Recurs:Marcuse, Herbert: una civilització no repressiva?

La sola idea d'una civilització no repressiva, concebuda com a possibilitat real en la civilització establerta en el moment actual, sembla frívola. Fins i tot si un admet aquesta possibilitat en un terreny teòric, com a conseqüència dels èxits de la ciència i la tècnica, ha de tenir en compte el fet que aquests mateixos èxits s'estan utilitzant per al propòsit contrari, o sigui: per a servir els interessos de la dominació contínua. Les formes de dominació han canviat: han arribat a ser cada vegada més tècniques, productives, i inclusivament benèfiques; conseqüentment, en les zones més avançades de la societat industrial, la gent ha estat coordinada i reconciliada amb el sistema de dominació fins a un grau imprecedent.

Però, al mateix temps, les capacitats d'aquesta societat i la necessitat d'una productivitat encara més gran engendren forces que semblen minar els fonaments del sistema. Aquestes forces explosives troben el seu més clara manifestació a l'automatització. L'automatització amenaça de fer possible la inversió de la relació entre el temps lliure i el temps de treball, sobre la qual descansa la civilització establerta, creant la possibilitat que el temps de treball arribi a ser marginal i el temps lliure arribi a ser temps complet. El resultat seria una radical tergiversació de valors i una manera de viure incompatible amb la cultura tradicional. La societat industrial avançada està en permanent mobilització contra aquesta possibilitat.

Així, el concepte d'una forma de viure no repressiva ha estat invocat en aquest llibre per a mostrar que la transició a un nou estat de civilització, que les possibilitats de l'època actual suggereix, pot implicar la subversió de la cultura tradicional, tant en el aspecte intel·lectual com en el material, incloent l'alliberament de les necessitats i satisfaccions instintives que fins ara han romàs com tabús i han estat reprimides. La meva hipòtesi ha estat sotmesa a males interpretacions; la més seriosa d'elles es refereix als canvis i precondicions necessaris per al naixement d'aquesta nova etapa.

Vaig subratllar des del principi del meu llibre que, en el període contemporani, les categories psicològiques han arribat a ser categories polítiques fins al grau en què la psique privada, individual, arriba a ser el receptacle més o menys voluntari de les aspiracions, sentiments, impulsos i satisfaccions socialment desitjables i necessaris. L'individu, i amb ell els drets i llibertats individuals, és una cosa que encara ha de ser creat, i que pot ser creat només mitjançant el desenvolupament de relacions i institucions socials qualitativament diferents. Una existència no repressiva en què el temps de treball (per tant, la fatiga) es redueix al mínim i el temps lliure és alliberat de totes les ocupacions actives i passives de l'oci imposades sobre ell en interès de la dominació, si és que pot ser possible, pot ser-ho només com a resultat d'un canvi social qualitatiu. No obstant això, les conclusions d'aquesta possibilitat, i la radical tergiversació de valors que exigeix, ha de guiar la direcció d'aquest canvi des del principi i ha de ser eficaç fins i tot en la construcció de les bases tècniques i materials. Només en aquest sentit la idea d'una gradual abolició de la repressió és l'a priori del canvi social -en tots els altres aspectes, només pot ser la conseqüència.

Amb tota seguretat, un pot practicar la no repressió dins el marc de la societat establerta: des de la mímica de vestir-se i desvestir-se fins a la vasta parafernàlia de la vida activa o passiva. Però en la societat establerta, aquest tipus de protesta es converteix en un mitjà d'estabilització i inclusivament de conformisme, no només perquè no toca les arrels del mal, sinó perquè contribueix a demostrar l'existència de les llibertats personals que són practicables dins el marc de l'opressió general. Que aquestes llibertats privades siguin practicables encara i es practiquin és bo; però, la servitud general els dóna un contingut regressiu. Antigament, l'alliberament de la repressió era, dins de condicions normals, el privilegi exclusiu d'una petita classe superior; sota condicions excepcionals, també li era permesa als estrats menys privilegiats de la població i era assumida per aquests. En contrast, la societat industrial avançada democratitza l'alliberament de la repressió -una compensació que serveix per a enfortir el govern que la permet ia les institucions que administren la compensació.

