les relacions consanguínies– per un sistema sociològic d'establir relacions de parentiu (veg. tabú de l'incest), i evitar d'aquesta manera que cada clan quedi tancat en si mateix.
En particular, la prohibició universal de l'incest se li apareix com el nexe que articula el natural (que Lévi-Strauss caracteritza per la seva universalitat i per la seva espontaneïtat) i el cultural (caracteritzat com tot allò que està constret a una norma i és, per tant, merament relatiu), i això perquè aquest «tabú» participa de tots dos aspectes. (L'estudi d'aquesta relació entre naturalesa i cultura l'efectua a partir de l'estudi dels mites i relacions referents al cru i el cuit.)
El mètode estructuralista, en donar la primacia al sistema per sobre dels seus elements, permet a Lévi-Strauss veure la permanència de les relacions més enllà de la diversitat de les seves significacions. Encara que l'estructura transcendeix la realitat empírica, és la que dóna fonament als models construïts sobre ella. Així, les relacions socials situades en el nivell del real s'assenten sobre les estructures socials, situades en el nivell del simbòlic. D'aquesta manera, el nivell simbòlic i inconscient és l'autèntica base del real, ja que solament l'estructura és la que possibilita la intel·ligibilitat de les relacions socials. Amb això, a més, es limita el paper del subjecte, ja que aquest no té significat per si mateix, sinó solament en relació amb les estructures socials i culturals que són les que ho doten de sentit. El subjecte, «el nen acaronat que ha ocupat massa temps l'escena filosòfica», cedeix el seu lloc a les estructures simbòliques que el transcendeixen, les úniques que són plenament objecte de l'estudi científic, ja que són les que poden donar explicació dels fenòmens socials. Per això, Lévi-Strauss proclamava de manera provocadora que «el fi últim de les ciències humanes no és constituir l'home, sinó dissoldre'l» (veg. text ).
Des d'aquesta perspectiva pot mostrar també que els mites, igual que els símbols, les maneres de taula o els sistemes totèmics, per exemple, responen a una complexa lògica combinatòria. D'aquesta manera, s'oposa a la tesi d'una mentalitat primitiva no sotmesa a la lògica sustentada per Lévy-Bruhl. En contra d'aquest autor, Lévi-Strauss considera que el pensament salvatge té el mateix afany classificador i ordinador que el pensament científic modern, i és igualment un pensament sistemàtic. De fet, no obstant això, amb el nom de pensament salvatge, designa un sistema de postulats precisos per a fundar un codi que permeti traduir l'«altre» en el «nostre» (veg. text). En particular mostra que els mites, lluny de ser meres construccions fantasioses, constitueixen elements d'ordenació i classificació mitjançant els quals les cultures que els sostenen pretenen donar sentit i explicació de tots els fenòmens que les afecten. Així, el pensament salvatge presenta una estructura tan lògica com el pensament modern. A més, darrere de l'aparent diversitat de mites pertanyents a cultures diferents i allunyades, l'etnòleg estructural pot classificar-los en diferents grups que manifesten unes estructures semblants, de manera que hi ha una lògica dels mites que pot estudiar l'antropòleg estructuralista.
El descobriment d'estructures inconscients que imposen un ordre més enllà de l'aparença de la diversitat i l'arbitrarietat de les diverses normes culturals i dels mites, li permet eliminar la ruptura artificial entre la raó i la no-raó, la qual cosa, al seu torn, reforça la seva crítica a tot etnocentrisme. De fet, per a ell, les diverses formes estructurals de parentiu han estat produïdes a partir d'un patrimoni psíquic comú i innat de la humanitat, de manera que, lluny de ser peculiaritats específiques d'ètnies diferents, tenen una base universal i un cert caràcter ontològic lligat a l'espècie humana. D'altra banda, la recerca d'un llenguatge ocult capaç d'unificar les diverses aparences en les quals es manifesten unes estructures comunes, emparenta també a Lévi-Strauss amb l'afany de Leibniz d'establir una characteristica universalis. Per tot això, Paul Ricoeur ha dit de Lévi-Strauss que sosté una espècie de «kantisme sense subjecte transcendental». D'aquesta manera, per Lévi-Strauss, existiria com un inconscient, més kantià que freudià, format per unes categories determinants de totes les altres estructures socials. Aquesta matriu inconscient faria inútil qualsevol plantejament historicista , ja que la història no té en si mateixa cap fi i és, doncs, obertura intentar trobar una hipotètica llei de progrés. És necessari que l'home s'acontenti a pensar-se dins d'un lloc més modest en el conjunt de la naturalesa.
Aquesta concepció antihistoricista que advoca per la dissolució de la noció de subjecte és la que el va enfrontar a Sartre, a qui critica en El pensament salvatge. Per a Lévi-Strauss, com hem dit, l'objectiu últim de les ciències humanes no és el de constituir l'home, sinó el de dissoldre'l. Aquesta presa de postura metodològica va dirigida contra la sobreestimada noció de subjecte i representa una ruptura amb la tradició humanista occidental que Sartre encara defensa i que, segons Lévi-Strauss, està prenyada d'etnocentrisme. En aquest sentit, Lévi-Strauss s'aproxima més al Heidegger de la Carta sobre l'humanisme que critica l'humanisme racionalista occidental, i considera que la síntesi entre el cristianisme i el cartesianisme és la responsable de la megalomania i de l'afany destructiu propis de l'època moderna. Amb això, es mostra també la influència que ha exercit Rousseau en l'obra de Lévi-Strauss, el qual considera al ginebrí com el pare de les ciències socials.