Nietzsche: el nihilisme i l'etern retorn

 No s'abandona una posició extrema per una posició moderada sinó per una altra igualment extrema, però contrària. I així és com la creença en la immortalitat absoluta de la naturalesa, en la seva falta de sentit i de finalització, s'apodera de nosaltres com una passió psicològicament necessària, quan ja no pot mantenir-se la creença en Déu i en un ordre essencialment moral de l'univers. El nihilisme apareix llavors, però no perquè la desgana per la vida és major que abans, sinó perquè ens hem tornat desconfiats cap a tot tipus de «sentit» atribuït al mal i fins i tot a l'existència. Una interpretació entre unes altres ha naufragat, però com es va creure que era l'única interpretació possible, sembla que l'existència ja no tingui sentit, que tot sigui en va.

Queda per demostrar que aquest «tot és en va» caracteritza al nihilisme actual. La desconfiança respecte als nostres antics judicis de valor arriba a plantejar aquesta pregunta: Tots els «valors» no serien mitjans de seducció destinats a perllongar la comèdia sense arribar mai al desenllaç? Si és veritat que «tot és en va», si no hi ha objectiu ni fi, la durada es converteix en el pensament més paralitzador, sobretot si un se sent enganyat i sense la força necessària per no deixar-se enganyar.

Considerem aquest pensament en la seva forma més temible: l'existència tal com és, sense sentit ni finalitat, però inevitablement retornant sobre si, sense desembocar en el no-res: l'Etern Retorn.

Aquesta és la forma extrema del nihilisme!: el no-res (l'«absurd») etern!

Forma europea del budisme: l'energia del saber i de la força obliga a semblant creença. És la més científica de totes les hipòtesis possibles. Nosaltres neguem les causes finals: si l'existència tingués un fi, ja l'hauria aconseguit.

Llavors comprenem que s'aspira al contrari del panteisme, perquè si «tot és perfecte, diví, etern», ha de creure's igualment en l'«Etern Retorn». Un problema: l'abolició de la moral és també l'abolició d'aquesta afirmació panteista de tot el que existeix? En el fons, allò que s'ha superat és només el Déu moral. Tindria sentit imaginar encara un Déu situat «més enllà del bé i del mal»? Seria possible encara un panteisme d'aquest caire? Si suprimim de l'evolució la idea d'un fi, afirmarem no obstant l'evolució? Sí, en la mesura en què fos assolit sempre un únic i mateix fi dins d'aquesta evolució i en cadascun dels seus moments. Spinoza va arribar a formular una afirmació d'aquest tipus atribuint a cada moment una necessitat lògica; i gràcies al seu incomprensible instint lògic, va poder sortir victoriós d'un món construït d'aquesta manera.

Però el seu cas no és més que un cas particular. Si en el fons de tot esdevenir hi hagués un caràcter fonamental que es manifestés per aquest esdevenir, caldria que tot individu, reconeixent en aquest caràcter el tret fonamental de la seva pròpia naturalesa, afirmés triomfalment tots els moments de l'esdevenir universal. Per a això bastaria que l'individu sentís en si mateix aquest caràcter com bé, preciós, agradable.

Però la moral ha protegit a la vida contra la desesperació, contra l'enfonsar-se en el no-res entre els homes i els grups brutaltzats i oprimits per altres homes: doncs el sentiment de la nostra impotència contra els homes i no contra Ia naturalesa és el que engendra l'amargor més desesperada contra l'existència. La moral ha considerat als poderosos, els violents, etc., i en general, als «senyors», com els enemics de l'home comú, dels quals cal protegir-ho, és a dir, encoratjar-ho i enfortir-ho. Per tant, la moral ha ensenyat a odiar, a menysprear en el més profund de l'ànima el que constitueix el tret distintiu dels senyors: la seva voluntat de poder. Per a negar, destruir i aniquilar aquesta moral hauria d'adoptar-se en lloc de l'instint més avorrit un sentiment i un judici de valor inversos. Si el que sofreix, l'oprimit, deixés de creure que té el dret de menysprear la voluntat de poder, es precipitaria en una desesperació incurable. Es donaria aquest cas si aquest caràcter fos essencial per a la vida si es comprovés que fins i tot aquesta voluntat moral doni fer el bé no és més que una màscara de la «voluntat de poder», que aquest odi i aquest menyspreu mateixos són encara voluntat de poder. L'oprimit s'adonaria llavors que està situat en el mateix nivell que el seu opressor, sense privilegis ni superioritat de cap classe.