Proposo en aquest llibre la noció d'una «sublimació no repressiva»: els impulsos sexuals, sense perdre la seva energia eròtica transcendeixen el seu objecte immediat i erotitzen les relacions normalment no eròtiques i antieròtiques entre els individus i entre ells i el seu entorn. En un sentit oposat, un pot parlar d'una «desublimació repressiva»; alliberament de la sexualitat en maneres i formes que redueixen i debiliten l'energia eròtica. També en aquest procés la sexualitat s'estén sobre dimensions i relacions antigament prohibides. No obstant això, en lloc de recrear aquestes dimensions i relacions d'acord amb la imatge del principi del plaer, la tendència oposada s'afirma: el principi de la realitat estén la seva abraçada sobre Eros. La més clara il·lustració d'aquest fet ens la proporciona la metòdica introducció de la sexualitat en els negocis, la política, la propaganda, etc. El grau en què la sexualitat arriba a un definitiu valor en les vendes o arriba a ser un signe de prestigi i que es respecten les regles del joc, determina la seva transformació en un instrument de la cohesió social. L'accent en aquest terreny familiar pot d'acabar la profunditat de l'abisme que separa inclusivament a les meres possibilitats d'alliberament de l'estat de coses establert.

Si hi ha alguna manera en la qual la aparició d'aquestes possibilitats pot anunciar-se a si mateixa abans de l'alliberament, serà per mitjà d'un augment abans que d'un descens de la repressió: a contenir-la desublimació repressiva. L'última té un aspecte particularment regressiu: la ferotge i sovint metòdica i conscient separació de l'esfera instintiva de la intel·lectual, del plaer del pensament. És una de les més horribles formes d'alienació imposades a l'individu per la seva societat i «espontàniament» reproduïda per l'individu com una necessitat i satisfacció pròpies. Lluny de justificar aquesta classe de separació, el concepte de la sublimació de Freud considera a les anomenades altes aspiracions de l'home susceptibles de realitzar el principi del plaer -encara aquesta realització pressuposa, en última anàlisi, un canvi qualitatiu en el principi de la realitat establert . Per consegüent, l'alliberament instintiu abasta l'alliberament intel·lectual, molt més com que la lluita contra la llibertat de pensament i imaginació ha estat convertida en un poderós instrument del totalitarisme, tant el democràtic com l'autoritari. La desublimació repressiva acompanya les tendències contemporànies cap a la introducció de totalitarisme en els negocis quotidians i els ocis de l'home, en el seu treball i en el seu plaer. Es manifesta a si mateixa en tots els múltiples aspectes de les formes de diversió, de descans, i està acompanyada pels mètodes de destrucció de la vida privada, el menyspreu per la forma, la incapacitat per a tolerar el silenci, l'orgullosa exhibició de la cruesa i la brutalitat. Tot això és alliberament de la repressió, alliberament del cos de les depravacions de la feina -és fins i tot alliberament d'un cos sensual fins a cert punt, que gaudeix dels èxits de la higiene física i la roba agradable. Però és, malgrat tot, l'alliberament d'un cos reprimit, que actua com a instrument de treball i de diversió en una societat que està organitzada contra el seu alliberament.

He accentuat prou (i potser il·lícitament) els aspectes progressius i prometedors d'aquest desenvolupament per a tenir el dret d'insistir en els negatius. Els successos dels últims anys refuten tot optimisme. Les immenses possibilitats de la societat industrial avançada són mobilitzades cada vegada més contra la utilització dels seus propis recursos per a la pacificació de l'existència humana. Tota conversa sobre l'abolició de la repressió, sobre la vida contra la mort, etc., s'ha de col·locar dins el marc actual d'esclavitud i destrucció. Dins d'aquest marc, fins i tot les llibertats i gratificacions de l'individu participen de la supressió general. El seu alliberament, instintiva tant com intel·lectual, és un problema polític; i una teoria dels canvis i precondicions necessaris per a realitzar aquest alliberament ha de ser una teoria del canvi social. Pròleg a l'edició de Vintage d'Eros i civilització, en Psicoanàlisi i política, Península, Barcelona 1969, p.149-155.

Pròleg a l'edició de Vintage d'Eros i civilització, en Psicoanálisis y política, Península, Barcelona 1969, p.149-155.