Plató: el temps com a imatge mòbil de l'eternitat

Quan el seu pare i progenitor va veure que l'univers es movia i vivia com a imatge generada dels déus eterns, es va alegrar i, feliç, va prendre la decisió de fer-ho encara més semblant al model. Llavors, com aquest és un ser vivent etern, va intentar que aquest món el fos també en tant que sigui possible. Però atès que la naturalesa del món ideal és sempiterna i aquesta qualitat no se li pot atorgar completament al generat, va procurar realitzar una certa imatge mòbil de l'eternitat i, en ordenar el cel, va fer de l'eternitat que roman sempre en un punt una imatge eterna que marxava segons el nombre, això que anomenem temps. Abans que s'originés el món, no existien els dies, les nits, els mesos ni els anys. Per això, va planejar la seva generació al mateix temps que la composició d'aquell. Aquestes són totes parts del temps i el «era» i el «serà» són formes esdevingudes del temps que de manera incorrecta apliquem irreflexivament en ser etern. Doncs diem que era, és i serà, però segons el raonament veritable només li correspon el «és», i el «era» i el «serà» convé que siguin predicats de la generació que procedeix en el temps --doncs tots dos representen moviments, però el que és sempre idèntic i immutable no ha d'envellir ni tornar-se més jove en el temps, ni correspon que hagi estat generat, ni estigui generat ara, ni ho sigui en el futur, ni en absolut res de quant la generació adhereix als quals es mouen en el sensible, sinó que aquestes espècies sorgeixen quan el temps imita l'eternitat i gira segons el nombre --i, a més, també el següent: el que ha esdevingut és esdevingut, la qual cosa esdevé està esdevenint, la qual cosa esdevindrà és el que esdevindrà i el no ser és no ser; res d'això està expressat amb propietat. Però ara, potser, no és el moment oportú per buscar exactitud.

El temps, per tant, va néixer amb l'univers, perquè, generats simultàniament, també desapareguin alhora, si en alguna ocasió té lloc una eventual dissolució seva, i va ser fet segons el model de la naturalesa eterna perquè aquest món tingués la major similitud possible amb el món ideal, doncs el model posseeix l'ésser per tota l'eternitat, mentre que aquest és i serà tot el temps completament generat. La decisió divina de crear el temps va fer que sorgissin el sol, la lluna i els altres cinc cossos celestes que porten el nom de planetes perquè dividissin i guardessin les magnituds temporals. Després de fer el cos de cadascun d'ells, el déu els va col·locar en els circuits que recorria la revolució de l'altre, set cossos en set circuits, la lluna en la primera òrbita al voltant de la terra, el sol, en la segona sobre la terra i l'estel i el que es diu que està consagrat a Hermes, en òrbites que giren a la mateixa velocitat que la del sol però amb una força contrària a ell, raó per la qual regularment se superen uns a uns altres el sol, el planeta d'Hermes i l'estel. Si algú volgués detallar on va col·locar els restants planetes i totes les causes per les quals així ho va fer, l'argumentació, encara que secundària, i presentaria una dificultat major que la que mereix el seu objecte. No obstant això, potser més tard, amb tranquil·litat, puguem explicar-ho de manera adequada. Una vegada que cadascun dels quals eren necessaris per ajudar a crear el temps va estar en la revolució que li corresponia i, després de subjectar els seus cossos amb vincles animats, van ser engendrats com a éssers vivents i van aprendre el que se'ls va ordenar, van començar a girar segons la revolució de l'altre,que en un curs oblic creua la del mateix i és dominada per ella. Uns recorren un cercle major i uns altres, un de menor; els del menor tenen revolucions més ràpides, els del major més lentes. Com giren al voltant de la revolució del mateix, els més ràpids semblen ser superats pels més lents, encara que en realitat els superen. Aquella, com tots els cercles avancen en dues direccions oposades al mateix temps, els retorça en espiral i fa aparèixer al que s'allunya més lentament d'ella com si la seguís més d'a prop a ella que és la més ràpida. Perquè hi hagués una mesura clara de la lentitud i rapidesa relativa en què es mouen les vuit revolucions, el déu va encendre una llum en el segon circuit explicant des de la terra, la que actualment anomenem sol, amb la finalitat que tot el cel s'il·luminés completament i els éssers vivents corresponents participessin del nombre, en la mesura en què ho aprenien de la revolució del mateix i semblant. Així i per aquestes raons, van néixer la nit i el dia, el cicle c de temps de la unitat de revolució més racional. El mes es produeix, quan la lluna, després de recórrer tota la seva òrbita, supera al sol; l'any, quan el sol completa la seva revolució. Com tan sols uns pocs entenen les revolucions dels restants, ni les hi nomena ni, per mitjà de l'observació, es fan mesuraments relatius, de manera que, en una paraula, no saben que els seus camins errantes d'una magnitud enorme i meravellosament variada són temps. No obstant això, és possible comprendre que, quan les velocitats relatives de les vuit òrbites, mesures pel cercle del mateix en progressió uniforme, es completen simultàniament i aconsegueixen el punt inicial, llavors el nombre perfecte de temps culmina l'any perfecte. D'aquesta manera i per aquests motius, van ser engendrats tots els cossos celestes que en les seves marxes a través del cel aconsegueixen un punt de tornada, perquè l'univers sigui el més semblant possible a l'ésser viu perfecte i intel·ligible en la imitació de la naturalesa eterna.

