Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Agustí d'Hipona: si m'enganyo existeixo»

De Wikisofia

 
Línia 3: Línia 3:
  
 
Indubtablement en nosaltres trobem una imatge de Déu, de la Trinitat, que, encara que no és igual, sinó molt distant d'ella, i no coeterna amb ella, i, per dir-ho en poques paraules, de la mateixa substància que Ell és, amb tot, és la més propera a Déu, per naturalesa, de totes les criatures. És a més perfectible per reformació per a ser propera també per semblança. Som, coneixem que som i estimem aquest ésser i aquest conèixer. I en les tres veritats apuntades no ens torba cap falsedat ni cap versemblança. No toquem això, com les coses externes, amb els sentits del cos, com sentim els colors veient, els sons sentint, les olors fent olor, els sabors agradant, el dur i el tou palpant, ni com donem voltes en la imaginació a les imatges de coses sensibles, tan semblants a ells, però no corpòries, i les retenim en la memòria, i gràcies a ella neixen en nosaltres els desitjos, sinó que sense cap imatge enganyosa de fantasies o fantasmes, estem completament certs que som, que coneixem i que estimem el nostre ésser. En aquestes veritats veig l'absurd
 
Indubtablement en nosaltres trobem una imatge de Déu, de la Trinitat, que, encara que no és igual, sinó molt distant d'ella, i no coeterna amb ella, i, per dir-ho en poques paraules, de la mateixa substància que Ell és, amb tot, és la més propera a Déu, per naturalesa, de totes les criatures. És a més perfectible per reformació per a ser propera també per semblança. Som, coneixem que som i estimem aquest ésser i aquest conèixer. I en les tres veritats apuntades no ens torba cap falsedat ni cap versemblança. No toquem això, com les coses externes, amb els sentits del cos, com sentim els colors veient, els sons sentint, les olors fent olor, els sabors agradant, el dur i el tou palpant, ni com donem voltes en la imaginació a les imatges de coses sensibles, tan semblants a ells, però no corpòries, i les retenim en la memòria, i gràcies a ella neixen en nosaltres els desitjos, sinó que sense cap imatge enganyosa de fantasies o fantasmes, estem completament certs que som, que coneixem i que estimem el nostre ésser. En aquestes veritats veig l'absurd
det tots els arguments dels acadèmics, que diuen: Què? I si t'enganyes? Doncs, si m'enganyo, existeixo. El que no existeix, no pot enganyar-se, i per això, si m'enganyo, existeixo. Per tant, si existeixo, si m'enganyo, com m'enganyo que existeixo, quan és cert que existeixo si m'enganyo? Encara que m'enganyi, sóc jo el que m'enganyo, i, per tant, en la mesura que conec que existeixo, no m'enganyo. Es segueix d'això també que, en tant que conec que em conec, no m'enganyo. Com conec que existeixo, així conec que conec. I quan estimo aquestes dues coses, els hi afegeixo l'amor mateix, alguna cosa que no és de menor valia. Perquè no m'enganyo que estimo, no enganyant-me en el que estimo, doncs encara que l'objecte fos fals, seria veritable que estimava coses falses. Quina raó hi hauria per reprendre i prohibir-me estimar com a falses, si fos fals que estimo coses tals? Sent aquestes coses certes i veritables, qui dubte que, quan són estimades, aquest amor és cert i veritable? Tan veritat és, que no hi ha ningú que no vulgui existir, com que no hi ha ningú que no vulgui ser feliç. I com pot ser feliç, si no existeix?
+
det tots els arguments dels acadèmics, que diuen: Què? I si t'enganyes? Doncs, si m'enganyo, existeixo. El que no existeix, no pot enganyar-se, i per això, si m'enganyo, existeixo. Per tant, si existeixo, si m'enganyo, com m'enganyo que existeixo, quan és cert que existeixo si m'enganyo? Encara que m'enganyi, sóc jo el que m'enganyo, i, per tant, en la mesura que conec que existeixo, no m'enganyo. Es segueix d'això també que, en tant que conec que em conec, no m'enganyo. Com conec que existeixo, així conec que conec. I quan estimo aquestes dues coses, els hi afegeixo l'amor mateix, alguna cosa que no és de menor vàlua. Perquè no m'enganyo que estimo, no enganyant-me en el que estimo, doncs encara que l'objecte fos fals, seria veritable que estimava coses falses. Quina raó hi hauria per reprendre i prohibir-me estimar com a falses, si fos fals que estimo coses tals? Sent aquestes coses certes i veritables, qui dubte que, quan són estimades, aquest amor és cert i veritable? Tan veritat és, que no hi ha ningú que no vulgui existir, com que no hi ha ningú que no vulgui ser feliç. I com pot ser feliç, si no existeix?
 
