Heràclit d'Efes

(en grec Ἡράκλειτος)

Filòsof grec presocràtic. Com succeeix sovint amb els filòsofs presocràtics, el coneixement que es té d'aquest autor és bastant pobre, doncs no hi ha dades fiables sobre la seva biografia, i les dades que hi ha es barregen amb la llegenda. Pel que sembla és segur que descendia d'una família noble d'Efes, probablement de la dels mateixos reis. Va renunciar als seus drets dinàstics en favor del seu germà, i es va retirar al temple d'Artemisa Efesia on va dipositar el seu llibre, lluny de la majoria dels ciutadans, ja que es manifestava un gran menyspreu per «la majoria», a la qual oposava «els millors» (fragments 1, 19, 34, 49, 104). Va escriure una obra, el títol de la qual ens és desconegut, encara que com la majoria de les obres dels presocràtics és coneguda com a περὶφύσεως, és a dir: Sobre la naturalesa. No obstant això, fins i tot s'ha posat en dubte que arribés a escriure realment una obra en el sentit habitual de la paraula, i que el que posteriorment va ser conegut com a tal no fos més que una recopilació de les seves sentències. Però la majoria d'especialistes coincideixen a afirmar que realment sí que va escriure tal obra, que, a més, va tenir bastant ressonància i difusió, com ho prova el fet que, pel que sembla, Parmènides ja la va conèixer, uns deu anys més tard, malgrat viure en la Magna Grècia, bastant allunyada de les costes jòniques on estava Efes. A les dificultats del coneixement de l'obra d'Heràclit s'afegeix l'estil críptic i oracular de les seves sentències, escrites en forma aforística i de contingut ambigu, que li van valer l'àlies d'Heràclit el fosc. Aquest mateix estil oracular heracliteà, que indica el seu pensament mitjançant imatges i a través d'aforismes, reforçava el seu menyspreu per la majoria, incapaç d'entendre-li perquè, segons ell, són cecs pel cap alt evident que és, precisament, el sentit ocult de la naturalesa: «els ulls i les oïdes són dolentes testimonis per als homes que tenen una ànima bàrbara» (frag. 107, vegeu el text).

Pel que sembla, la seva obra, escrita en prosa, tractava fonamentalment de ser l'exposició d'una doctrina nova, ja que Heràclit no va ser deixeble de ningú (encara que coneixia la filosofia dels milesis i la de Pitàgores, al que critica i menysprea). El nucli doctrinal del seu pensament el va extreure del seu propi autoconeixement, investigant-se a si mateix (frag. 101), seguint la sentència de l'oracle: «coneix-te a tí mateix». I aquest nucli és la doctrina del logos (λόγος). De fet ell es considerava posseïdor d'una veritat de la qual les seves paraules són solament transmissió: «no escoltant-me a mi, sinó al logos, és savi confessar que totes les coses són un» (frag. 50). El logos és, alhora, discurs, raó i «raó de ser» de les coses; una veritat única que la ment pot comprendre perquè també la ment humana és, en certa manera, part o comunió d'aquest logos que és comú a tots, però que la majoria no entén. El logos és també ordinador («estan en desacord sobre el que els és més familiar, sobre aquest logos que tot ho governa, i el que troben cada dia els sembla estrany». frag.72). Però, simultàniament, el logos és també alguna cosa que ha de ser escoltat, però no a través dels sentits, sinó a través de l'ànima (φωνή, psykhé) que està en contacte amb ell. Alhora, el logos també és llei universal de l'esdevenir i és plenament independent de qui l'escolta, encara que és comú a tots («per això és necessari seguir el que és comú, doncs el comú és el que uneix. Però, encara que el logos és comú, la majoria viuen com si cadascú tingués una intel·ligència particular». frag. 2). En la mesura en què és captat per la psykhé, el logos és pensament humà, però en si mateix és la llei de l'univers de la qual deriven, o haurien de derivar, totes les lleis humanes (veg. fragments sobre el logos ).

En la mesura en què també és «raó de ser» del cosmos, s'expressa com un principi físic encarnat pel foc. El foc, eternament fluent, impossible de detenir o de paralitzar, és la forma més pura i elevada de la matèria, i és el vehicle de l'ànima. El foc expressa també el canvi continu i perpetu, perquè el foc tot ho canvia: «aquest món, el mateix per a tots, cap déu ni home el va fer. Sinó que ha estat sempre i és i serà un foc sempre viu, que s'encén segons mesures i s'apaga segons mesures.» (frag. 30), i «totes les coses es canvien per foc i el foc per totes les coses, com les mercaderies per l'or i l'or per les mercaderies» (frag. 90).