(Timeu, 47a.) .... Certament, <o>l</o>a vista, segons la meva entendre, és causa del nostre profit més important, perquè cap dels discursos actuals sobre l'univers hagués estat fet mai si no veiéssim els cossos celestes ni el sol ni el cel. En realitat, la visió del dia, la nit, els mesos, els períodes anuals, els equinoccis i els girs astrales no només donen lloc al nombre, sinó que aquests ens van donar també la noció de temps i la investigació de la naturalesa de l'univers, del que ens procurem la filosofia. Al gènere humà mai va arribar ni arribarà un do diví millor que aquest. Per tal afirmo que aquest és el major bé dels ulls. I del restant que proveeixen, de menor valor, allò que algú no amant de la saviesa lamentaria en va si hagués perdut la vista, què podríem enaltir?

Timeu, 37c-39d. 47a. (Traducció de Mª. Ángeles Durán i Francisco Lisi, Diàlegs, Vol. VI, Gredos, Madrid 1992, p. 182-185, 196).

---

Original en castellà

Cuando su padre y progenitor vio que el universo se movía y vivía como imagen generada de los dioses eternos, se alegró y, feliz, tomó la decisión de hacerlo todavía más semejante al modelo. Entonces, como éste es un ser viviente eterno, intentó que este mundo lo fuera también en lo posible. Pero dado que la naturaleza del mundo ideal es sempiterna y esta cualidad no se le puede otorgar completamente a lo generado, procuró realizar una cierta imagen móvil de la eternidad y, al ordenar el cielo, hizo de la eternidad que permanece siempre en un punto una imagen eterna que marchaba según el número, eso que llamamos tiempo. Antes de que se originara el mundo, no existían los días, las noches, los meses ni los años. Por ello, planeó su generación al mismo tiempo que la composición de aquél. Éstas son todas partes del tiempo y el «era» y el «será» son formas devenidas del tiempo que de manera incorrecta aplicamos irreflexivamente al ser eterno. Pues decimos que era, es y será, pero según el razonamiento verdadero sólo le corresponde el «es», y el «era» y el «será» conviene que sean predicados de la generación que procede en el tiempo --pues ambos representan movimientos, pero lo que es siempre idéntico e inmutable no ha de envejecer ni volverse más joven en el tiempo, ni corresponde que haya sido generado, ni esté generado ahora, ni lo sea en el futuro, ni en absoluto nada de cuanto la generación adhiere a los que se mueven en lo sensible, sino que estas especies surgen cuando el tiempo imita la eternidad y gira según el número --y, además, también lo siguiente: lo que ha devenido es devenido, lo que deviene está deviniendo, lo que devendrá es lo que devendrá y el no ser es no ser; nada de esto está expresado con propiedad. Pero ahora, quizá, no es el momento oportuno para buscar exactitud.

