Diferència entre revisions de la pàgina «Temporalitat»
De Wikisofia
m (bot: - tradicional, això és, + tradicional, és a dir,) |
|||
| Línia 1: | Línia 1: | ||
{{ConcepteWiki}} | {{ConcepteWiki}} | ||
[[File:heidegg3.gif|thumb|Martin Heidegger]] | [[File:heidegg3.gif|thumb|Martin Heidegger]] | ||
| − | L{{'}}''analítica existenciària'' de Heidegger troba que la ''temporalitat'' és la noció que dóna sentit a l'estructura del [[Dasein|''ser-aquí'']], que es compilava en la noció de [[cura|''cura'']]. No es tracta, no obstant això, de la noció de [[temps|temps]] que ha vingut operant en la [[metafísica|metafísica]] tradicional, | + | L{{'}}''analítica existenciària'' de Heidegger troba que la ''temporalitat'' és la noció que dóna sentit a l'estructura del [[Dasein|''ser-aquí'']], que es compilava en la noció de [[cura|''cura'']]. No es tracta, no obstant això, de la noció de [[temps|temps]] que ha vingut operant en la [[metafísica|metafísica]] tradicional, és a dir, la d'un temps concebut com a successió d'instants homogenis en la qual presència té lloc (veg. [[existenz|''existència'']]), a manera de marc prèviament donat. Aquesta concepció del temps rep en l'obra de Heidegger la denominació de ''concepció vulgar del temps'', i no sent una noció sorgida de l'existència mateixa, tal com l'entén Heidegger, no té validesa com a criteri ontològic. La temporalitat heideggeriana, lluny de concebre's com a preexistent, sorgeix de la mateixa estructura del ''ser-aquí'', tal com mostra la seva ''analítica''. El caràcter d'un sempre haver-hi ja estat del que el ''ser-aquí ''ha de fer-se càrrec, així com la remissió de la seva existència a unes possibilitats de ser de les quals la més pròpia és la de la [[mort|mort]], són les que fan sorgir, respectivament, la noció d'un ''passat'' i d'un ''futur'' denominats ''èxtasi'' (perquè l'existència del ''ser-aquí ''queda relegada a alguna cosa que se situa fora de si mateix) dels quals en ser-aquí ''li és essencial guarir-se (veg. [[cura|''Sorge'']]). Aquest concepte de temps, és el que correspon al que Heidegger denomina una existència ''pròpia'', mentre que el ''vulgar ''relega a una existència qualificada d{{'}}''impròpia''. |
Amb això, es revela que la pregunta pel ser ha de ser resposta partint d'aquesta ''temporalitat'', la qual cosa li atorga un estatus ontològic. Just aquesta tasca serà la que esdevindrà irresoluble a ''Ser i temps'', la que constituirà el motiu de la seva inconclusió i de l'intent de successives aproximacions a la mateixa que caracteritzarà l'obra de l'anomenat «segon Heidegger». | Amb això, es revela que la pregunta pel ser ha de ser resposta partint d'aquesta ''temporalitat'', la qual cosa li atorga un estatus ontològic. Just aquesta tasca serà la que esdevindrà irresoluble a ''Ser i temps'', la que constituirà el motiu de la seva inconclusió i de l'intent de successives aproximacions a la mateixa que caracteritzarà l'obra de l'anomenat «segon Heidegger». | ||
Revisió de 13:24, 4 juny 2018
L'analítica existenciària de Heidegger troba que la temporalitat és la noció que dóna sentit a l'estructura del ser-aquí, que es compilava en la noció de cura. No es tracta, no obstant això, de la noció de temps que ha vingut operant en la metafísica tradicional, és a dir, la d'un temps concebut com a successió d'instants homogenis en la qual presència té lloc (veg. existència), a manera de marc prèviament donat. Aquesta concepció del temps rep en l'obra de Heidegger la denominació de concepció vulgar del temps, i no sent una noció sorgida de l'existència mateixa, tal com l'entén Heidegger, no té validesa com a criteri ontològic. La temporalitat heideggeriana, lluny de concebre's com a preexistent, sorgeix de la mateixa estructura del ser-aquí, tal com mostra la seva analítica. El caràcter d'un sempre haver-hi ja estat del que el ser-aquí ha de fer-se càrrec, així com la remissió de la seva existència a unes possibilitats de ser de les quals la més pròpia és la de la mort, són les que fan sorgir, respectivament, la noció d'un passat i d'un futur denominats èxtasi (perquè l'existència del ser-aquí queda relegada a alguna cosa que se situa fora de si mateix) dels quals en ser-aquí li és essencial guarir-se (veg. Sorge). Aquest concepte de temps, és el que correspon al que Heidegger denomina una existència pròpia, mentre que el vulgar relega a una existència qualificada d'impròpia.
Amb això, es revela que la pregunta pel ser ha de ser resposta partint d'aquesta temporalitat, la qual cosa li atorga un estatus ontològic. Just aquesta tasca serà la que esdevindrà irresoluble a Ser i temps, la que constituirà el motiu de la seva inconclusió i de l'intent de successives aproximacions a la mateixa que caracteritzarà l'obra de l'anomenat «segon Heidegger».