Diferència entre revisions de la pàgina «Sartre: la mirada de l'altre»
De Wikisofia
m (bot: - precedeixen; la fi + precedeixen; el fi) |
m (bot: - transcendint-ho cap + transcendint-lo cap) |
||
(5 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren) | |||
Línia 1: | Línia 1: | ||
{{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Sartre: la mirada de l'altre|Idioma=Español}} | {{PendentRev}}{{RecursWiki|Tipus=Extractes d'obres}}{{RecursBase|Nom=Sartre: la mirada de l'altre|Idioma=Español}} | ||
− | |||
− | La mirada és abans de res un intermediari que remet de mi a mi mateix. De quina naturalesa és aquest intermediari? Què significa per a mi ser vist? Imaginem que hagi arribat, per gelosia, per interès, per vici a pegar l'orella contra una porta, a mirar per l'ull d'un pany. Estic solament en el | + | |
+ | La mirada és abans de res un intermediari que remet de mi a mi mateix. De quina naturalesa és aquest intermediari? Què significa per a mi ser vist? Imaginem que hagi arribat, per gelosia, per interès, per vici a pegar l'orella contra una porta, a mirar per l'ull d'un pany. Estic solament en el pla de la consciència [...] de mi. [...] Això significa que, després d'aquesta porta, s'ofereix un espectacle «a-veure», una conversa «a-sentir». La porta, el pany, són alhora instruments i obstacles: es presenten com «a-manejar amb precaució»; el pany es dóna com «a-mirar de prop i una mica de costat», etc. D'aquesta manera, «faig el que haig de fer»: cap punt de vista transcendent ve a conferir als meus actes un caràcter de ''cosa donada ''sobre la qual pogués ser emès un judici; la meva consciència es pega als meus actes, ''és ''els meus actes; aquests estan regits solament per les finalitats a aconseguir i pels instruments que fer ús. La meva actitud, per exemple, no té cap «fora», és pura posada en relació de l'instrument (ull del pany) amb la finalitat d'aconseguir (espectacle a-veure), pura manera de perdre'm al món, de fer-me beure per les coses com la tinta per un assecant, perquè un complex d'útils orientat cap a un fi es destaqui sintèticament sobre el fons del món. L'ordre és l'invers a l'ordre causal: el fi per aconseguir organitza tots els moments que el precedeixen; el fi justifica els mitjans, els mitjans no existeixen sinó en relació amb un lliure projecte de les meves possibilitats: són precisament la gelosia, com a possibilitat que ''sóc, ''la qual cosa organitza aquest complex d'utensilis transcendint-lo cap a si. Però aquesta gelosia, jo no els conec sinó que els ''sóc''. [...] Aquest conjunt al món, amb el seu doble i inversa determinació -no hi ha espectacle ''a-veure ''darrere de la porta sinó perquè estic gelós, però la meva gelosia no són sinó el simple fet objectiu que ''hi ha ''un espectacle ''a-veure ''darrere de la porta-, és el que anomenarem ''situació''. Aquesta situació em reflecteix alhora la meva facticitat i la meva llibertat; [...]. Així, no puc definir-me veritablement com ''sent ''en situació; en primer lloc, perquè no sóc consciència posicional de mi mateix; després, perquè sóc la meva pròpia res. En aquest sentit –i ja que sóc el que no sóc i no sóc el que sóc– no puc ni tan sols definir-me com ''el que està'' realment escoltant darrere de les portes; escapo a aquesta definició provisional de mi mateix per tota la meva transcendència; aquí està, com hem vist, l'origen de la mala fe; així, no només no puc ''conèixer-me'', sinó que fins al meu propi ser se m'escapa -encara que jo ''sigui'' aquest mateix escapar-me al meu ser- i no sóc absolutament res; no hi ha res ''aquí'' sinó una pura res que embolica i fa ressaltar cert conjunt objectiu que es retalla al món, un sistema real, una ordenació de mitjans amb vista a una fi. | ||
Però heus aquí que sento passos pel corredor: em miren. Què vol dir això? Que sóc de sobte aconseguit en el meu ser i que apareixen en les meves estructures modificacions essencials, que puc captar i fixar conceptualment pel ''cogito'' reflexiu. | Però heus aquí que sento passos pel corredor: em miren. Què vol dir això? Que sóc de sobte aconseguit en el meu ser i que apareixen en les meves estructures modificacions essencials, que puc captar i fixar conceptualment pel ''cogito'' reflexiu. | ||
