Popper: el mite de l'opinió pública

Plantilla:RecursoEnlace Plantilla:Multimèdia Una reacció contra aquest mite racionalista i optimista [«Ningú que s'enfronti amb la veritat pot deixar de reconèixer-la»] és la versió romàntica de la teoria de la vox populi,la doctrina de l'autoritat i univocitat de la voluntat popular, de la«volonté générale», de l'esperit del poble, del geni de la nació, de l'esperit del grup o de l'instint de sang. No necessito repetir aquí la crítica que Kant i uns altres -entre ells, jo mateix- han dirigit contra aquestes doctrines de l'aprehensió irracional de la veritat que culmina en la doctrina hegeliana de l'astúcia de la raó, que usa les nostres passions com a instruments per a l'aprehensió instintiva o intuïtiva de la veritat; i que fa impossible que el poble s'equivoqui, especialment si segueix el dictat de les seves passions i no el de la seva raó.

Una variant important i encara molt influent d'aquest mite és el del progrés de l'opinió pública, que no és sinó el mite de l'opinió pública liberal del segle XIX. [...] És la teoria que hi ha capdavanteres o creadors de l'opinió pública que -mitjançant llibres, panfletosy cartes[...] o mitjançant discursos i mocions parlamentaris- aconsegueixen que certes idees rebutjades al principi siguin després debatudes i, finalment, acceptades. Es concep a l'opinió pública com una espècie de resposta pública als pensaments i esforços d'aquests aristòcrates de l'esperit que creen nous pensaments, noves idees i nous arguments. La hi concep com a lenta, una mica passiva i conservadora per naturalesa, però no obstant això capaç, finalment, de destriar intuïtivament la veritat de les afirmacions dels reformadors, com l'àrbitre lent, però definitiu i autoritzat, dels debats de l'elit. [...]

Aquesta entitat intangible i vaga anomenada opinió pública de vegades revela una sagacitat sense rebuscamiento, o més sovint, una sensibilitat moral superior a la de l'equip governant. No obstant això, constitueix un perill per a la llibertat si no està moderada per una forta tradició liberal. És perillosa com a àrbitre del gust i inacceptable com a àrbitre de la veritat. Però de vegades pot assumir el paper d'un il·lustrat àrbitre de la justícia. (Exemple: l'alliberament dels esclaus en les colònies britàniques). Desgraciadament, pot ser «administrada». Només és possible contrarestar aquests perills reforçant la tradició liberal.

Ha de distingir-se l'opinió pública de la publicitat de la discussió lliure i crítica que és (o hauria de ser) la norma en la ciència, i que inclou la discussió de problemes de justícia i altres temes morals. L'opinió pública rep la influència de les discussions d'aquest tipus, però no és el resultat d'elles, ni està sota el seu control. La seva influència benèfica serà tant major com més honestes, simples i clares siguin tals discussions.

El desenvolupament del coneixement científic. Conjectures i refutacions, Paidós, Buenos Aires 1972, p. 401- 408.

---

Original en castellà

Una reacción contra este mito racionalista y optimista [«Nadie que se enfrente con la verdad puede dejar de reconocerla»] es la versión romántica de la teoría de la vox populi,la doctrina de la autoridad y univocidad de la voluntad popular, de la«volonté générale», del espíritu del pueblo, del genio de la nación, del espíritu del grupo o del instinto de sangre. No necesito repetir aquí la crítica que Kant y otros –entre ellos, yo mismo– han dirigido contra esas doctrinas de la aprehensión irracional de la verdad que culmina en la doctrina hegeliana de la astucia de la razón, que usa nuestras pasiones como instrumentos para la aprehensión instintiva o intuitiva de la verdad; y que hace imposible que el pueblo se equivoque, especialmente si sigue el dictado de sus pasiones y no el de su razón.

Una variante importante y aún muy influyente de ese mito es el del progreso de la opinión pública, que no es sino el mito de la opinión pública liberal del siglo XIX. [...] Es la teoría de que hay líderes o creadores de la opinión pública que –mediante libros, panfletosy cartas[...] o mediante discursos y mociones parlamentarios– logran que ciertas ideas rechazadas en un principio sean luego debatidas y, finalmente, aceptadas. Se concibe a la opinión pública como una especie de respuesta pública a los pensamientos y esfuerzos de esos aristócratas del espíritu que crean nuevos pensamientos, nuevas ideas y nuevos argumentos. Se la concibe como lenta, un poco pasiva y conservadora por naturaleza, pero sin embargo capaz, finalmente, de discernir intuitivamente la verdad de las afirmaciones de los reformadores, como el árbitro lento, pero definitivo y autorizado, de los debates de la élite. [...]

Esta entidad intangible y vaga llamada opinión pública a veces revela una sagacidad sin rebuscamiento, o más a menudo, una sensibilidad moral superior a la del equipo gobernante. Sin embargo, constituye un peligro para la libertad si no está moderada por una fuerte tradición liberal. Es peligrosa como árbitro del gusto e inaceptable como árbitro de la verdad. Pero a veces puede asumir el papel de un ilustrado árbitro de la justicia. (Ejemplo: la liberación de los esclavos en las colonias británicas). Desgraciadamente, puede ser «administrada». Sólo es posible contrarrestar esos peligros reforzando la tradición liberal.

Debe distinguirse la opinión pública de la publicidad de la discusión libre y crítica que es (o debería ser) la norma en la ciencia, y que incluye la discusión de problemas de justicia y otros temas morales. La opinión pública recibe la influencia de las discusiones de este tipo, pero no es el resultado de ellas, ni está bajo su control. Su influencia benéfica será tanto mayor cuanto más honestas, simples y claras sean tales discusiones.