{{Ref|Ref=''La ciutat de Déu'', llibre XI, cap. 26 (en C. Fernández, ''Los filósofos medievales'', 2 vols., BAC,Madrid 1964, vol. 1, p. 465-466).|Títol=La ciutat de Déu'', llibre XI, cap. 26 (en C. Fernández, ''Els filòsofs medievals|Cita=true}}
 
{{Ref|Ref=''La ciutat de Déu'', llibre XI, cap. 26 (en C. Fernández, ''Los filósofos medievales'', 2 vols., BAC,Madrid 1964, vol. 1, p. 465-466).|Títol=La ciutat de Déu'', llibre XI, cap. 26 (en C. Fernández, ''Els filòsofs medievals|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 23:16, 9 jul 2018

«Si m'enganyo, existeixo»

Indubtablement en nosaltres trobem una imatge de Déu, de la Trinitat, que, encara que no és igual, sinó molt distant d'ella, i no coeterna amb ella, i, per dir-ho en poques paraules, de la mateixa substància que Ell és, amb tot, és la més propera a Déu, per naturalesa, de totes les criatures. És a més perfectible per reformació per a ser propera també per semblança. Som, coneixem que som i estimem aquest ésser i aquest conèixer. I en les tres veritats apuntades no ens torba cap falsedat ni cap versemblança. No toquem això, com les coses externes, amb els sentits del cos, com sentim els colors veient, els sons sentint, les olors fent olor, els sabors agradant, el dur i el tou palpant, ni com donem voltes en la imaginació a les imatges de coses sensibles, tan semblants a ells, però no corpòries, i les retenim en la memòria, i gràcies a ella neixen en nosaltres els desitjos, sinó que sense cap imatge enganyosa de fantasies o fantasmes, estem completament certs que som, que coneixem i que estimem el nostre ésser. En aquestes veritats veig l'absurd det tots els arguments dels acadèmics, que diuen: Què? I si t'enganyes? Doncs, si m'enganyo, existeixo. El que no existeix, no pot enganyar-se, i per això, si m'enganyo, existeixo. Per tant, si existeixo, si m'enganyo, com m'enganyo que existeixo, quan és cert que existeixo si m'enganyo? Encara que m'enganyi, sóc jo el que m'enganyo, i, per tant, en la mesura que conec que existeixo, no m'enganyo. Es segueix d'això també que, en tant que conec que em conec, no m'enganyo. Com conec que existeixo, així conec que conec. I quan estimo aquestes dues coses, els hi afegeixo l'amor mateix, alguna cosa que no és de menor vàlua. Perquè no m'enganyo que estimo, no enganyant-me en el que estimo, doncs encara que l'objecte fos fals, seria veritable que estimava coses falses. Quina raó hi hauria per reprendre i prohibir-me estimar com a falses, si fos fals que estimo coses tals? Sent aquestes coses certes i veritables, qui dubte que, quan són estimades, aquest amor és cert i veritable? Tan veritat és, que no hi ha ningú que no vulgui existir, com que no hi ha ningú que no vulgui ser feliç. I com pot ser feliç, si no existeix?

La ciutat de Déu, llibre XI, cap. 26 (en C. Fernández, Los filósofos medievales, 2 vols., BAC,Madrid 1964, vol. 1, p. 465-466).

Original en castellà

«Si me engaño, existo»

Indudablemente en nosotros hallamos una imagen de Dios, de la Trinidad, que, aunque no es igual, sino muy distante de ella, y no coeterna con ella, y, para decirlo en pocas palabras, de la misma sustancia que Él es, con todo, es la más cercana a Dios, por naturaleza, de todas las criaturas. Es además perfeccionable por reformación para ser próxima también por semejanza. Somos, conocemos que somos y amamos este ser y este conocer. Y en las tres verdades apuntadas no nos turba falsedad ni verosimilitud alguna. No tocamos esto, como las cosas externas, con los sentidos del cuerpo, como sentimos los colores viendo, los sonidos oyendo, los olores oliendo, los sabores gustando, lo duro y lo blando palpando, ni como damos vueltas en la imaginación a las imágenes de cosas sensibles, tan semejantes a ellos, pero no corpóreas, y las retenemos en la memoria, y gracias a ella nacen en nosotros los deseos, sino que sin ninguna imagen engañosa de fantasías o fantasmas, estamos certísimos de que somos, de que conocemos y de que amamos nuestro ser. En estas verdades me dan de lado todos los argumentos de los académicos, que dicen: ¿Qué? ¿Y si te engañas? Pues, si me engaño, existo. El que no existe, no puede engañarse, y por eso, si me engaño, existo. Luego, si existo, si me engaño, ¿cómo me engaño de que existo, cuando es cierto que existo si me engaño? Aunque me engañe, soy yo el que me engaño, y, por tanto, en cuanto conozco que existo, no me engaño. Síguese también que, en cuanto conozco que me conozco, no me engaño. Como conozco que existo, así conozco que conozco. Y cuando amo estas dos cosas, les añado el amor mismo, algo que no es de menor valía. Porque no me engaño de que amo, no engañándome en lo que amo, pues aunque el objeto fuera falso, sería verdadero que amaba cosas falsas. ¿Qué razón habría para reprender y prohibirme amar como falsas, si fuera falso que amo cosas tales? Siendo esas cosas ciertas y verdaderas, ¿quién duda que, cuando son amadas, ese amor es cierto y verdadero? Tan verdad es, que no hay nadie que no quiera existir, como que no hay nadie que no quiera ser feliz. Y ¿cómo puede ser feliz, si no existe?