− | En primer lloc, heus aquí que existeixo | + | En primer lloc, heus aquí que existeixo com a ''jo ''per a la meva consciència irreflexiva. Aquesta irrupció del jo és, inclusivament, la qual cosa més sovint s'ha descrit: ''em'' veig perquè ''se''{{'}}m veu, s'ha pogut escriure. [...] Però heus aquí que el jo ve a habitar en la consciència irreflexiva. Ara bé, la consciència irreflexiva és consciència ''del ''món. El jo existeix, doncs, per a ella en el pla dels objectes del món; [...] La vergonya o l'orgull em revelen la mirada del proïsme, i a mi mateix en l'extrem d'aquesta mirada. Però la vergonya [...], és vergonya de ''si'', és ''reconeixement '' que efectivament ''sóc ''aquest objecte que un altre mira i jutja. [...] Sóc, dellà tot el coneixement que pugui tenir, aquest jo que un altre coneix. I aquest jo que sóc, el sóc en un món que un altre m'ha alienat, doncs la mirada de l'altre abasta el meu ser i, correlativament, les parets, la porta, el pany, totes aquestes coses-utensilis enmig de les quals sóc, tornen cap a l'altre un rostre que se m'escapa per principi. [...] |
Amb la mirada aliena, la «situació» se m'escapa, o, per a usar una expressió trivial però que tradueix bé el nostre pensament: ''ja no sóc amo de la situació''. [...] L'aparició de l'altre fa aparèixer en la situació un aspecte no volgut per mi, del qual no sóc amo i que m'escapa per principi, ja que és'' per a l'altre. ''[...] | Amb la mirada aliena, la «situació» se m'escapa, o, per a usar una expressió trivial però que tradueix bé el nostre pensament: ''ja no sóc amo de la situació''. [...] L'aparició de l'altre fa aparèixer en la situació un aspecte no volgut per mi, del qual no sóc amo i que m'escapa per principi, ja que és'' per a l'altre. ''[...] |
Revisió de 14:40, 3 nov 2018
La mirada és abans de res un intermediari que remet de mi a mi mateix. De quina naturalesa és aquest intermediari? Què significa per a mi ser vist? Imaginem que hagi arribat, per gelosia, per interès, per vici a pegar l'orella contra una porta, a mirar per l'ull d'un pany. Estic solament en el pla de la consciència [...] de mi. [...] Això significa que, després d'aquesta porta, s'ofereix un espectacle «a-veure», una conversa «a-sentir». La porta, el pany, són alhora instruments i obstacles: es presenten com «a-manejar amb precaució»; el pany es dóna com «a-mirar de prop i una mica de costat», etc. D'aquesta manera, «faig el que haig de fer»: cap punt de vista transcendent ve a conferir als meus actes un caràcter de cosa donada sobre la qual pogués ser emès un judici; la meva consciència es pega als meus actes, és els meus actes; aquests estan regits solament per les finalitats a aconseguir i pels instruments que fer ús. La meva actitud, per exemple, no té cap «fora», és pura posada en relació de l'instrument (ull del pany) amb la finalitat d'aconseguir (espectacle a-veure), pura manera de perdre'm al món, de fer-me beure per les coses com la tinta per un assecant, perquè un complex d'útils orientat cap a un fi es destaqui sintèticament sobre el fons del món. L'ordre és l'invers a l'ordre causal: el fi per aconseguir organitza tots els moments que el precedeixen; el fi justifica els mitjans, els mitjans no existeixen sinó en relació amb un lliure projecte de les meves possibilitats: són precisament la gelosia, com a possibilitat que sóc, la qual cosa organitza aquest complex d'utensilis transcendint-lo cap a si. Però aquesta gelosia, jo no els conec sinó que els sóc. [...] Aquest conjunt al món, amb el seu doble i inversa determinació -no hi ha espectacle a-veure darrere de la porta sinó perquè estic gelós, però la meva gelosia no són sinó el simple fet objectiu que hi ha un espectacle a-veure darrere de la porta-, és el que anomenarem situació. Aquesta situació em reflecteix alhora la meva facticitat i la meva llibertat; [...]. Així, no puc definir-me veritablement com sent en situació; en primer lloc, perquè no sóc consciència posicional de mi mateix; després, perquè sóc la meva pròpia res. En aquest sentit –i ja que sóc el que no sóc i no sóc el que sóc– no puc ni tan sols definir-me com el que està realment escoltant darrere de les portes; escapo a aquesta definició provisional de mi mateix per tota la meva transcendència; aquí està, com hem vist, l'origen de la mala fe; així, no només no puc conèixer-me, sinó que fins al meu propi ser se m'escapa -encara que jo sigui aquest mateix escapar-me al meu ser- i no sóc absolutament res; no hi ha res aquí sinó una pura res que embolica i fa ressaltar cert conjunt objectiu que es retalla al món, un sistema real, una ordenació de mitjans amb vista a una fi.
