Mostra la font per a Fichte, Johann Gottlieb

{{AutorWiki}}
{{Autor
|Nom=Johann Gottlieb
|Cognom=Fichte
}}
Filòsof idealista alemany, nascut a Rammenau (Oberlausitz), en una família molt humil i només gràcies a la protecció del baró von Militz -a qui va mostrar la seva intel·ligència repetint-li de memòria el sermó que no havia pogut sentir per haver arribat tard als oficis religiosos- pot iniciar els seus estudis en Pforta, i prosseguir-los després a Jena i Leipzig, cursant la carrera eclesiàstica. Mort el seu protector en 1784, abandona la universitat i es guanya la vida fent classes privades a Zuric i Leipzig. En 1790, posat en la necessitat d'explicar la filosofia de Kant a un alumne, aprofundeix en la lectura de les ''Crítiques ''kantianes, i sorgeix així la seva orientació filosòfica decisiva.

Estant a Varsòvia, sempre en el seu treball com preceptor, escriu ''Assaig d'una crítica de tota revelació'', obra que entusiasma a [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]], a qui la dóna a llegir a Königsberg. La publicació d'aquesta obra, atribuïda al començament a Kant, per haver estat publicada sense nom, el va fer famós. En 1794 inicia les seves classes a la universitat de Jena, substituint al kantià Reinhold. Publica llavors ''Fonaments de tota la doctrina de la ciència'' (1794-1795), la seva obra principal, base de la seva filosofia, de la qual n'hi ha fins a vuit versions diferents. Les obres morals d'aquest període, ''Fonaments del dret natural'' (1796) i ''Sistema de la moralitat ''(1798) i, especialment, l'article ''Sobre el fonament de la nostra fe en la providència divina'' (1798), en les quals identifica a [[Déu|Déu]] amb l'ordre moral, fan recaure sobre ell l'acusació d'[[ateisme|ateisme]] i donen lloc al que es coneix amb el nom de la «disputa de l'ateisme» ([[Atheismusstreit|''Atheismusstreit'']]), causa de la seva destitució de la càtedra que ocupava. Es trasllada a Berlín on entra en contacte amb el [[romanticisme|romanticisme]] alemany i coneix a [[Autor:Schleiermacher, Friedrich|Schleiermacher]]. Publica llavors (1800), com a obres de divulgació del seu pensament filosòfic, ''L'estat comercial tancat ''i'' Informe més clar que el sol sobre l'essència de la més recent filosofia'', i ''Destinació de l'home'',obra en la qual ja s'albira la seva nova orientació filosòfica. Corregeix de nou la seva ''Doctrina de la ciència ''(1801,1804) i publica ''Els trets fonamentals de l'època present ''(1804-1805), assaig de [[història, filosofia de la|filosofia de la història]]. En 1805 és nomenat professor de la universitat d'Erlangen, on escriu sobre [[religió, filosofia de la|filosofia de la religió]] (''Instruccions per a la vida feliç,'' 1806), defensa els ideals de la revolució francesa i aixeca els ànims dels seus derrotats compatriotes, exaltant el nacionalisme germànic ''(Discursos a la nació alemanya, ''1807-1808). Es trasllada a Berlín, on, recentment fundada la seva universitat, és nomenat professor de filosofia i després primer Rector. Mor a conseqüència d'una epidèmia de tifus, seqüela de la guerra.

