Jean Guitton



Filòsof cristià francès. Va néixer a Saint-Etienne i va estudiar a París. Va ser deixeble de Bergson, la gran influència del qual juntament amb la de la filosofia de Pascal formen les bases del seu pensament. Va ser membre de l'Acadèmia de França i professor en la Sorbona, on, entre d'altres, va tenir com a alumne destacat a Althusser, amb qui, malgrat les seves enormes diferències de plantejament filosòfic, ideològic i religiós, matuvo una estreta relació que es va mantenir fins a la mort del deixeble en un hospital psiquiàtric. La major part de l'obra de Guitton és de caràcter religiós. Va ser l'únic laic que en 1962 va participar en la primera sessió del concili Vaticà II, per expressa invitació del Papa Joan XXIII i, malgrat algunes crítiques a les posicions oficials de l'Església i al desenvolupament posterior de les tesis de l'esmentat concili, sempre va mantenir una bona relació amb la jerarquia vaticana, fins al punt que la seva obra ha estat declarada pel Papa Joan Pau II com una de les guies del pensament de l'Església. Malgrat la seva posició com a catòlic, el seu esperit ecuménico li va portar a intentar crear nexes d'unió amb el conjunt del pensament cristià, especialment amb els protestants. D'altra banda, des de les seves posicions religioses va mantenir una fluida relació amb altres filòsofs molt allunyats de les seves postures. Així, a més de l'esmentada relació amb el seu alumne Althusser, va mantenir una línia de diàleg amb pensadors com Lefebvre o Heidegger, per exemple.

Des del punt de vista filosòfic el pensament de Guitton intenta conjunyir l'esdevenir del temps i l'evolució de les idees amb el caràcter de la veritat que, com a cristià, considera de naturalesa permanent. És a dir, el tema central al voltant del que gira el seu pensament és el de les relacions entre temps i eternitat. (veg. citació). Concretament la terrible experiència de la bomba d'Hiroshima i els atroços crims del nazisme, com a exemples de la barbàrie pròpia de la història humana, són contrapunt de la destinació eterna que espera a l'esperit humà. Per això en El nou art de pensar (1946) i en El pensament i la guerra (1969) reflexiona sobre aquesta contradicció entre un esdevenir marcat per la destrucció i la barbàrie en la història temporal i el sentit etern de la vida. Aquestes reflexions es prossegueixen en El temps i l'eternitat en Plotí i Sant Agustí (1955) i a El segle que s'anuncia (1997), on sosté que el Tot existeix abans que les parts, el que aplicat a la vida humana suposa, segons ell, que el sentit preexisteix als diversos esdeveniments contingents que formen aquesta existència. En un altre àmbit de pensament Guitton advoca (Elogi de la filosofia, 1977) per una societat tolerant amb les diferències, ja que el contrast de parers és una condició essencial de l'experiència original i fonament de la formació de la personalitat.

Les seves obres completes s'han editat en cinc volums: Retrats (1966); Crítica religiosa (1968); Saviesa (1972); Diari de la meva vida (1912-1971) i Filosofia (1978). A més ha publicat unes memòries amb el títol Un segle, una vida (1989).