Accions

Autor

Diferència entre revisions de la pàgina «Taine, Hippolyte»

De Wikisofia

(Es crea la pàgina amb «{{AutorWiki}} {{Autor |Nom=Hippolyte |Cognom=Taine }} Filòsof i historiador positivista francès nascut a Vouziers (Ardennes). Va estudiar a l'Es...».)
 
 
(3 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 4: Línia 4:
 
|Cognom=Taine
 
|Cognom=Taine
 
}}
 
}}
Filòsof i historiador [[positivisme|positivista]] francès nascut a Vouziers (Ardennes). Va estudiar a l'Escola Normal i després d'un període com professor en els liceus de Nevers i Poitires, va acabar el seu doctorat en la Sorbona. El seu estudi ''Assajo sobre les rondalles en la literatura anglesa'' (1863) li van donar a conèixer. Poc després obtenia la càtedra d'estètica i història de l'art a l'Escola de Belles arts de París.
+
Filòsof i historiador [[positivisme|positivista]] francès nascut a Vouziers (Ardennes). Va estudiar a l'Escola Normal i després d'un període com professor en els liceus de Nevers i Poitires, va acabar el seu doctorat en la Sorbona. El seu estudi ''Assaig sobre les rondalles en la literatura anglesa'' (1863) li van donar a conèixer. Poc després obtenia la càtedra d'estètica i història de l'art a l'Escola de Belles arts de París.
  
Encara que en la seva filosofia hi ha una gran influència de la dialèctica [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|hegeliana]], que intenta amalgamar amb el positivisme evolucionista de [[Autor:Spencer, Herbert|Spencer]] i el fenomenisme de [[Autor:Mill,_John_Stuart|J. S. Mill]], la seva orientació filosòfica era marcadament positivista, tendència que, juntament amb l'historiador Ernest Renan, va contribuir a difondre a França enfront de l'[[espiritualisme|espiritualisme]] de [[Autor:Cousin, Victor|V. Cousin]]. En la seva concepció reduccionista i positivista Taine vol reduir la filosofia a psicologia, entesa, al seu torn, com l'expressió complexa d'una sèrie d'estats simples que mitjançant un procés [[dialèctica|dialèctic]] engendren idees i conceptes. D'aquesta manera s'oposa a qualsevol forma de sustancialisme espiritualista. Ànima i món són solament fruit d'un procés evolutiu que, en última instància, pot reduir-se a les lleis evolutives formulades per Spencer. És a dir, ‹el vici i la virtut són productes del mateix tipus que el vitriolo i el sucre, i tot dada complexa neix a través de la trobada entre d'altres que són més simples». D'aquesta manera identifica [[ontologia|ontològica]] i [[metodologia|metodològicament]] les ciències morals amb les ciències naturals. En [[estètica|estètica]], especialment en la seva obra ''Filosofia de l'art'' (1865), segueix aquesta mateixa orientació. Per a ell les obres d'art són fruit del clima, la situació geogràfica i soci-política. És a dir, defensa un cert determinisme històric que redueix l'artístic a funcions de l'ambient físic i del moment històric. Ara bé, malgrat això, l'art segueix unes pautes evolutives que, una miqueta a la manera hegeliana, es despleguen i es manifesten amb major o menor qualitat, en funció del desenvolupament de la generalització de la idea expressada, la plenitud de la seva expressió i del seu valor moral. Sobre la base d'aquests criteris es pot elaborar una història de l'art. Com a historiador destaca la seva immensa obra inacabada, ''Els orígens de la França contemporània'' (5 volums), en les quals propugna una tornada als ideals de la Il·lustració i dels enciclopedistes. El seu estudi ''Sobre la intel·ligència'' (1870) va tenir una gran influència sobre Théodule Ribot (1839-1916), fundador de la psicologia positiva a França.
+
Encara que en la seva filosofia hi ha una gran influència de la dialèctica [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|hegeliana]], que intenta amalgamar amb el positivisme evolucionista de [[Autor:Spencer, Herbert|Spencer]] i el fenomenisme de [[Autor:Mill,_John_Stuart|J. S. Mill]], la seva orientació filosòfica era marcadament positivista, tendència que, juntament amb l'historiador Ernest Renan, va contribuir a difondre a França enfront de l'[[espiritualisme|espiritualisme]] de [[Autor:Cousin, Victor|V. Cousin]]. En la seva concepció reduccionista i positivista Taine vol reduir la filosofia a psicologia, entesa, al seu torn, com l'expressió complexa d'una sèrie d'estats simples que mitjançant un procés [[dialèctica|dialèctic]] engendren idees i conceptes. D'aquesta manera s'oposa a qualsevol forma de substancialisme espiritualista. Ànima i món són solament fruit d'un procés evolutiu que, en última instància, pot reduir-se a les lleis evolutives formulades per Spencer. És a dir, ‹el vici i la virtut són productes del mateix tipus que el vitriolo i el sucre, i tot dada complexa neix a través de la trobada entre d'altres que són més simples». D'aquesta manera identifica [[ontologia|ontològicament]] i [[metodologia|metodològicament]] les ciències morals amb les ciències naturals. En [[estètica|estètica]], especialment en la seva obra ''Filosofia de l'art'' (1865), segueix aquesta mateixa orientació. Per a ell les obres d'art són fruit del clima, la situació geogràfica i sociopolítica. És a dir, defensa un cert determinisme històric que redueix l'artístic a funcions de l'ambient físic i del moment històric. Ara bé, malgrat això, l'art segueix unes pautes evolutives que, una miqueta a la manera hegeliana, es despleguen i es manifesten amb major o menor qualitat, en funció del desenvolupament de la generalització de la idea expressada, la plenitud de la seva expressió i del seu valor moral. Sobre la base d'aquests criteris es pot elaborar una història de l'art. Com a historiador destaca la seva immensa obra inacabada, ''Els orígens de la França contemporània'' (5 volums), en les quals propugna una tornada als ideals de la Il·lustració i dels enciclopedistes. El seu estudi ''Sobre la intel·ligència'' (1870) va tenir una gran influència sobre Théodule Ribot (1839-1916), fundador de la psicologia positiva a França.
  