Molt al contrari!, no hi ha res en la vida que tingui valor excepte el grau de poder -si s'admet que la vida mateixa és voluntat de poder. La moral ha protegit als desheretats contra el nihilisme, atribuint a tot home un valor infinit, un valor metafísic, i integrant-ho en una jerarquia que no coincideix amb la del poder secular; la moral ha ensenyat la resignació, la humilitat, etc. Suposant que la creença en aquesta moral desaparegués, els desheretats, privats de consol, desapareixerien.

Aquesta desaparició es presenta com una destrucció, una selecció instintiva de la força destructora. Símptoma d'aquesta autodestrucció dels desheretats: l'autovivisecció, la intoxicació, l'embriaguesa, el romanticisme, i sobretot la necessitat instintiva de realitzar uns actes que susciten contra ells l'odi mortal dels poderosos (com si se seleccionés un mateix els seus propis botxins), la voluntat de destruir, expressió d'un instint més profund encara que la voluntat de destruir-se: la voluntat del no-res.

El nihilisme és el símptoma que els desheretats han perdut tota possibilitat de consol; que destrueixen perquè se'ls destrueixi; que, privats de la moral, ja no disposen de cap raó per «resignar-se»: que se situen en el pla del principi contrari i volen, també ells, exercir el poder obligant als poderosos a convertir-se en els seus botxins. Tal és la forma europea del budisme, de la negació activa, una vegada l'existència ha perdut el seu «sentit».

No és que la «indigència» hagi augmentat: al contrari!: «Déu, moral, resignació eren remeis contra un terrible grau de misèria: el nihilisme actiu apareix en circumstàncies relativament molt més favorables. El mer fet de sentir que la moral està superada pressuposa un relatiu nivell cultural, i aquest al seu torn pressuposa un relatiu benestar. Un relatiu cansament intel·lectual, portat pel llarg conflicte de les opinions filosòfiques fins a un escepticisme desesperat respecte a tota filosofia, caracteritza també el nivell de cap manera mediocre d'aquests nihilistes. Pensi's en les circumstàncies en què va aparèixer Buda. La doctrina de l'Etern Retorn tindria premisses científiques (com les tenia la doctrina de Buda, per exemple: el principi de causalitat, etc.).

Què significa en els nostres dies la paraula «desheretat»? Sobretot té un sentit fisiològic, ja no polític. La classe més insana de l'home europeu (en tots els estrats) és el terreny en què creix aquest nihilisme; ella concebrà la creença en l'Etern Retorn com una maledicció que quan fereix fa que no pugui retrocedir-se davant cap acte; aquests no només voldran extingir-se passivament, sinó extingir voluntàriament tot el que fins a aquest punt està desproveït de sentit i finalitat; a pesar que es tracti només d'una ranera d'una ràbia cega davant la idea que tot existeix des de tota l'eternitat, fins i tot aquest moment de nihilisme i d'ànsia de destrucció. El valor de semblant crisi és que purifica, que agrupa als elements anàlegs i els fa destruir-se entre si que assigna tasques comunes als homes de mentalitats més oposades, que, fins i tot entre ells, saca a la llum als més febles, als més insegurs, i dóna així impuls a una nova jerarquia de les forces, basada en la salut; els senyors reconeguts com a senyors, els esclaus reconeguts com a esclaus. Això, per descomptat, fora de tots els ordres socials existents.

Qui apareixeran llavors com els més forts? Els més moderats, els que no tenen necessitat de creences extremes. Els que no només accepten sinó que estimen una bona porció d'atzar, d'absurditat. Els que són capaços de menysprear intensament el valor de l'home sense per això veure's empetitits o afeblits: els més rics en salut, els que estan en condicions de suportar les majors desgràcies i que, per això, ja no temen la desgràcia- homes segurs del seu poder i que representen amb un conscient orgull el grau de força aconseguit per l'home.

Què pensaria un home així de l'Etern Retorn?

(Voluntat de Poder, llibre II, Introducció, § 8.)

En torno a la voluntad de poder, Península, Barcelona 1973, p.157-162.