El tiempo, por tanto, nació con el universo, para que, generados simultáneamente, también desaparezcan a la vez, si en alguna ocasión tiene lugar una eventual disolución suya, y fue hecho según el modelo de la naturaleza eterna para que este mundo tuviera la mayor similitud posible con el mundo ideal, pues el modelo posee el ser por toda la eternidad, mientras que éste es y será todo el tiempo completamente generado. La decisión divina de crear el tiempo hizo que surgieran el sol, la luna y los otros cinco cuerpos celestes que llevan el nombre de planetas para que dividieran y guardaran las magnitudes temporales. Después de hacer el cuerpo de cada uno de ellos, el dios los colocó en los circuitos que recorría la revolución de lo otro, siete cuerpos en siete circuitos, la luna en la primera órbita alrededor de la tierra, el sol, en la segunda sobre la tierra y el lucero y el que se dice que está consagrado a Hermes, en órbitas que giran a la misma velocidad que la del sol pero con una fuerza contraria a él, razón por la que regularmente se superan unos a otros el sol, el planeta de Hermes y el lucero. Si alguien quisiera detallar dónde colocó los restantes planetas y todas las causas por las que así lo hizo, la argumentación, aunque secundaria, e presentaría una dificultad mayor que la que merece su objeto. No obstante, quizá más tarde, con tranquilidad, podamos explicarlo de manera adecuada. Una vez que cada uno de los que eran necesarios para ayudar a crear el tiempo estuvo en la revolución que le correspondía y, tras sujetar sus cuerpos con vínculos animados, fueron engendrados como seres vivientes y aprendieron lo que se les ordenó, comenzaron a girar según la revolución de lo otro,que en un curso oblicuo cruza la de lo mismo y es dominada por ella. Unos recorren un círculo mayor y otros, uno menor; los del menor tienen revoluciones más rápidas, los del mayor más lentas. Como giran alrededor de la revolución de lo mismo, los más rápidos parecen ser superados por los más lentos, aunque en realidad los superan. Aquélla, como todos los círculos avanzan en dos direcciones opuestas al mismo tiempo, los retuerce en espiral y hace aparecer al que se aleja más lentamente de ella como si la siguiera más de cerca a ella que es la más rápida. Para que hubiera una medida clara de la lentitud y rapidez relativa en que se mueven las ocho revoluciones, el dios encendió una luz en el segundo circuito contando desde la tierra, la que actualmente llamamos sol, con la finalidad de que todo el cielo se iluminara completamente y los seres vivientes correspondientes participaran del número, en la medida en que lo aprendían de la revolución de lo mismo y semejante. Así y por estas razones, nacieron la noche y el día, el ciclo c de tiempo de la unidad de revolución más racional. El mes se produce, cuando la luna, después de recorrer toda su órbita, supera al sol; el año, cuando el sol completa su revolución. Como tan sólo unos pocos entienden las revoluciones de los restantes, ni se las nombra ni, por medio de la observación, se hacen mediciones relativas, de modo que, en una palabra, no saben que sus caminos errantes de una magnitud enorme y maravillosamente variada son tiempo. Sin embargo, es posible comprender que, cuando las velocidades relativas de las ocho órbitas, medidas por el círculo de lo mismo en progresión uniforme, se completan simultáneamente y alcanzan el punto inicial, entonces el número perfecto de tiempo culmina el año perfecto. De esta manera y por estos motivos, fueron engendrados todos los cuerpos celestes que en sus marchas a través del cielo alcanzan un punto de retorno, para que el universo sea lo más semejante posible al ser vivo perfecto e inteligible en la imitación de la naturaleza eterna.

(Timeo, 47a.) .... Ciertamente, la vista, según mi entender, es causa de nuestro provecho más importante, porque ninguno de los discursos actuales acerca del universo hubiera sido hecho nunca si no viéramos los cuerpos celestes ni el sol ni el cielo. En realidad, la visión del día, la noche, los meses, los períodos anuales, los equinoccios y los giros astrales no sólo dan lugar al número, sino que éstos nos dieron también la noción de tiempo y la investigación de la naturaleza del universo, de lo que nos procuramos la filosofía. Al género humano nunca llegó ni llegará un don divino mejor que éste. Por tal afirmo que éste es el mayor bien de los ojos. Y de lo restante que proveen, de menor valor, aquello que alguien no amante de la sabiduría lamentaría en vano si hubiera perdido la vista, ¿qué podríamos ensalzar?