 
Altres obres: ''Filòsofs francesos del segle XIX ''(1875), ''Viatge als Pirineus'' (1855), ''Història de la literatura ''anglesa (1863), ''Viatge a Itàlia'' (1866), ''Notes sobre Anglaterra'' (1872), ''El positivisme anglès. Estudis sobre J.S. Mill'' (1892), ''Epìstolario ''(4 vols., 1904-1907 pòstum).
 
Altres obres: ''Filòsofs francesos del segle XIX ''(1875), ''Viatge als Pirineus'' (1855), ''Història de la literatura ''anglesa (1863), ''Viatge a Itàlia'' (1866), ''Notes sobre Anglaterra'' (1872), ''El positivisme anglès. Estudis sobre J.S. Mill'' (1892), ''Epìstolario ''(4 vols., 1904-1907 pòstum).

Revisió de 21:50, 20 oct 2017

Hippolyte taine.jpg

Avís: El títol a mostrar «Hippolyte Taine» sobreescriu l'anterior títol a mostrar «Taine, Hippolyte».

Filòsof i historiador positivista francès nascut a Vouziers (Ardennes). Va estudiar a l'Escola Normal i després d'un període com professor en els liceus de Nevers i Poitires, va acabar el seu doctorat en la Sorbona. El seu estudi Assaig sobre les rondalles en la literatura anglesa (1863) li van donar a conèixer. Poc després obtenia la càtedra d'estètica i història de l'art a l'Escola de Belles arts de París.

Encara que en la seva filosofia hi ha una gran influència de la dialèctica hegeliana, que intenta amalgamar amb el positivisme evolucionista de Spencer i el fenomenisme de J. S. Mill, la seva orientació filosòfica era marcadament positivista, tendència que, juntament amb l'historiador Ernest Renan, va contribuir a difondre a França enfront de l'espiritualisme de V. Cousin. En la seva concepció reduccionista i positivista Taine vol reduir la filosofia a psicologia, entesa, al seu torn, com l'expressió complexa d'una sèrie d'estats simples que mitjançant un procés dialèctic engendren idees i conceptes. D'aquesta manera s'oposa a qualsevol forma de substancialisme espiritualista. Ànima i món són solament fruit d'un procés evolutiu que, en última instància, pot reduir-se a les lleis evolutives formulades per Spencer. És a dir, ‹el vici i la virtut són productes del mateix tipus que el vitriolo i el sucre, i tot dada complexa neix a través de la trobada entre d'altres que són més simples». D'aquesta manera identifica ontològicament i metodològicament les ciències morals amb les ciències naturals. En estètica, especialment en la seva obra Filosofia de l'art (1865), segueix aquesta mateixa orientació. Per a ell les obres d'art són fruit del clima, la situació geogràfica i sociopolítica. És a dir, defensa un cert determinisme històric que redueix l'artístic a funcions de l'ambient físic i del moment històric. Ara bé, malgrat això, l'art segueix unes pautes evolutives que, una miqueta a la manera hegeliana, es despleguen i es manifesten amb major o menor qualitat, en funció del desenvolupament de la generalització de la idea expressada, la plenitud de la seva expressió i del seu valor moral. Sobre la base d'aquests criteris es pot elaborar una història de l'art. Com a historiador destaca la seva immensa obra inacabada, Els orígens de la França contemporània (5 volums), en les quals propugna una tornada als ideals de la Il·lustració i dels enciclopedistes. El seu estudi Sobre la intel·ligència (1870) va tenir una gran influència sobre Théodule Ribot (1839-1916), fundador de la psicologia positiva a França.

Altres obres: Filòsofs francesos del segle XIX (1875), Viatge als Pirineus (1855), Història de la literatura anglesa (1863), Viatge a Itàlia (1866), Notes sobre Anglaterra (1872), El positivisme anglès. Estudis sobre J.S. Mill (1892), Epìstolario (4 vols., 1904-1907 pòstum).