---

Original en castellà

No se abandona una posición extrema por una posición moderada sino por otra igualmente extrema, pero contraria. Y así es como la creencia en la inmortalidad absoluta de la naturaleza, en su falta de sentido y de fin, se apodera de nosotros como una pasión psicológicamente necesaria, cuando ya no puede mantenerse la creencia en Dios y en un orden esencialmente moral del universo. El nihilismo aparece entonces, pero no porque la desgana por la vida sea mayor que antes, sino porque nos hemos vuelto desconfiados hacia todo tipo de «sentido» atribuido al mal e incluso a la existencia. Una interpretación entre otras ha naufragado, pero como se creyó que era la única interpretación posible, parece que la existencia ya no tenga sentido, que todo sea en vano.

Queda por demostrar que este «todo es en vano» caracteriza al nihilismo actual. La desconfianza respecto a nuestros antiguos juicios de valor llega a plantear esa pregunta: ¿Todos los «valores» no serían medios de seducción destinados a prolongar la comedia sin llegar nunca al desenlace? Si es verdad que «todo es en vano», si no hay objetivo ni fin, la duración se convierte en el pensamiento más paralizador, sobre todo si uno se siente engañado y sin la fuerza necesaria para no dejarse engañar.

Consideremos ese pensamiento en su forma más temible: la existencia tal como es, sin sentido ni finalidad, pero inevitablemente retornando sobre sí, sin desembocar en la nada: el Eterno Retorno.

¡Esta es la forma extrema del nihilismo!: ¡la Nada (el «absurdo») eterna!

Forma europea del budismo: la energía del saber y de la fuerza obliga a semejante creencia. Es la más científica de todas las hipótesis posibles. Nosotros negamos las causas finales: si la existencia tuviese un fin, ya lo habría alcanzado.

Entonces comprendemos que se aspira a lo contrario del panteísmo, pues si «todo es perfecto, divino, eterno», debe creerse igualmente en el «Eterno Retorno». Un problema: la abolición de la moral ¿es también la abolición de esa afirmación panteísta de todo lo que existe? En el fondo, lo que se ha superado es sólo el Dios moral. ¿Tendría sentido imaginar todavía un Dios situado «más allá del bien y del mal»? ¿Sería posible aún un panteísmo de ese cariz? Si suprimimos de la evolución la idea de un fin, ¿afirmaremos no obstante la evolución? Sí, en tanto en cuanto fuese alcanzado siempre un único y mismo fin dentro de esa evolución y en cada uno de sus momentos. Spinoza llegó a formular una afirmación de ese tipo atribuyendo a cada instante una necesidad lógica; y gracias a su incomprensible instinto lógico, pudo salir victorioso de un mundo construido de ese modo.

Pero su caso no es más que un caso particular. Si en el fondo de todo devenir hubiese un carácter fundamental que se manifestase por ese devenir, sería preciso que todo individuo, reconociendo en ese carácter el rasgo fundamental de su propia naturaleza, afirmase triunfalmente todos los momentos del devenir universal. Para ello bastaría que el individuo sintiese en sí mismo ese carácter como bueno, precioso, agradable.

Pero la moral ha protegido a la vida contra la desesperación, contra el hundirse en la nada entre los hombres y los grupo brutalizados y oprimidos por otros hombres: pues el sentimiento de nuestra impotencia contra los hombres y no contra Ia naturaleza es lo que engendra la amargura más desesperada contra la existencia. La moral ha considerado a los poderosos, los violentos, etc., y en general, a los «señores», como los enemigos del hombre común, de los cuales hay que protegerlo, es decir, alentarlo y fortalecerlo. Por consiguiente, la moral ha enseñado a odiar, a despreciar en lo más profundo del alma lo que constituye el rasgo distintivo de los señores: su voluntad de poder. Para negar, destruir y aniquilar esa moral tendría que adoptarse en lugar del instinto más aborrecido un sentimiento y un juicio de valor inversos. Si el que sufre, el oprimido, dejase de creer que tiene el derecho de despreciar la voluntad de poder, se precipitaría en una desesperación incurable. Se daría este caso si ese carácter fuese esencial para la vida si se comprobase que incluso esta voluntad moral dé hacer el bien no es más que una máscara de la «voluntad de poder», que este odio y este desprecio mismos son todavía voluntad de poder. El oprimido se daría cuenta entonces de que está situado en el mismo nivel que su opresor, sin privilegios ni superioridad de ninguna clase.