[[File:fichteWC.jpg|thumb]]
Racionalista primer, com era propi de la seva època a Alemanya, influïda doctrinalment per [[Autor:Spinoza, Baruch d'|Spinoza]] i [[Autor:Leibniz,_Gottfried_Wilhelm|Leibniz]], la lectura de la ''Crítica de la raó pràctica ''de [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] li dóna la clau del seu futur sistema. Li subjuga la idea d'una ''voluntat absolutament lliure''. Opina de Kant que exposa l'autèntica filosofia, però que no aconsegueix desenvolupar-la. La que ell considera autèntica l'exposa en la seva ''Doctrina de la ciència''. A través del concepte de [[llibertat|llibertat]], o racionalitat pràctica, troba la manera d'eludir l'escissió que, al seu judici, Kant no sap superar, entre llibertat i naturalesa, [[raó teòrica |raó teòrica i raó pràctica]], [[fenomen|fenomen]] i [[noümen|cosa en si]]. Tota filosofia és la recerca d'un primer fonament absolut del saber humà, i aquest fonament es dóna, sense més, i no pot ser ni demostrat ni determinat; només pot reflexionar-se sobre el mateix. El fet de buscar aquest fonament revela que el principi absolut està en el mateix [[pensament|pensament]]. L'[[anàlisi|anàlisi]] del pensar dóna a entendre que ''llibertat absoluta ''i ''saber incondicionat ''són el mateix; ambdues coses són aspectes de la mateixa [[raó|raó]] autònoma. Res és absolutament lliure sinó el pensar, res arriba a ser sinó pel pensament. L'anàlisi dels [[primers principis|primers principis]] lògics permet arribar a la mateixa conclusió. A = A només és veritat en tant que existeix el seu supòsit: el [[subjecte |subjecte]] que el pensa, lloc on ''és'' veritable el [[judici|judici]], ja que realment en ell succeeix que jo = jo. El pensar és subjecte i el subjecte és, abans de res, ''acte. ''És el «jo penso» de Kant, que «ha d'acompanyar tota representació; Fichte l'anomena «jo pur», o el «jo en si» i, ja que no pot identificar-se amb un [[jo|jo]] empíric i està present en tots els jos, és [[transcendental|transcendental]], és la primera realitat, és el '''jo absolut'''. En pensar-se a si mateix, en afirmar «jo sóc» en total [[identitat|identitat]] amb si mateix, posa en practica una [[intuïció|intuïció]] pura, que constitueix el punt de partida per a pensar la [[real|realitat]]. El seu desenvolupament és el [[mètode dialèctic|mètode dialèctic]]. El desplegament del mètode és la raó teòrica.

Aquest mètode es caracteritza pels tres principis bàsics de ''tesi'', [[Antítesi|''antítesi'']], [[Síntesi|''síntesi'']], que corresponen als tres [[dialèctica, moments de la|moments dialèctics]] successius de: posició del jo, negació del jo i síntesi entre la posició i la negació.

La '''tesi''' enuncia el primer principi de la teoria de la ciència: «El jo es posa a si mateix»; la primera realitat apareix com jo (és el [[principi d'identitat|principi d'identitat]]). Però no pot existir un jo sense el límit que li imposa un no-jo, com no existeix un subjecte sense objecte. D'aquí que hagi d'existir un segon principi.

L''''antítesi''' enuncia el segon principi:«Al jo se li oposa absolutament un no-jo». També pot veure's això en l'anàlisi del [[principi de no contradicció|principi de no contradicció]]: «no-A no és igual a A», que pot deduir-se lògicament de «A=A». De la mateixa forma, el segon principi (condicionat) es dedueix del primer (incondicionat). A la [[consciència|consciència]], al jo, se li oposa necessàriament, com a objecte, el no-jo. La contraposició d'aquests dos principis reclama una síntesi; en cas contrari, el pensar seria impossible.

La '''síntesi''' presenta el tercer principi: «Jo oposo en el Jo al Jo divisible un no-Jo divisible», això és: Jo ([[transcendental|transcendental]]) oposo en el Jo ([[consciència|consciència]]) al Jo divisible (al jo empíric) un no-Jo divisible (la [[naturalesa|naturalesa]]). Jo empíric i naturalesa es limiten, o determinen, l'u a l'altre; el que un és, no ho és l'altre, però dins d'una identitat, perquè un ''és ''el que l'altre no és.

Així, dialècticament, sorgeixen el jo pur, el jo empíric i la naturalesa: el jo pur no és cap ser [[absolut|absolut]] superior diferent del jo empíric, excepte en la mesura en que és la seva pròpia [[Condicions de possibilitat|condició de possibilitat]]; el jo empíric i la naturalesa (el no-jo), en la seva antítesi o [[oposició|oposició]] per la qual es determinen mútuament, donen lloc a dos ordres de realitat: '''a)''' en tant que el jo està determinat pel no-jo, a la raó teòrica; '''b)''' en tant que el jo està determinat al no-jo, a la raó pràctica.

Conèixer és, en efecte, sentir-se afectat per un objecte diferent d'un mateix; com si el no-jo limités al jo; coneixem «l'altre» i conèixer-lo és la seva determinació (sobre nosaltres); pròpiament, el jo construeix [[a priori |''a priori'']] el no-jo per a poder pensar-lo com a objecte.

