Mostra la font per a Escola de Frankfurt

{{ConcepteWiki}}
[[File:horkhe2.gif|thumb|Max Horkheimer]]
[[File:marcuse2.gif|thumb|H. Marcuse]]
[[File:adorn3.gif|thumb|T.W. Adorno]]
[[File:fromm2.gif|thumb||I. Fromm]]
Grup de filòsofs alemanys, components de l'Institut per a la Investigació Social («Institut für Sozialforschung»), o membres col·laboradors amb el mateix. L'Institut -fundat en Francfort, en 1922, pel filòsof argentí Félix Weil- pretenia inicialment orientar-se cap a estudis marxistes, però sota la direcció de [[Autor:Horkheimer, Max|Max Horkheimer]], que va substituir en 1931 al primer director, Carl Grünberg, va programar metòdicament investigacions interdisciplinàries de filòsofs, sociòlegs, economistes, historiadors i psicòlegs, amb predomini de la filosofia.

El grup primitiu, que va publicar els seus estudis en la Revista d'Investigació Social («Zeitschrift für Sozialforschung»), a partir de 1932, estava constituït fonamentalment per Horkheimer, director, Pollock, economista, Löwenthal, sociòleg de la literatura, [[Autor:Adorno, Theodor Wiesengrund|Adorno]], teòric de la música i esteta, [[Autor:Fromm, Erich|Erich Fromm]], psicòleg social i [[Autor:Marcuse, Herbert|H. Marcuse]], filòsof que posteriorment es va interessar pel [[psicoanàlisi|psicoanàlisi]]. D'ells va sorgir l'anomenada «[[teoria crítica|teoria crítica]]», nucli filosòfic de l'Escola. Mitjançant ella es pretenia, des d'un renovat interès per una interpretació filosòfica hegeliana de [[Autor:Marx, Karl|Marx]], recentment estimulada per l'aparició de ''Història i consciència de classe'', de [[Autor:Lukács, Georg|Georg Lukács]], i de ''Marxisme i filosofia'', de Karl Korsch, revigorizar la teoria marxista com a crítica a la societat capitalista, a la qual aviat es van afegir les teories de [[Autor:Freud, Sigmund|Freud]] aplicades a la societat.

Amb l'arribada d'Hitler al poder, l'Institut, els membres del qual eren en la seva majoria d'origen jueu, es va traslladar a Ginebra, després a París i, finalment, a la universitat de Columbia, a Nova York. La primera obra col·lectiva, apareguda en 1936 a París, ''Estudis sobre autoritat i família'', ressaltava la forta estabilitat de la societat burgesa i l'escassa capacitat revolucionària de la classe treballadora que, en les anàlisis marxistes, havia d'exercir el paper de subjecte del canvi social. En 1947, l'aparició a Estats Units de ''Dialèctica de la il·lustració ''(traduïda al castellà com a'' Dialèctica de l'Iluminisme''), obra conjunta d'Horkheimer i Adorno, representa un canvi de postura respecte al [[marxisme|marxisme]], el nom del qual ja s'evita, apareix una clara falta de confiança en la possibilitats de la classe obrera com a classe revolucionària, i s'insisteix en la crítica a la [[raó|raó]] instrumental, culpable de la dominació tecnològica i de la distanciació entre home i [[naturalesa|naturalesa]]. En 1949-1950 l'Institut publica ''Estudis sobre el prejudici'', el més conegut dels quals és el dedicat a la «[[personalitat autoritària|personalitat autoritària]]», però l'obra en conjunt representa més un avanç en les tècniques empíriques d'investigació social que una variació o evolució de la teoria. Les obres d'I. Fromm i H. Marcuse representen la incorporació de les teories del [[psicoanàlisi|psicoanàlisi]] a la teoria crítica. Fromm, que és el primer a tractar la relació entre marxisme i psicoanàlisi, es distancia aviat de l'Escola i el nucli permanent d'aquesta deixa d'interessar-se pel psicoanàlisi fins a l'arribada de Marcuse. Aquest representa la integració del pensament clàssic de Freud i critica, com a revisionista, la psicoanàlisi no freudiano de Fromm, encara que modifica substancialment la direcció del «instint de mort»: no tendeix a la destrucció de la vida, sinó a la destrucció de la tensió, del dolor, que genera la vida, orientant cap al [[hedonisme|hedonisme]] el pessimisme social de Freud (''Eros i civilització'', 1955). El pessimisme propi de l'escola de Francfort respecte de l'alliberament humà reapareix en ''L'home unidimensional ''(1964), on s'afirma que l'esperança de la revolució està en mans dels quals «manquen de tota esperança». Marcuse va exercir, gràcies a aquestes obres, una profunda influència sobre els moviments contestataris dels anys seixanta.

Quan, a partir de 1948, Horkheimer, Adorno i Pollock tornen a Francfort, comença la segona etapa de l'Institut, la filosofia del qual es difondrà lenta i àmpliament per Alemanya. En els anys seixanta, té lloc l'anomenada «[[disputa del positivisme|disputa del positivisme]]», entorn de la lògica de les [[ciències humanes |ciències socials]], entre Adorno i [[Autor:Popper, Karl Raimund|Popper]], i Habermas i [[Autor:Albert, Hans|H. Albert]]. Després de la mort d'Adorno, en 1969 -la d'Horkheimer ocorre en 1973- acaba la primera època de l'escola de Francfort; [[Autor:Jürgen Habermas|Jürgen Habermas]] és el principal representant de la segona.[[File:book3.gif]] [[Bibliografia:estudis sobre teoria crítica|Estudis]]
{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Lloc=Francfort
|Incert=No
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Lloc=Ginebra
|Incert=No
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Lloc=París
|Incert=No
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Lloc=Columbia
|Incert=No
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Lloc=York
|Incert=No
}}
{{Esdeveniment
|Tipus=Genèric
|Lloc=Alemanya
|Incert=No
}}
{{Etiqueta
|Etiqueta=Historia
}}
{{InfoWiki}}