Accions

Recurs

Diferència entre revisions de la pàgina «Descartes: superació del dubte hiperbòlic»

De Wikisofia

m (bot: - per burlar-me. + per a burlar-me.)
(mentidera)
 
(Hi ha una revisió intermèdia del mateix usuari que no es mostren)
Línia 6: Línia 6:
 
|Idioma=Español
 
|Idioma=Español
 
}}
 
}}
Així, doncs, suposo que tot el que veig és fals; estic persuadit que res de quant el meu mendaz memòria em representa ha existit mai; penso que manco de sentits; crec que cos, figura, extensió, moviment, lloc, no són sinó quimeres del meu esperit. Què podré, llavors, tenir per veritable? Per ventura això solament: que res cert hi ha al món. Però, què sé jo si no hi haurà una altra cosa, diferent de les quals acabo de reputar incertes, i que sigui absolutament indubtable? No hi haurà un Déu, o algun altre poder, que em posi en l'esperit aquests pensaments? Això no és necessari: tal vegada sóc capaç de produir-los per mi mateix. I jo mateix, almenys, no sóc alguna cosa? Ja he negat que jo tingui sentits ni cos. Amb tot, titubeig, doncs, què se segueix d'això? sóc tan depenent del cos i dels sentits que, sense ells, no puc ser? Ja estic persuadit que no hi ha res al món; ni cel, ni terra ni esperit, ni cossos, i no estic així mateix persuadit que jo tampoc existeixo? Doncs no: si jo estic persuadit d'alguna cosa, o merament si penso alguna cosa, és perquè jo sóc. Cert que hi ha no sé què enganyador totpoderós i astutíssim, que empra tota la seva astúcia per a burlar-me. Però llavors no hi ha dubte que, si m'enganya, és que jo sóc; i, enganyi'm quant vulgui, mai podrà fer que jo no sigui res, mentre jo estigui pensant que sóc alguna cosa. De manera que, després de pensar-ho bé i examinar-ho tot acuradament, resulta que cal concloure i donar com a cosa certa que aquesta proposició ''jo sóc, jo existeixo'', és necessàriament veritable, quantes vegades la pronuncio o la concebo en el meu esperit.
+
Així, doncs, suposo que tot el que veig és fals; estic persuadit que res de tot el que la meva mentidera memòria em representa no ha existit mai; penso que manco de sentits; crec que cos, figura, extensió, moviment, lloc, no són sinó quimeres del meu esperit. Què podré, llavors, tenir per veritable? Per ventura això solament: que res cert hi ha al món. Però, què sé jo si no hi haurà una altra cosa, diferent de les quals acabo de reputar incertes, i que sigui absolutament indubtable? No hi haurà un Déu, o algun altre poder, que em posi en l'esperit aquests pensaments? Això no és necessari: tal vegada sóc capaç de produir-los per mi mateix. I jo mateix, almenys, no sóc alguna cosa? Ja he negat que jo tingui sentits ni cos. Amb tot, titubeig, doncs, què se segueix d'això? Sóc tan dependent del cos i dels sentits que, sense ells, no puc ser? Ja estic persuadit que no hi ha res al món; ni cel, ni terra ni esperit, ni cossos, i no estic així mateix persuadit que jo tampoc existeixo? Doncs no: si jo estic persuadit d'alguna cosa, o merament si penso alguna cosa, és perquè jo sóc. Cert que hi ha no sé què enganyador totpoderós i astutíssim, que empra tota la seva astúcia per a burlar-me. Però llavors no hi ha dubte que, si m'enganya, és que jo sóc; i, enganyi'm quant vulgui, mai podrà fer que jo no sigui res, mentre jo estigui pensant que sóc alguna cosa. De manera que, després de pensar-ho bé i examinar-ho tot acuradament, resulta que cal concloure i donar com a cosa certa que aquesta proposició ''jo sóc, jo existeixo'', és necessàriament veritable, quantes vegades la pronuncio o la concebo en el meu esperit.
 
