Recurs:Descartes: la voluntat lliure origen de l'error

I després d'això, venint a mi propi i indagant quins són els meus errors [...], trobo que depenen del concurs de dues causes, a saber: de la meva facultat de conèixer i de la meva facultat de triar –o sigui, el meu lliure albir–; això és, del meu enteniment i de la meva voluntat. Doncs, per mitjà del sol enteniment, jo no afirmo ni nego cap cosa, sinó que només concebo les idees de les coses que puc afirmar o negar. Doncs bé, considerant-ho precisament així, pot dir-se que en ell mai hi ha error [...] Tampoc puc queixar-me que Déu no m'hagi donat un lliure arbitri, o sigui, una voluntat el bastant àmplia i perfecta, doncs clarament sento que no està circumscrita per límit algun. [...] Només la voluntat o llibertat d'arbitri sento ser en mi tan gran, que no concebo la idea de cap altra que sigui major: de manera que ella és la que, principalment, em fa saber que guardo amb Déu certa relació d'imatge i semblança. [...] Doncs consisteix només en què podem fer o no fer una cosa (això és: afirmar o negar: pretendre alguna cosa o evitar-ho); o, per millor dir, consisteix només en el fet que, en afirmar o negar, i en pretendre o evitar les coses que l'enteniment ens proposa, obrem de manera no constreta per cap força exterior. Ja que, per a ser lliure, no és requisit necessari que em siguin indiferents els dos termes oposats de la meva elecció; ocorre més aviat que, com més propendeixo a un d'ells –sigui perquè conec amb certesa que en ell estan el bé i la veritat, sigui perquè Déu disposa així l'interior del meu pensament– tant més lliurement escullo. [...]

Per tot això, reconec que no són causa dels meus errors ni el poder de voler per si mateix, que he rebut de Déu i és amplíssim i perfectíssim en el seu gènere, ni tampoc el poder d'entendre, doncs com ho concebo tot mitjançant aquesta potència que Déu m'ha donat per a entendre, sens dubte tot el que concebo ho concebo rectament, i no és possible que en això m'enganyi.

D'on neixen doncs, els meus errors? Només d'això: que, sent la voluntat més àmplia que l'enteniment, no la continc dins dels mateixos límits que aquest, sinó que l'estenc també a les coses que no entenc, i, sent indiferent a aquestes, s'extravia amb facilitat, i escull el mal en comptes del bé, o la falsedat en comptes de la veritat. I això fa que m'enganyi i nen.

Meditación cuarta (Alfaguara, Madrid 1977, p. 47-49).

---

Original en castellà

Y tras esto, viniendo a mí propio e indagando cuáles son mis errores [...], hallo que dependen del concurso de dos causas, a saber: de mi facultad de conocer y de mi facultad de elegir –o sea, mi libre albedrío–; esto es, de mi entendimiento y de mi voluntad. Pues, por medio del solo entendimiento, yo no afirmo ni niego cosa alguna, sino que sólo concibo las ideas de las cosas que puedo afirmar o negar. Pues bien, considerándolo precisamente así, puede decirse que en él nunca hay error [...] Tampoco puedo quejarme de que Dios no me haya dado un libre arbitrio, o sea, una voluntad lo bastante amplia y perfecta, pues claramente siento que no está circunscrita por límite alguno. [...] Sólo la voluntad o libertad de arbitrio siento ser en mí tan grande, que no concibo la idea de ninguna otra que sea mayor: de manera que ella es la que, principalmente, me hace saber que guardo con Dios cierta relación de imagen y semejanza. [...] Pues consiste sólo en que podemos hacer o no hacer una cosa (esto es: afirmar o negar: pretender algo o evitarlo); o, por mejor decir, consiste sólo en que, al afirmar o negar, y al pretender o evitar las cosas que el entendimiento nos propone, obramos de manera no constreñida por ninguna fuerza exterior. Ya que, para ser libre, no es requisito necesario que me sean indiferentes los dos términos opuestos de mi elección; ocurre más bien que, cuanto más propendo a uno de ellos –sea porque conozco con certeza que en él están el bien y la verdad, sea porque Dios dispone así el interior de mi pensamiento– tanto más libremente escojo. [...]

Por todo ello, reconozco que no son causa de mis errores ni el poder de querer por sí mismo, que he recibido de Dios y es amplísimo y perfectísimo en su género, ni tampoco el poder de entender, pues como lo concibo todo mediante esta potencia que Dios me ha dado para entender, sin duda todo cuanto concibo lo concibo rectamente, y no es posible que en esto me engañe.

¿De dónde nacen pues, mis errores? Sólo de esto: que, siendo la voluntad más amplia que el entendimiento, no la contengo dentro de los mismos límites que éste, sino que la extiendo también a las cosas que no entiendo, y, siendo indiferente a éstas, se extravía con facilidad, y escoge el mal en vez del bien, o lo falso en vez de lo verdadero. Y ello hace que me engañe y peque.