Daniel Clement Dennett
De Wikisofia
Avís: El títol a mostrar «Daniel Clement Dennett» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Dennett , Daniel».
Filòsof americà contemporani nascut a 1942. Atret per la filosofia de Wittgenstein va estudiar i es va graduar a Oxford, on va ser alumne de Gilbert Ryle. De retorn als Estats Units es va incorporar a la vida acadèmica.
Actualment és catedràtic d'Humanitats i Ciències, "Austin B. Fletcher Professor of Philosophy" i co-director del Center for Cognitive Studies de la Universitat Tufts. És un dels principals representants de la filosofia analítica contemporània, i les seves investigacions se centren en el terreny de les ciències cognitives, la filosofia de la ment i de la intel·ligència artificial, propugnant la necessitat d'una nova filosofia de l'esperit. S'inscriu en un corrent de tipus materialista no reduccionista que concep els continguts mentals en funció d'una «perspectiva intencional».
Defineix un sistema intencional (natural o artificial, individual o supraindividual) com aquell en el qual es poden predir els seus comportaments si es parteix de la hipòtesi de considerar-los com òptimament estructurats. Un d'aquests sistemes és, per exemple, el de la selecció natural que explica l'evolucionisme darwiniano, que, d'aquesta manera, queda caracteritzat com a sistema intencional. D'altra banda, els sistemes intencionals per si mateixos no expliquen la consciència, però només aquests sistemes permeten l'atribució de creences, desitjos, etc. a un sistema conscient. D'aquí no se segueix que existeixin estats de consciència (Dennett rebutja el realisme ontològic d'aquests estats, incompatibles amb la tesi de la indeterminació de Quine), i situa la seva posició entre el realisme i l'instrumentalisme (apropant-se de vegades a tesi com les sostingudes per Davidson): les creences i els desitjos existeixen, però la seva existència no és atribuïble a una consciència unificadora o «teatre cartesià» com ell l'anomena, sinó que existeixen de la mateixa manera que els centres gravitatoris, per exemple. Són «ficcions idealitzades» o «constructes lògics».
Aquests estats no comporten cap compromís ontològic respecte de tal tipus d'entitats, la qual cosa, segons Dennett, permet salvar l'anomenada «psicologia popular» i el «mentalisme». Contra aquell «teatre cartesià» —o lloc privilegiat i unificador de les dades de la consciència i generador de fluxos conscients—, Dennett sosté que la consciència, encara que és un fenomen real, no és –com en les hipòtesis del dualisme– aquesta espècie d'entitat unificadora i contínua, sinó que la seva anàlisi revela mecanismes complexos que mostren una espècie de «màquina virtual» i un conjunt de regularitats imposades pel cervell per un programa d'instruccions complexes. Il·lustra aquesta posició amb un conegut experiment mental, consistent a criticar la proposta cartesiana d'imaginar l'activitat del «geni maligne» a partir de la ficció d'un cervell aïllat manejat per científics que actuessin com a aquest geni cartesià (veg. text de Dennett). Encara que el mateix Dennett assenyala que encara no hi ha una explicació plenament satisfactòria de la consciència, sosté que la seva crítica de les metàfores pròpies de l'antic dualisme, així com la seva concepció dels sistemes intencionals, poden obrir el camí a una plena explicació dels problemes propis de la filosofia de la ment i dels problemes de la relació entre ment i cos (veg. text de Dennett).
És de gran rellevància la seva crítica a la noció de qualia i als experiments mentals de Searle sobre l'habitació xinesa (Veg. l'habitació xinesa) i a l'experiment mental de Frank Jackson (What Mary Didn't Know) . Veg. l'habitació de Mary o Mary en colors.
D'altra banda, Dennett també ha defensat la compatibilitat entre determinisme i llibertat.
Des de 1996 Dennett ha format part de l'equip d'investigadors del projecte "Cog" de l'Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) que intenta construir un robot intel·ligent.