{{Ref|Ref=''Meditaciones metafísicas, con objeciones y respuestas'', Meditación segunda (Alfaguara, Madrid 1977, p. 23-24).|Títol=Meditaciones metafísicas, con objeciones y respuestas|Cita=true}}
 
{{Ref|Ref=''Meditaciones metafísicas, con objeciones y respuestas'', Meditación segunda (Alfaguara, Madrid 1977, p. 23-24).|Títol=Meditaciones metafísicas, con objeciones y respuestas|Cita=true}}
 
{{InfoWiki}}
 
{{InfoWiki}}

Revisió de 21:23, 15 maig 2018

Així, doncs, suposo que tot el que veig és fals; estic persuadit que res de tot el que la meva mentidera memòria em representa no ha existit mai; penso que manco de sentits; crec que cos, figura, extensió, moviment, lloc, no són sinó quimeres del meu esperit. Què podré, llavors, tenir per veritable? Per ventura això solament: que res cert hi ha al món. Però, què sé jo si no hi haurà una altra cosa, diferent de les quals acabo de reputar incertes, i que sigui absolutament indubtable? No hi haurà un Déu, o algun altre poder, que em posi en l'esperit aquests pensaments? Això no és necessari: tal vegada sóc capaç de produir-los per mi mateix. I jo mateix, almenys, no sóc alguna cosa? Ja he negat que jo tingui sentits ni cos. Amb tot, titubeig, doncs, què se segueix d'això? Sóc tan dependent del cos i dels sentits que, sense ells, no puc ser? Ja estic persuadit que no hi ha res al món; ni cel, ni terra ni esperit, ni cossos, i no estic així mateix persuadit que jo tampoc existeixo? Doncs no: si jo estic persuadit d'alguna cosa, o merament si penso alguna cosa, és perquè jo sóc. Cert que hi ha no sé què enganyador totpoderós i astutíssim, que empra tota la seva astúcia per a burlar-me. Però llavors no hi ha dubte que, si m'enganya, és que jo sóc; i, enganyi'm quant vulgui, mai podrà fer que jo no sigui res, mentre jo estigui pensant que sóc alguna cosa. De manera que, després de pensar-ho bé i examinar-ho tot acuradament, resulta que cal concloure i donar com a cosa certa que aquesta proposició jo sóc, jo existeixo, és necessàriament veritable, quantes vegades la pronuncio o la concebo en el meu esperit.

Meditaciones metafísicas, con objeciones y respuestas, Meditación segunda (Alfaguara, Madrid 1977, p. 23-24).

Original en castellà

Así, pues, supongo que todo lo que veo es falso; estoy persuadido de que nada de cuanto mi mendaz memoria me representa ha existido jamás; pienso que carezco de sentidos; creo que cuerpo, figura, extensión, movimiento, lugar, no son sino quimeras de mi espíritu. ¿Qué podré, entonces, tener por verdadero? Acaso esto solo: que nada cierto hay en el mundo. Pero, ¿qué sé yo si no habrá otra cosa, distinta de las que acabo de reputar inciertas, y que sea absolutamente indudable? ¿No habrá un Dios, o algún otro poder, que me ponga en el espíritu estos pensamientos? Ello no es necesario: tal vez soy capaz de producirlos por mí mismo. Y yo mismo, al menos, ¿no soy algo? Ya he negado que yo tenga sentidos ni cuerpo. Con todo, titubeo, pues, ¿qué se sigue de eso? ¿soy tan dependiente del cuerpo y de los sentidos que, sin ellos, no puedo ser? Ya estoy persuadido de que nada hay en el mundo; ni cielo, ni tierra ni espíritu, ni cuerpos, ¿y no estoy asimismo persuadido de que yo tampoco existo? Pues no: si yo estoy persuadido de algo, o meramente si pienso algo, es porque yo soy. Cierto que hay no sé qué engañador todopoderoso y astutísimo, que emplea toda su astucia para burlarme. Pero entonces no cabe duda de que, si me engaña, es que yo soy; y, engáñeme cuanto quiera, nunca podrá hacer que yo no sea nada, mientras yo esté pensando que soy algo. De manera que, tras pensarlo bien y examinarlo todo cuidadosamente, resulta que es preciso concluir y dar como cosa cierta que esta proposición yo soy, yo existo, es necesariamente verdadera, cuantas veces la pronuncio o la concibo en mi espíritu.