Diògenes Laerci: Arquelau

Arquelau

1. Arquelau, atenès, o bé milesi, va tenir per pare a Apolodor, o, segons alguns, a Midón. Va ser deixeble d'Anaxàgores i mestre de Sòcrates, i el primer que de la Jònia va portar a Atenes la Filosofia natural. Per aquesta raó ho van anomenar el Físic, o bé perquè en ell va acabar la Filosofia natural, introduint llavors Sòcrates la moral. Bé que sembla que Arquelau la va conrear també, doncs va filosofar de les lleis, del bé i del just, la qual cosa, sentit per Sòcrates, ho va ampliar i va propagar, i va ser tingut com a autor d'això.

Deia «eren dos les causes de la generació: la calor i el fred. Que els animals van ser engendrats del llim. I que el just i l'injust no ho són per naturalesa, sinó per la llei». Fundábase en aquest raciocini: «L'aigua, la liquiditat de la qual dimana de la calor, mentre dura condensada produeix la terra, i quan es liquida produeix l'aire. Per tant, aquella és conservada per l'aire, i aquest pel moviment del foc. Que els animals s'engendren de la calor de la terra, la qual destil·la un llim semblant a la llet, que els serveix de nodriment Així van ser procreados els homes».

Va ser el primer que va dir que «la veu és la percussió de l'aire. Que el mar es conté en les entranyes de la terra, per les venes de la qual va com colat. Que el Sol és el major dels astres. I que l'Univers no té límits». Va haver-hi altres tres Arquelaus: un, corógrafo, el qual va descriure els països que va caminar Alexandre. Un altre, que va escriure en vers De l'admirable naturalesa dels animals. I l'altre va ser orador i va escriure De l'Oratòria.

Vides dels més il·lustres filòsofs grecs, Orbis, Barcelona 1985, Vol. I, p. 74.(Traducció de José Ortiz i Sainz, finalitats del s. XVIII).