¡Muy al contrario!, no hay nada en la vida que tenga valor excepto el grado de poder -si se admite que la vida misma es voluntad de poder. La moral ha protegido a los desheredados contra el nihilismo, atribuyendo a todo hombreun valor infinito, un valor metafísico, e integrándolo en una jerarquía que no coincide con la del poder secular; la moral ha enseñado la resignación, la humildad, etc. Suponiendo que la creencia en esa moral desapareciese, los desheredados, privados de consuelo, desaparecerían.

Esa desaparición se presenta como una destrucción, una selección instintiva de la fuerza destructora. Síntoma de esa autodestrucción de los desheredados: la autovivisección, la intoxicación, la embriaguez, el romanticismo, y sobre todo la necesidad instintiva de realizar unos actos que suscitan contra ellos el odio mortal de los poderosos (como si se seleccionase uno mismo sus propios verdugos), la voluntad de destruir, expresión de un instinto más profundo aún que la voluntad de destruirse: la voluntad de la nada.

El nihilismo es el síntoma de que los desheredados han perdido toda posibilidad de consuelo; de que destruyen para que se les destruya; de que, privados de la moral, ya no disponen de ninguna razón para «resignarse»: de que se sitúan en el plano del principio contrario y quieren, también ellos, ejercer el poder obligando a los poderosos a convertirse en sus verdugos. Tal es la forma europea del budismo, de la negación activa, una vez la existencia ha perdido su «sentido».

No es que la «indigencia» haya aumentado: ¡al contrario!: «Dios, moral, resignación eran remedios contra un terrible grado de miseria: el nihilismo activo aparece en circunstancias relativamente mucho más favorables. El mero hecho de sentir que la moral está superada presupone un relativo nivel cultural, y éste a su vez presupone un relativo bienestar. Un relativo cansancio intelectual, llevado por el largo conflicto de las opiniones filosóficas hasta un escepticismo desesperado respecto a toda filosofía, caracteriza también el nivel en modo alguno mediocre de esos nihilistas. Piénsese en las circunstancias en que apareció Buda. La doctrina del Eterno Retorno tendría premisas científicas (como las tenía la doctrina de Buda, por ejemplo: el principio de causalidad, etc.).

¿Qué significa en nuestros días la palabra «desheredado»? Sobre todo tiene un sentido fisiológico, ya no político. La clase más insana del hombre europeo (en todos los estratos) es el terreno en que crece ese nihilismo; ella concebirá la creencia en el Eterno Retorno como una maldición que cuando hiere hace que no pueda retrocederse ante ningún acto; esos no sólo querrán extinguirse pasivamente, sino extinguir voluntariamente todo lo que hasta ese punto está desprovisto de sentido y finalidad; a pesar de que se trate sólo de un estertor de una rabia ciega ante la idea de que todo existe desde toda la eternidad, incluso este momento de nihilismo y de ansia de destrucción. El valor de semejante crisis es que purifica, que agrupa a los elementos análogos y los hace destruirse entre si que asigna tareas comunes a los hombres de mentalidades más opuestas, que, incluso entre ellos, saca a la luz a los más débiles, a los más inseguros, y da así impulso a una nueva jerarquía de las fuerzas, basada en la salud; los señores reconocidos como señores, los esclavos reconocidos como esclavos. Esto, desde luego, fuera de todos los órdenes sociales existentes.

¿Quiénes aparecerán entonces como los más fuertes? Los más moderados, los que no tienen necesidad de creencias extremas. Los que no sólo aceptan sino que aman una buena porción de azar, de absurdidad. Los que son capaces de despreciar intensamente el valor del hombre sin por ello verse empequeñecidos o debilitados: los más ricos en salud, los que están en condiciones de soportar las mayores desgracias y que, por ello, ya no temen la desgracia- hombres seguros de su poder y que representan con un consciente orgullo el grado de fuerza alcanzado por el hombre.

¿Qué pensaría un hombre así del Eterno Retorno?

(Voluntad de Poder, libro II, Introducción, § 8.) En torno a la voluntad de poder, Península, Barcelona 1973, p.157-162.