Hi ha una altra forma de posar el no-jo per part del jo: l'activitat [[moral|moral]]. En ella l'objecte, la naturalesa, el no-jo, és posat per a poder sentir la seva resistència, per a mostrar-se finit i poder ser, en definitiva, un jo; d'una altra manera, un jo sense oposició, sense obstacle que vèncer, deixaria de ser el que és i seria alguna cosa absolutament indefinit (o fins a un concepte [[contradictoris|contradictori]], com jutja Fichte que és el concepte de [[Déu|Déu]]). Vèncer l'obstacle per a sentir la seva resistència, per a poder ser un veritable jo, no significa més que el que s'experimenta en l'obligació moral: la tasca de fer que el [[sensible|sensible]] es governi per l'[[intel·ligible|intel·ligible]], o l'impuls per la raó, o la naturalesa per la moralitat, que és la missió i el sentit de la llibertat. En última instància, segons Fichte, existeix naturalesa -el jo posa el no-jo- perquè existeixi l'ordre moral. La idea de Kant sobre que «només l'ésser finit és moral» (en oposició a la santedat infinita) es converteix en Fichte en ''només amb la moral expressa l'home la seva essència finita.''

Amb la [[moral|moral]] desapareix la idea d'un Déu personal infinit per a convertir-se en el mateix ordre moral a què se sent obligat l'[[home|home]]. Déu és la [[idees reguladores|idea reguladora]] de l'ordre moral, l'esforç infinit per a arribar a ser moral: «cadascun ha d'arribar a ser Déu fins a on li sigui possible».

En l'última part de ''El sistema de la doctrina moral ''(1798), afegeix a aquesta moralitat fichteana, que sembla obra exclusiva d'una sola consciència, la presència dels altres homes -els altres jos empírics. La llibertat, a la qual tendeix l'actuació moral, només és possible juntament amb la llibertat de tots. La moral es relaciona, així, amb la teoria del [[dret|dret]] i de l'[[estat|Estat]]. A més de la comunitat estatal i de l'eclesiàstica, Fichte parla d'una ''comunitat de doctes'', a saber, la que posa en pràctica d'una manera conscient aquesta exigència de llibertat i la reivindica enfront de l'Església i a l'Estat, i càrrega amb la tasca de ser educadora de la resta de la societat.

L'última fase de la filosofia de Fichte, que s'inicia després de l'acusació d'[[ateisme|ateisme]], està marcada sobretot i gairebé exclusivament per la idea de Déu. ''El destí de l'home ''(1800) i ''Instrucció amb vista a la vida joiosa ''(1806) són les obres més representatives d'aquest període. Aquestes obres semblen negar el construït fins a aquest moment per la ''Doctrina de la ciència –''no és possible conèixer res, no existeix res, no hi ha cap veritat absoluta– i Fichte emprèn una orientació [[mística|mística]]. Identifica a Déu amb l'[[absolut|absolut]], l'''ésser absolut'', i a l'home el declara una mera [[existència|existència]].
{{ImatgePrincipal
|Imatge=fichte3.gif
}}
{{So
|So=Fichte.ogg
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Naixement
|Enllaci=
|Inici=1762/01/01
|Final=
|Epoca2=
|Lloc=Rammenau
|Incert=No
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Mort
|Enllaci=
|Inici=1814/01/01
|Final=
|Epoca2=
|Incert=No
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Enllaç=
|Inicio=
|Epoca=
|Final=
|Epoca2=
|Lloc=Jena
|Incert=No
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Enllaç=
|Inicio=
|Epoca=
|Final=
|Epoca2=
|Lloc=Leipzig
|Incert=No
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Enllaç=
|Inicio=
|Epoca=
|Final=
|Epoca2=
|Lloc=Varsòvia
|Incert=No
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Enllaç=
|Inicio=
|Epoca=
|Final=
|Epoca2=
|Lloc=Berlín
|Incert=No
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Enllaç=
|Inicio=
|Epoca=
|Final=
|Epoca2=
|Lloc=Erlangen
|Incert=No
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Enllaç=
|Inicio=
|Epoca=
|Final=
|Epoca2=
|Lloc=Alemanya
|Incert=No
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Enllaç=
|Inicio=
|Epoca=
|Final=
|Epoca2=
|Lloc=Königsberg
|Incert=No
}}
{{BiblioPage
|BiblioPage=Obres de J.G. Fichte
}}
{{Etiqueta
|Etiqueta=Filosofia moderna
}}
{{Etiqueta
|Etiqueta=Filosofia de la Il·lustració
}}
{{InfoWiki}}