Ernst Haeckel



Biòleg alemany, creador del concepte d'ecologia i difusor del darwinisme a Alemanya. Va néixer a Potsdam i va desenvolupar la seva activitat científica com a professor de zoologia a la Universitat de Jena. Va formular, basant-se en part en els estudis embriològics de Fritz Müller, la llei biogenètica segons la qual l'evolució de l'individu (ontogènesi) reprodueix l'evolució de l'espècie (filogènesi): «l'ontogènesi, és a dir, el desenvolupament de l'individu, és una breu i ràpida recapitulació de la filogènesi o evolució de l'estirp a la qual pertany, dels precursors que formen la cadena dels progenitors de l'individu mateix, repetició que està determinada per les lleis de l'herència i de l'adaptació». Va ser un dels màxims representants del darwinisme alemany, encara que influenciat per la filosofia de la naturalesa de Goethe, la qual cosa el va conduir a la formulació d'un materialisme sui generis en el qual donava cabuda al panteisme.

I. Haeckel

A partir dels seus estudis biològics, elabora una filosofia de la naturalesa i de l'home de caràcter hilozoísta, monista i materialista, ja que per Haeckel tots els fenòmens naturals estan subjectes a les lleis de l'evolució, i tota realitat, sigui viva o no, està dotada de moviment. L'única i veritable llei còsmica és «la llei de la substància, que abasta la llei química de la conservació de la matèria, i la llei física de la conservació de l'energia». Així, «la matèria , quan substància extensa infinita, i l'esperit, o energia, quan substància que sent i pensa, són els dos únics atributs o propietats fonamentals de l'omnicomprensiva substància universal». El seu monisme filosòfic, juntament amb la “Societat d'Higiene Racial”, de la qual va ser president, va ser referent de doctrines eugenésicas i es va adoptar com a justificació científica per a les teories racistes del nazisme.

La morfologia, la física i la química formen el nucli de la filosofia de la naturalesa, i s'ocupen respectivament de la forma, la força i la matèria. Aquestes tres ciències s'integren en la filosofia de la naturalesa, que estudia a aquesta en el seu conjunt i la pensa a partir de l'experiència del pensament. La matèria i el moviment, la força i la consciència, no tenen un origen en sentit estricte, ja que són els únics atributs d'una única substància, i l'aparent finalisme de la naturalesa és simplement obra de l'evolució. D'aquesta manera s'oposa a tota forma de dualisme psicofísic, al vitalisme i a tota explicació transcendent.

Entre les seves obres destaquen: Morfologia general dels organismes, 1866; Història natural de la creació, 1868; Antropogènesi, 1874; Ciència i doctrina lliures, 1878, i Els enigmes de l'Univers, 1899.