Karl Jaspers



Metge psiquiatre i filòsof alemany, nascut a Oldenburg, és juntament amb M. Heidegger un dels grans representants de l'existencialisme alemany (tot i que Heidegger es va desmarcar clarament del corrent existencialista). Abans de dedicar-se a la filosofia, exerceix com a psiquiatre durant vuit anys a Heidelberg, on primer ensenya psicologia i després, a partir de 1916, filosofia, fins a ser expulsat en 1937 per la seva postura antinazi. Acabada la guerra, torna a Alemanya en 1945 i, per a col·laborar en la reflexió col·lectiva sobre els terribles fets esdevinguts al seu país, escriu És culpable Alemanya? (1946); es dedica de nou a la docència a Heidelberg i, després, de 1948 a 1961 a Basilea.

El pas públic de la medicina a la filosofia el marca la publicació, en 1919, de Psicologia de les concepcions del món, però la seva gran obra filosòfica és Filosofia (1932). El punt de partida és que la filosofia és l'«autoesclariment de la raó»: la raó que explica l'Existència (Dasein:l'home), entenent per tal, influït per Kierkegaard, l'existència de l'individu singular, «la meva» pròpia existència.

En els tres volums d'aquesta obra, en la qual resumeix els seus ensenyaments en els cursos de Heidelberg, desenvolupa les tres fases per les quals ha de discórrer el pensament filosòfic. L'Existència, que al seu torn no pot prescindir de la raó, busca «orientar-se al món» (vol. I: Orientació filosòfica al món); com a cosa del món que és, l'home creu, en un primer moment que l'explicació del que ell és pot trobar-la en les ciències de la naturalesa. Les ciències produeixen coneixement, però només de les coses, no de l'Existència, que és el subjecte que vol esclarir la seva pròpia existència; les ciències ofereixen coneixements dins del món, però no del món com totalitat. No queda, doncs, sinó la perspectiva filosòfica de considerar-se un mateix, no com a objecte, sinó com a subjecte que forma part de la totalitat. En aquest cas, el subjecte que intenta aclarir la seva Existència (vol. II: Clarificació de l'Existència) és ell mateix Existència: jo sóc exactament la meva situació al món. La situació, com a idèntica que és a l'Existència, no pot ser canviada, però pot ser acceptada. La llibertat és, justament, l'acceptació conscient de la necessitat de la pròpia situació: llibertat sense alternatives, que consisteix a triar l'única alternativa possible, és a dir, la de decidir ser l'única cosa que es pot ser. En això també consisteix la culpa originària i inevitable: acceptar la seva necessitat i inevitabilitat és llibertat. En realitat l'home és la seva Existència, és el que realment és. Arribar a aquest punt de partida, mitjançant la filosofia, ser «si mateix», és acceptar conscientment la pròpia necessitat (Existència autèntica), d'una altra forma desconeguda però igualment inevitable (Existència inautèntica). Aquests conceptes de «llibertat», «si mateix», «Existència», etc., manquen de sentit en el món de la ciència, però l'aconsegueixen en l'àmbit de la filosofia, perquè en aquest es refereixen a l'individu singular i concret, i s'està en el món de la raó pràctica. L'esclariment per la raó de la pròpia Existència no s'aconsegueix més que mitjançant la comunicació amb altres Existències; només puc arribar a ser jo mateix en comunicació amb altres Existències. No veure esgotada en mi l'Existència porta a la comprensió que l'Existència només pot arribar a ser en relació amb una transcendència (vol. III: Metafísica). A la transcendència s'arriba pel fet d'intentar captar una Existència, l'esclariment de la qual mai s'aconsegueix. La metafísica ensenya que «ser» no és precisament possibilitat, sinó impossibilitat: el que s'és es manifesta en la impossibilitat d'arribar a ser-ho, la qual cosa al seu torn manifesta que l'Existència està embolicada en un horitzó inassolible, que la transcendeix però que li dóna sentit. Només s'arriba a ser (Existència) en la comunicació amb els altres (finitament) o en l'acceptació del límit-revelació que és la transcendència. Experimentem la transcendència en dos tipus de situacions: en símbols, o xifres, com a mites, dogmes, poesia, art, vivència estètica, comunicació, etc., o en situacions-límit, com per exemple, la inevitabilitat de la mort, el sofriment, la culpa, etc.; la impossibilitat d'evitar aquestes situacions revela la presència de la transcendència. Situació límit i xifra per excel·lència és el fracàs: en ell accepta l'home l'inevitable i l'insuperable i s'obre al transcendent. En el fracàs s'experimenta l'ésser.

Karl Jaspers (1946)

En la seva segona gran obra filosòfica, De la veritat, desenvolupa el concepte central de l'abastador o circumval·lant, amb el qual caracteritza la transcendència. Descriu l'«abastant» o «circumval·lant» com l'horitzó total de sentit, o l'absolut, Déu, sempre llunyà, mai assolible, sempre present. Al Déu ocult i indemostrable només s'arriba pel salt de la fe filosòfica, que Jaspers vol distingir de la cristiana, dogmàtica i rígida, com a oberta i tolerant; només per la fe filosòfica pot aconseguir l'home a Déu, que ja no és «xifra», sinó realitat mateixa i sentit de l'Existència (veg. text de Jaspers).

Existencialista religiós, no descura no obstant això el compromís polític. A part de la crida a la reflexió col·lectiva en És culpable Alemanya? (1946), la seva obra La bomba atòmica i el futur de la humanitat (1958) representa una col·laboració entre filosofia i política: la possibilitat de l'autodestrucció total obliga a pensar racionalment en el futur de l'home. La crítica que va exercir, en els anys de Basilea, contra la política del govern de Bonn sobre rearmament i reunificació alemanya el relegà a un cert oblit a Alemanya. No obstant això, en l'actualitat s'estan preparant, per part d'un grup d'investigadors suïssos i alemanys, l'edició de les seves obres completes.

Vegeu filosofia de l'existència.

• Bibliografia:Obres de Karl Jaspers