Accions

Autor

Heloïsa

De Wikisofia

La versió per a impressora ja no és compatible i pot tenir errors de representació. Actualitzeu les adreces d'interès del navegador i utilitzeu la funció d'impressió per defecte del navegador.
Abelarel.gif

Coneguda també com a Heloïsa del Paráclito, deu sobretot la seva fama a la relació amorosa que va mantenir amb el gran escolàstic Pere Abelard (1079-1142). Encara que es coneixen poques dades històriques de la seva vida, se sap que pertanyia a una família humil i que la seva mare es deia Hersinda, que era neboda d'un canonge de nom Fulbert i que es va educar en l'abadia d'Argenteuil, on va aprendre grec, llatí i hebreu i possiblement retòrica. Segons compte d'ella Abelard, «bella de cara, la distingia encara més l'amplitud dels seus coneixements de les lletres». Als seus disset anys, i cap a 1117, el seu oncle l'encomana als ensenyaments d'Abelard, famós magister llavors de l'escola catedralícia de Nôtre-Dame de París; la relació que s'estableix entre ells no és només de caràcter intel·lectual, sinó -ho explica clarament Abelard en la seva Història calamitatum [Història de les meves desventures] també corporal (veg. text). Fruit d'aquests amors, que amenitzen la narració de la història de la filosofia escolàstica, que en general transcorre per lleres bastant menys emotius, són Astrolabi, el seu fill, a qui dóna a llum Heloïsa en la Bretanya, a casa d'una germana d'Abelard, i el matrimoni secret entre Abelard i Heloïsa, que té lloc a París, i per causa del qual el despitat Fulbert mana castrar Abelard. Els amants han d'ingressar en un monestir, Heloïsa en el d'Argenteuil i Abelard en el de Saint-Denis. Posteriorment, en reclamar l'abat de Saint-Denis, la possessió del monestir d'Argentuil, ingressa Heloïsa, juntament amb altres monges (1129), en el monestir del Paràclit, fundat anys abans per Abelard (1123), prop de Troyes, i on Heloïsa va ser abadessa fins a la seva mort.

Les llargues absències d'Abelard, que per a evitar la maledicència deixa de visitar a Heloïsa en el monestir, dóna lloc al fet que aquesta iniciï amb Abelard una relació epistolar, que juntament amb la Història calamitatum –escrita pel magister com a carta de consolació a un amic que, igual que ell, passa per un mal moment–, constitueixen el conjunt de documents que permeten entendre aquesta singular relació entre Abelard i Heloïsa. [El medievalista I. Gilson va demostrar l'autenticitat d'aquestes cartes, editades en el tom 176 de la Patrologie latine de Migne, i en el tom I de Petri Abelardi opera, ed. per Victor Cousin (1859), i en Lettres complètes d'Abélard et d'Heloïse, ed. per M. Gréard, París 1869. El tom 178 de Migne conté, a més, els anomenats Problemata, un catàleg de problemes filosòfics i teològics, que Heloïsa consulta a Abelard]. En aquestes obres no es manifesta solament el temperament filosòfic d'Heloïsa, adquirit a l'escola del mestre de lògica Abelard, i la cultura clàssica adquirida en el monestir, sinó també el conflicte intern d'Heloïsa, que no arriba a conciliar els seus sentiments humans i amorós amb les exigències de la religió («si la religiosa es deu a Déu, la dona es deu a tu», exclama); l'amor, el matrimoni i els principis de la conducta moral són temes preferents d'aquestes cartes, tractats de forma reflexiva i raonada, encara que també ardorosa. No els falta tampoc una certa barreja de poesia i mística.

Eloisa.gif

Heloïsa passarà a la història amb l'halo d'heroïna romàntica i Rousseau recordarà la seva figura exemplar amb La nova Heloïsa (1761). En l'actitud manifesta d'Heloïsa respecte d'Abelard i en la vivència que ella té del seu amor, es capta també la protesta de la dona culta per no poder viure lliurement i plenament l'experiència amorosa, impedida per les formes i exigències socials i religioses de l'època (vegeu la citació). Abelard hauria perdut la seva condició de clergue (encara que sense ordres sagrades), que li concedia el privilegi de viure dels seus ensenyaments; el matrimoni públic amb Heloïsa li hauria fet perdre el seu estat clerical i el dret a ensenyar («No servia per a cavar i em feia vergonya pidolar»). Les restes d'Abelard i Heloïsa reposen en el cementiri parisenc del Père-Lachaise, encara que probablement no són les seves restes reals.