Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Monoteisme»

De Wikisofia

m (bot: - caçadors) -pel que la creença en aquest ésser suprem no significa sempre monoteisme- i, + caçadors) –pel que la creença en aquest ésser suprem no significa sempre monoteisme– i,)
(monos)
 
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
<small>(del grec [[Grec::μόνος]], ''micos'', un i [[Grec::Θεός]], ''theós'', déu)</small>
+
<small>(del grec [[Grec::μόνος]], ''monos'', un i [[Grec::Θεός]], ''theós'', déu)</small>
  
 
La doctrina religiosa que sosté l'existència d'una única divinitat personal i [[transcendent|transcendent]]. El [[filosofia jueva|judaisme]], el [[cristianisme|cristianisme]] i l'[[islam|islam]], són, entre les denominades grans religions, les típicament monoteistes i que atribueixen a [[Déu|Déu]] els atributs esmentats; hi ha, no obstant això, altres religions no fundades en la [[Bíblia|Bíblia]] o alienes al món bíblic, que mantenen un monoteisme menys estricte. Es discuteix, en [[antropologia cultural|antropologia cultural]], sobretot des de perspectives [[evolucionisme i neoevolucionisme cultural|evolucionistes]], sobre l'origen del monoteisme. Hume, Rousseau, Comte i uns altres defensen l'evolució del politeisme al monisme; [[Autor:Tylor, Edward Burnett|Edward B. Tylor]] va sostenir un evolucionisme psicològic, en l'home primitiu, que passa de l'[[animisme|animisme]], o de la creença en esperits de la naturalesa, al monoteisme deixant enrere el politeisme, mentre que Wilhem Schmidt (1868-1954) va defensar la idea exactament contrària, anteriorment defensada per [[Autor:Voltaire|Voltaire]] i d'acord amb els ensenyaments de la Bíblia (llibre del Gènesi): el monoteisme, conseqüència d'una «revelació original», és anterior a qualsevol altra classe de creences animistes o politeistes, les quals representen un estat de decadència. A ambdues concepcions s'oposa Raffaele Petazzoni, iniciador de l'antropologia religiosa a Itàlia, en 1913, el qual sosté un caràcter molt més complex de les creences primitives: no pot provar-se l'evolució natural cap al monoteisme; l'«ésser suprem» dels primitius no posseeix les mateixes característiques de les grans religions monoteistes (és el «pare del cel», la «mare terra» o el «senyor dels animals», segons es tracti d'un poble de pastors, d'agricultors o de caçadors) –pel que la creença en aquest ésser suprem no significa sempre monoteisme– i, a més, el monoteisme sembla anar sempre precedit per una revolució religiosa, encarnada en un personatge d'elevat significat religiós (Zaratustra, Jesús, Mahoma). També se sosté que tota religió monoteista és una religió fundada.
 
La doctrina religiosa que sosté l'existència d'una única divinitat personal i [[transcendent|transcendent]]. El [[filosofia jueva|judaisme]], el [[cristianisme|cristianisme]] i l'[[islam|islam]], són, entre les denominades grans religions, les típicament monoteistes i que atribueixen a [[Déu|Déu]] els atributs esmentats; hi ha, no obstant això, altres religions no fundades en la [[Bíblia|Bíblia]] o alienes al món bíblic, que mantenen un monoteisme menys estricte. Es discuteix, en [[antropologia cultural|antropologia cultural]], sobretot des de perspectives [[evolucionisme i neoevolucionisme cultural|evolucionistes]], sobre l'origen del monoteisme. Hume, Rousseau, Comte i uns altres defensen l'evolució del politeisme al monisme; [[Autor:Tylor, Edward Burnett|Edward B. Tylor]] va sostenir un evolucionisme psicològic, en l'home primitiu, que passa de l'[[animisme|animisme]], o de la creença en esperits de la naturalesa, al monoteisme deixant enrere el politeisme, mentre que Wilhem Schmidt (1868-1954) va defensar la idea exactament contrària, anteriorment defensada per [[Autor:Voltaire|Voltaire]] i d'acord amb els ensenyaments de la Bíblia (llibre del Gènesi): el monoteisme, conseqüència d'una «revelació original», és anterior a qualsevol altra classe de creences animistes o politeistes, les quals representen un estat de decadència. A ambdues concepcions s'oposa Raffaele Petazzoni, iniciador de l'antropologia religiosa a Itàlia, en 1913, el qual sosté un caràcter molt més complex de les creences primitives: no pot provar-se l'evolució natural cap al monoteisme; l'«ésser suprem» dels primitius no posseeix les mateixes característiques de les grans religions monoteistes (és el «pare del cel», la «mare terra» o el «senyor dels animals», segons es tracti d'un poble de pastors, d'agricultors o de caçadors) –pel que la creença en aquest ésser suprem no significa sempre monoteisme– i, a més, el monoteisme sembla anar sempre precedit per una revolució religiosa, encarnada en un personatge d'elevat significat religiós (Zaratustra, Jesús, Mahoma). També se sosté que tota religió monoteista és una religió fundada.

Revisió de 08:09, 30 gen 2018

(del grec μόνος, monos, un i Θεός, theós, déu)

La doctrina religiosa que sosté l'existència d'una única divinitat personal i transcendent. El judaisme, el cristianisme i l'islam, són, entre les denominades grans religions, les típicament monoteistes i que atribueixen a Déu els atributs esmentats; hi ha, no obstant això, altres religions no fundades en la Bíblia o alienes al món bíblic, que mantenen un monoteisme menys estricte. Es discuteix, en antropologia cultural, sobretot des de perspectives evolucionistes, sobre l'origen del monoteisme. Hume, Rousseau, Comte i uns altres defensen l'evolució del politeisme al monisme; Edward B. Tylor va sostenir un evolucionisme psicològic, en l'home primitiu, que passa de l'animisme, o de la creença en esperits de la naturalesa, al monoteisme deixant enrere el politeisme, mentre que Wilhem Schmidt (1868-1954) va defensar la idea exactament contrària, anteriorment defensada per Voltaire i d'acord amb els ensenyaments de la Bíblia (llibre del Gènesi): el monoteisme, conseqüència d'una «revelació original», és anterior a qualsevol altra classe de creences animistes o politeistes, les quals representen un estat de decadència. A ambdues concepcions s'oposa Raffaele Petazzoni, iniciador de l'antropologia religiosa a Itàlia, en 1913, el qual sosté un caràcter molt més complex de les creences primitives: no pot provar-se l'evolució natural cap al monoteisme; l'«ésser suprem» dels primitius no posseeix les mateixes característiques de les grans religions monoteistes (és el «pare del cel», la «mare terra» o el «senyor dels animals», segons es tracti d'un poble de pastors, d'agricultors o de caçadors) –pel que la creença en aquest ésser suprem no significa sempre monoteisme– i, a més, el monoteisme sembla anar sempre precedit per una revolució religiosa, encarnada en un personatge d'elevat significat religiós (Zaratustra, Jesús, Mahoma). També se sosté que tota religió monoteista és una religió fundada.