Però heus aquí que sento passos pel corredor: em miren. Què vol dir això? Que sóc de sobte aconseguit en el meu ser i que apareixen en les meves estructures modificacions essencials, que puc captar i fixar conceptualment pel cogito reflexiu.
En primer lloc, heus aquí que existeixo com a jo per a la meva consciència irreflexiva. Aquesta irrupció del jo és, inclusivament, la qual cosa més sovint s'ha descrit: em veig perquè se'm veu, s'ha pogut escriure. [...] Però heus aquí que el jo ve a habitar en la consciència irreflexiva. Ara bé, la consciència irreflexiva és consciència del món. El jo existeix, doncs, per a ella en el pla dels objectes del món; [...] La vergonya o l'orgull em revelen la mirada del proïsme, i a mi mateix en l'extrem d'aquesta mirada. Però la vergonya [...], és vergonya de si, és reconeixement que efectivament sóc aquest objecte que un altre mira i jutja. [...] Sóc, dellà tot el coneixement que pugui tenir, aquest jo que un altre coneix. I aquest jo que sóc, el sóc en un món que un altre m'ha alienat, doncs la mirada de l'altre abasta el meu ser i, correlativament, les parets, la porta, el pany, totes aquestes coses-utensilis enmig de les quals sóc, tornen cap a l'altre un rostre que se m'escapa per principi. [...]
Amb la mirada aliena, la «situació» se m'escapa, o, per a usar una expressió trivial però que tradueix bé el nostre pensament: ja no sóc amo de la situació. [...] L'aparició de l'altre fa aparèixer en la situació un aspecte no volgut per mi, del qual no sóc amo i que m'escapa per principi, ja que és per a l'altre. [...]
Per la mirada aliena, em visc com fixat enmig del món, com en perill, com a irremeiable. Però no sé ni qui sóc ni quin és el meu lloc al món, ni quina faç torna cap a l'altre aquest món en el qual sóc.
Així, per la mirada, experiment al proïsme concretament com a subjecte lliure i conscient que fa que hi hagi un món [...]. I la presència sense intermediari d'aquest subjecte és la condició necessària de tot pensament que jo intenti formar sobre mi mateix. El proïsme és aquest jo mateix del que res em separa, res absolutament excepte la seva pura i total llibertat, és a dir, aquesta indeterminació de si mateix que només ell ha de ser per i per a si.
