Diferència entre revisions de la pàgina «Gilson, Étienne»
De Wikisofia
m (Text de reemplaçament - "Torontó" a "Toronto") |
m (bot: -d´histoire +d'histoire) |
||
| Línia 4: | Línia 4: | ||
|Cognom=Gilson | |Cognom=Gilson | ||
}} | }} | ||
| − | Filòsof francès [[neoescolàstica|neoescolàstic]] i historiador de la filosofia, nascut a París. Va ensenyar en Lille, Estrasburg, en la Sorbona, el Collège de France i a la universitat de Toronto. Un dels majors medievalistes de tots els temps, va fundar en 1926 la revista «Arxivis | + | Filòsof francès [[neoescolàstica|neoescolàstic]] i historiador de la filosofia, nascut a París. Va ensenyar en Lille, Estrasburg, en la Sorbona, el Collège de France i a la universitat de Toronto. Un dels majors medievalistes de tots els temps, va fundar en 1926 la revista «Arxivis d'histoire doctrinale et littéraire du moyen âge». La seva orientació filosòfica és profundament [[tomisme|tomista]], però el seu estudi sobre la filosofia de [[Autor:Duns Escot, Joan|Duns Escot]] (''Jean Duns Scot'', 1952) va assenyalar un nou enfocament de les idees filosòfiques d'aquest autor, basat en una interpretació d' [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]] a través de les fonts [[avicenisme|avicenianes]]. Va participar com a protagonista principal en la controvèrsia sobre [[filosofia cristiana|filosofia cristiana]], en la qual va tenir, com a opositors a [[Autor:Brunschwicg,_Léon|Léon Brunschvicg]] i a [[Autor:Brehier,_Émile|Émile Bréhier]]. |
{{ImatgePrincipal | {{ImatgePrincipal | ||
|Imatge=Gilson.jpg | |Imatge=Gilson.jpg | ||
Revisió del 13:15, 10 ago 2017
Avís: El títol a mostrar «Étienne Gilson» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Gilson, Étienne».
Filòsof francès neoescolàstic i historiador de la filosofia, nascut a París. Va ensenyar en Lille, Estrasburg, en la Sorbona, el Collège de France i a la universitat de Toronto. Un dels majors medievalistes de tots els temps, va fundar en 1926 la revista «Arxivis d'histoire doctrinale et littéraire du moyen âge». La seva orientació filosòfica és profundament tomista, però el seu estudi sobre la filosofia de Duns Escot (Jean Duns Scot, 1952) va assenyalar un nou enfocament de les idees filosòfiques d'aquest autor, basat en una interpretació d' Aristòtil a través de les fonts avicenianes. Va participar com a protagonista principal en la controvèrsia sobre filosofia cristiana, en la qual va tenir, com a opositors a Léon Brunschvicg i a Émile Bréhier.