Accions

Mons 1, 2 i 3

De Wikisofia

(S'ha redirigit des de: Mons 1,2 i 3)
Karl Popper

A partir de 1967 Popper va formular de manera explícita la seva teoria dels tres mons. Denomina Món 1 al conjunt d'estats i de coses existents o món de les coses materials o estats físics; Món 2 als estats de la ment privats i individuals, és a dir, el món subjectiu de les ments, dels estats mentals o estats de consciència i Món 3 al coneixement objectiu o conjunt de les dades i informacions emmagatzemats en llibres, pel·lícules, discos magnètics, etc., que constitueixen el fonament de l'objectivitat, així com el món d'estructures objectives produïdes per les ments de les criatures vivents, que una vegada produïdes i emmagatzemades (en el llenguatge mateix, per exemple), té una existència pròpia o autònoma.

Aquesta concepció Popper la desenvoluparà especialment en tres obres: Coneixement objectiu, Recerca sense terme, i en l'obra escrita conjuntament amb John Eccles, El jo i el seu cervell. El món 3 és «el món de les teories, els llibres, les idees, els problemes» (Búsqueda sin término, Tecnos, Madrid 1977, p. 28.), i inclou també «les relacions socials» i fins i tot «el contingut lògic del nostre codi genètic» (Conocimiento objetivo, Tecnos, Madrid 1992, 4a ed., p. 76.). Els seus continguts són reals, «més o menys tan reals com les taules o les cadires físiques» (Búsqueda sin término, Tecnos, Madrid 1977, p. 246. ), i és un món plenament autònom, de manera que aquest món 3, encara que és creació humana, crea el seu propi domini d'autonomia (Conocimiento objetivo, Tecnos, Madrid 1992, p.111 i 116-7. i El yo y su cerebro, Labor, Barcelona 1993, p. 45. ). Per això, afirma Popper, podem fer descobriments teòrics d'una manera semblant a com podem fer descobriments geogràfics o, aquests aspectes teòrics del món 3, «es poden descobrir en el mateix sentit en què és possible descobrir un animal o una planta que, encara que existents, són encara desconeguts» (El yo y su cerebro, Labor, Barcelona 1993, p. 45. i veg. text).

Popper, en la formulació de la seva teoria del tercer món, terminologia que posteriorment va canviar per la de «món 3», admet haver rebut les influències de la teoria de les idees de Plató; de la concepció del lekton dels estoics; de l'esperit objectiu de Hegel; de les proposicions en si de Bolzano i, especialment, de Frege. No obstant això, Popper s'encarrega d'assenyalar les grans diferències que separen el seu món 3 de les idees platòniques i de l'esperit objectiu i esperit absolut de Hegel, i accepta més afinitats amb Bolzano i Frege.

La teoria popperiana dels tres mons ha estat objecte de nombroses crítiques. Unes han titllat aquesta concepció d'idealista, unes altres han insistit més en les ambigüitats dels supòsits continguts d'aquest món 3. Certament, en les obres de Popper es mostren certes ambigüitats i indefinicions, respecte a la determinació dels continguts del món 3, raó per la qual no és clar si només han de considerar-se membres del món 3 els àmbits pertanyents a la cultura o si també habiten aquest món les informacions recollides en el codi genètic, com ho suggereix en alguns llocs Popper (Conocimiento objetivo, Tecnos, Madrid 1992, 4a ed., p. 76 i p. 86.). De vegades, s'ha assenyalat que sembla poc clar si els continguts del món 3 inclouen solament aspectes culturals (i potser genètics) de tipus lingüístic o inclouen, també, aspectes no lingüístics, com ara institucions, relacions socials o obres d'art, encara que Popper manifesta clarament la pertinença d'aquests al món 3, tal com ho defensa explícitament en algunes ocasions ("Per món 3 entenc el món dels productes de la ment humana, com les històries, els mites explicatius, les eines, les teories científiques –siguin veritables o falses–, els problemes científics, les institucions socials i les obres d'art." K. Popper i John Eccles, El yo y su cerebro, Labor, Barcelona 1993, p. 44.). Finalment, tampoc és clar si el món 3 de Popper abasta solament les proposicions pensades (o escrites) o engloba també, com en el cas de les proposicions en si de Bolzano, totes les proposicions possibles.

En la concepció d'un «món 3» han seguit a Popper autors com el premi Nobel de medicina John Eccles, o Jacques Monod i Peter B. Medawar.