El ser y la nada, Alianza, Madrid 1989, p. 287-299. |
Original en castellà
Jean-Paul Sartre: la mirada del otro
La mirada es ante todo un intermediario que remite de mí a mí mismo. ¿De qué naturaleza es este intermediario? ¿Qué significa para mí ser visto? Imaginemos que haya llegado, por celos, por interés, por vicio a pegar la oreja contra una puerta, a mirar por el ojo de una cerradura. Estoy solo en el plano de la conciencia [...] de mí. [...] Esto significa que, tras esa puerta, se ofrece un espectáculo «a-ver», una conversación «a-oír». La puerta, la cerradura, son a la vez instrumentos y obstáculos: se presentan como «a-manejar con precaución»; la cerradura se da como «a-mirar de cerca y un poco de lado», etc. De este modo, «hago lo que tengo que hacer»: ningún punto de vista trascendente viene a conferir a mis actos un carácter de cosa dada sobre la cual pudiera ser emitido un juicio; mi conciencia se pega a mis actos, es mis actos; éstos están regidos solamente por los fines a alcanzar y por los instrumentos de que hacer uso. Mi actitud, por ejemplo, no tiene ningún «afuera», es pura puesta en relación del instrumento (ojo de la cerradura) con el fin de alcanzar (espectáculo a-ver), pura manera de perderme en el mundo, de hacerme beber por las cosas como la tinta por un secante, para que un complejo de útiles orientado hacia un fin se destaque sintéticamente sobre el fondo del mundo. El orden es el inverso al orden causal: el fin por alcanzar organiza todos los momentos que lo preceden; el fin justifica los medios, los medios no existen sino en relación con un libre proyecto de mis posibilidades: son precisamente los celos, como posibilidad que soy, lo que organiza ese complejo de utensilios trascendiéndolo hacia sí. Pero esos celos, yo no los conozco sino que los soy. [...] Ese conjunto en el mundo, con su doble e inversa determinación -no hay espectáculo a-ver detrás de la puerta sino porque estoy celoso, pero mis celos no son sino el simple hecho objetivo de que hay un espectáculo a-ver detrás de la puerta-, es lo que llamaremos situación. Esta situación me refleja a la vez mi facticidad y mi libertad; [...]. Así, no puedo definirme verdaderamente como siendo en situación; en primer lugar, porque no soy conciencia posicional de mí mismo; después, porque soy mi propia nada. En este sentido –y puesto que soy lo que no soy y no soy lo que soy– no puedo siquiera definirme como el que está realmente escuchando detrás de las puertas; escapo a esta definición provisional de mí mismo por toda mi trascendencia; ahí está, como hemos visto, el origen de la mala fe; así, no sólo no puedo conocerme, sino que hasta mi propio ser se me escapa –aunque yo sea este mismo escaparme a mi ser– y no soy absolutamente nada; no hay nada ahí sino una pura nada que envuelve y hace resaltar cierto conjunto objetivo que se recorta en el mundo, un sistema real, una ordenación de medios con vistas a un fin.
Pero he aquí que oigo pasos por el corredor: me miran. ¿Qué quiere decir esto ? Que soy de pronto alcanzado en mi ser y que aparecen en mis estructuras modificaciones esenciales, que puedo captar y fijar conceptualmente por el cogito reflexivo.
En primer lugar, he aquí que existo en tanto que yo para mi conciencia irreflexiva. Esta irrupción del yo es, inclusive, lo que más a menudo se ha descrito: me veo porque se me ve, se ha podido escribir. [...] Pero he aquí que el yo viene a morar en la conciencia irreflexiva. Ahora bien, la conciencia irreflexiva es conciencia del mundo. El yo existe, pues, para ella en el plano de los objetos del mundo; [...] La vergüenza o el orgullo me revelan la mirada del prójimo, y a mí mismo en el extremo de esa mirada. Pero la vergüenza [...], es vergüenza de sí, es reconocimiento de que efectivamente soy ese objeto que otro mira y juzga. [...] Soy, allende todo el conocimiento que pueda tener, ese yo que otro conoce. Y este yo que soy, lo soy en un mundo que otro me ha alienado, pues la mirada del otro abarca mi ser y, correlativamente, las paredes, la puerta, la cerradura, todas esas cosas-utensilios en medio de las cuales soy, vuelven hacia el otro un rostro que se me escapa por principio. [...]
Con la mirada ajena, la «situación» se me escapa, o, por usar una expresión trivial pero que traduce bien nuestro pensamiento: ya no soy dueño de la situación. [...] La aparición del otro hace aparecer en la situación un aspecto no querido por mí, del cual no soy dueño y que me escapa por principio, puesto que es para el otro. [...]
Por la mirada ajena, me vivo como fijado en medio del mundo, como en peligro, como irremediable. Pero no sé ni quién soy ni cuál es mi sitio en el mundo, ni qué faz vuelve hacia el otro ese mundo en el que soy.
Así, por la mirada, experimento al prójimo concretamente como sujeto libre y consciente que hace que haya un mundo [...]. Y la presencia sin intermediario de este sujeto es la condición necesaria de todo pensamiento que yo intente formar sobre mí mismo. El prójimo es ese yo mismo del que nada me separa, nada absolutamente excepto su pura y total libertad, es decir, esa indeterminación de sí mismo que sólo él ha de ser por y para sí.