Les transformacions efectuades pel foc coincideixen amb els diversos estats de la naturalesa. Així, el foc condensat dóna lloc al mar, del qual emergeix la terra. De tots dos sorgeixen els vapors que engendren els núvols, els quals, en incendiar-se retornen cíclicament al foc. (D'aquí no se segueix que defensés la doctrina de l'ecpírosi que posteriorment elaborarien els estoics fortament influenciats per Heràclit). Per a ell, el logos també és l'ànima (φωνή, psykhé) , per això, per a les ànimes la mort és l'aigua, i per a l'aigua la mort és la terra (veg. frag. 36).

Aquestes transformacions il·lustren una altra de les grans tesis d'Heràclit: l'harmonia és producte de la lluita dels contraris. Però per a ell l'harmonia no és, com per als pitagòrics (als quals combat), fruit d'una reconciliació, sinó que és pròpiament la lluita o la tensió. Si aquesta cessés acabaria també el cosmos.

D'aquí no se segueix tampoc que Heràclit contravingués el principi de no contradicció, com havia afirmat Aristòtil, sinó que entén realment l'harmonia com a tensió contínua, encara que de vegades aquesta tensió no aparegui de manera manifesta: «no comprenen com el que està en lluita amb si mateix pot estar d'acord: unió de [forces] contràries, com l'arc i la lira» (frag.51, vegeu també els fragments 53, 54, 58, 59, 60, 61, 62, etc. ). I, segons Heràclit, aquesta lluita és justícia, però en un sentit diferent del que havia manifestat Anaximandre, doncs pel milesi la justícia era la igualació dels contraris en el ἄπειρον (àpeiron), mentre que per l'efesi és la lluita mateixa, que és «el pare de totes les coses» (frag. 53). Fruit de la lluita eterna dels contraris, regida per la llei universal del logos, és el perpetu esdevenir: tot flueix (πάνταρεῖ, panta rei) res és estàtic. Aquesta tesi s'il·lustra generalment amb l'afirmació segons la qual no podem banyar-nos en un mateix riu (vegeu el text), que l'heracliteà Cràtil va exagerar dient que no podem banyar-nos ni tan sols una vegada, doncs quan penetrem en el riu, ni les aigües ni nosaltres mateixos som en cada instant els mateixos. El perpetu esdevenir ha estat interpretat com una crítica al pensament estàtic i al substancialisme.

Aquesta tesi de l'esdevenir universal, que ha d'entendre's en el context del problema del continu suscitat pel descobriment de Pitàgores, de vegades s'ha utilitzat com a contraposició al pensament de Parmènides, qui recalca la immobilitat de l'ésser. A més, sembla que Parmènides, que coneixia l'obra d'Heràclit, va voler combatre les seves tesis, i Plató va oposar el pensament de tots dos autors. No obstant això, hi ha més punts de connexió entre tots dos pensadors dels quals apareixen a simple vista: tots dos neguen veracitat a les simples dades sensorials, i tots dos reivindiquen una talaia superior des de la qual comprendre la multiplicitat que ens subministra el coneixement general del comú dels mortals. També Heidegger ha volgut subratllar una certa proximitat entre el pensament eleàtic i el d'Heràclit, doncs, segons ell, tots dos són expressió d'una concepció de la veritat (ἀλήθεια, aletheia) com desocultació.

El pensament d'Heràclit va jugar un paper decisiu en l'estoïcisme, que reinterpreta i reelabora les seves tesis, i és especialment a través d'aquesta escola que l'heracliteísme va ser conegut durant el període hel·lenístic i posteriorment. En l'època moderna, Hegel el va reivindicar com l'antecedent més antic de la seva concepció dialèctica, com també ho va fer Marx. D'altra banda, Nietzsche també va considerar les tesis d'Heràclit com la més pura manifestació del pensament filosòfic abans de la corrupció de la filosofia per part de Sòcrates i Plató, i com a representant d'un pensament que declara fictici el ser (veg. citació de Nietzsche).

Veg. Polimaties.