Mostra la font per a Jaspers: la finitud de l'home

{{PendentRev}}{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Jaspers: la finitud de l'home
|Idioma=Español
}}
La finitud com a estigma de la condició de criatura es nota que l'home té en comú amb totes les existències que ell veu en entorn seu. Mes el seu finitud humana ''no és susceptible de tancar-se ''com arriba a tancar-se tota existència animal.

Tot animal és assolit (acabat), té en la seva limitació també la seva consumació amb el cicle sempre repetit del vivent. Només és lliurat en esdevenir natural que tot torna a fondre-ho i tot torna a produir-ho. Sols a l'home porta la seva finitud a la història, i només en ella vol esdevenir el que ell pot ser. La impossibilitat de tancar-se és un signe de la seva llibertat.

I aquesta ''impossibilitat de consumar-se'', amb la seva conseqüència d'il·limitat buscar i intentar (en comptes de la vida tranquil·lament supeditada, inconscient, en cicles que es repeteixen), és inseparable del seu saber d'ella. [...] Hi ha en l'home un perdre's del qual sorgeixen per a ell un problema i una possibilitat. Es troba en la situació més plena de desesperació, però de manera que gràcies a aquesta circumstància sent el més intens afany d'elevar-se mitjançant la seva llibertat.
{{Ref|Ref=''La fe filosófica'', Losada, Buenos Aires 1968, 2ª ed., p. 59.|Títol=La fe filosófica|Cita=true}}
{{InfoWiki}}