Accions

Altres ments, problema de les

De Wikisofia

La versió per a impressora ja no és compatible i pot tenir errors de representació. Actualitzeu les adreces d'interès del navegador i utilitzeu la funció d'impressió per defecte del navegador.



Problema, propi de la filosofia analítica (generalment anglosaxona), que planteja la qüestió de com podem conèixer l'existència d'altres éssers conscients, o bé altres ments («other minds»), altres subjectes semblants a nosaltres en l'aspecte mental, atès que se suposa que, pròpiament i tal com plantejava Descartes, només tenim un coneixement directe i immediat de la nostra pròpia vida mental. Si no es vol sostenir el solipsisme, és a dir, la convicció que l'única cosa real és la pròpia ment, cal fonamentar el coneixement d'altres objectes i, a més, el d'uns altres subjectes. La resposta habitual és que sabem que els altres són subjectes pensants com nosaltres per un argument d'analogia. Aquest argument suposa que, donades certes característiques comunes a A i a B, si descobrim una nova característica de A, per analogia o per semblança, l'atribuïm també a B. D'aquesta manera, relacionant la nostra conducta externa amb estats mentals interns i observant que els altres duen a terme conductes similars a la nostra, inferim, per analogia, la conclusió que ha d'haver-hi estats mentals interns seus que les expliquen, és a dir, que l'altre posseeix una ment igual que la nostra. Un gest de dolor o pena és en nosaltres una vivència directa que provoca normalment una conducta determinada; observant en els altres una conducta similar, és raonable concloure, per analogia, que una conducta semblant és produïda per una causa semblant. L'objecció més fonamental que es formula contra aquest tipus d'argumentació és que no arriba a establir amb seguretat la seva conclusió: les premisses es refereixen totes a un únic cas d'experiència pròpia i és impossible arribar a conèixer la veritat de la conclusió (arribar a conèixer-la suposaria que hi ha una altra via d'accés a les «altres ments»).

Wittgenstein afegeix a aquest problema de coneixement el del sentit: el significat que s'atribueix a cada fet psíquic, el dolor, per exemple, depèn de l'experiència pròpia i privada d'un mateix (si «dolor» és el que jo sento); quin significat pot tenir per a mi un fet psíquic qualsevol d'un altre (el dolor que l'altre sent que, en hipòtesi, definirà de forma tan privada com la meva)? La solució de Wittgenstein al problema és de tipus conductista. Al caràcter privat de les sensacions pròpies s'afegeix un llenguatge que descriu les característiques del comportament que es considera propi de les corresponents sensacions: a la sensació de «dolor», totalment privada, se li afegeix la conducta apresa a través del mateix llenguatge amb què descrivim coses naturals (veg. text).