Sofistes, els

(del grec σοφιστής, sofistés, savis, els que posseeixen el saber o estan dotats de riquesa espiritual)

Inicialment s'havia aplicat aquesta denominació a la major part dels filòsofs presocràtics. Però, en la història del pensament, després de Sòcrates, Plató i Aristòtil, adquireix el seu significat aplicat a un ampli grup d'intel·lectuals, mestres i filòsofs grecs dels segles V i IV abans de nostra era que van tenir gran influència i que, més que formar una escola, compartien uns trets comuns com a mestres de retòrica i de cultura general.

En la història de la filosofia, i a causa de la gran influència de Sòcrates, Plató i Aristòtil –que es van oposar a ells i els van acusar de ser portadors d'un fals saber–, el moviment dels sofistes s'ha entès generalment a partir d'una perspectiva despectiva. No obstant això, aquest moviment és, d'una banda, expressió d'una crisi de la filosofia de l'època, que ja havia esgotat els models especulatius dels presocràtics sobre el cosmos i la physis, i, d'altra banda, és expressió d'unes noves necessitats educatives que van permetre l'aparició dels primers mestres d'areté (virtut). Així, doncs, a part de la mateixa evolució interna de la filosofia presocràtica, que havia arribat a un cert esgotament de les seves especulacions i havia conduït a una pluralitat de concepcions per a explicar una única naturalesa (pluralitat que desembocava en el relativisme i l'escepticisme), la causa fonamental de l'aparició del moviment dels sofistes va ser l'evolució política de Grècia. De manera molt esquemàtica es pot dir que, mentre els filòsofs presocràtics van orientar el seu pensament cap a l'especulació sobre la naturalesa, els sofistes van obrir el camp de la filosofia als problemes antropològics, és a dir, la filosofia es va desplaçar de la physis al nomos, del cosmos a la polis. A mesura que es va ser reforçant la tradició democràtica i que les decisions que afectaven la polis o comunitat s'efectuaven col·lectivament, va ser adquirint cada vegada més importància l'art de parlar bé en públic i d'argumentar convincentment. D'aquí la necessitat d'un ensenyament de la tècnica retòrica, i la conveniència d'investigar els fonaments del comportament col·lectiu: la moral i els costums. En aquest sentit Grote, en la seva Història de Grècia, fa una defensa apassionada d'aquest moviment. Efectivament, en la Grècia clàssica no existia un model ben definit ni regulat d'ensenyament, i l'educació tradicional es basava en l'estudi de la música (poesia, drama i, en general, tot el vinculat amb les nou muses) i de la gimnàstica (Plató assenyala en la República que aquests ensenyaments han de ser la base inicial mínima, a partir de les quals ha d'ensenyar-se la matemàtica i la dialèctica en l'educació dels governants). Però les noves necessitats socials sorgides al segle V aC, especialment com a conseqüència del desenvolupament de la democràcia atenesa (i de la consegüent necessitat de parlar bé en públic), van provocar l'aparició d'un nou moviment pedagògic que va ser cobert inicialment pels sofistes. Posteriorment, l'aparició de centres d'ensenyament estables, com els de Isòcrates, l'Acadèmia platònica o el Liceu aristotèlic, van acabar amb el moviment dels sofistes.

De fet seria un error pensar que els sofistes fundessin alguna espècie d'escola filosòfica, ja que la majoria d'ells, encara que hi ha notables excepcions, no estaven especialment interessats per qüestions filosòfiques, sinó que la seva ocupació fonamental era l'ensenyament de la retòrica i la preparació per a l'èxit social. Dins d'aquest moviment han de distingir-se aquells autors que realment han fet interessants aportacions a la història del pensament, d'aquells altres que solament eren mestres de retòrica, és a dir, d'aquells individus que, al costat de la seva capacitat d'eloqüència, unien l'habilitat política i eren professionals del discurs i mestres que ensenyaven aquestes arts o exercien la defensa en els judicis a canvi d'una remuneració -fins i tot utilitzant per a això tots els recursos de la retòrica i arguments fal·laços encara que amb aparença d'estar bé construïts. Com que molts d'aquests sofistes es preocupaven més d'aconseguir un triomf dialèctic i d'orientar més els seus ensenyaments cap a l'èxit que cap a la consecució d'una veritat (que, donat el seu escepticisme i relativisme, consideraven inassolible), i a causa de l'esmentada opinió de Sòcrates, Plató i Aristòtil, en la història de la filosofia, el terme sofista va adquirir progressivament una connotació pejorativa, i el terme sofisma va acabar sent sinònim d'argument fal·laç i enganyador.

Cronològicament, prenent com a punt de referència la guerra del Peloponès, els principals sofistes es divideixen en dos grans grups:

A) Els anteriors a la guerra:

Protàgores

Gòrgies

Pródico

Hípies

B) Els posteriors a la guerra:

Trasímac

Cal·licles

Antifont

Críties

D'aquests dos grups, el primer és el més innovador i important: dirigeixen la seva investigació cap a les bases de la legitimitat de les lleis, i busquen els fonaments racionals de la societat i dels valors socials i morals. Amb això s'enfronten al generalment acceptat per la tradició i creen noves vies d'investigació. Els segons, en canvi, van tendir més als raonaments sofístics o sofismes, ja que els seus interessos estaven més propers a la consecució d'un triomf merament dialèctic sobre els seus adversaris que a la consecució de la veritat. A més d'aquests autors, van proliferar molts altres mestres de retòrica sense cap classe d'interessos filosòfics. No obstant això, malgrat les esmentades diferències, i a pesar que els diferents sofistes no formen una única escola, en general comparteixen diversos trets teòrics:

1. Un cert escepticisme tant religiós (que els condueix a l'agnosticisme o, en alguns, a l'ateisme) com filosòfic i gnoseològic.
2. La defensa d'un relativisme cultural que posa en dubte l'existència de patrons absoluts de conducta i, en alguns casos, es qüestionen la moralitat de l'esclavitud.
3. Un relativisme i convencionalisme moral: a diferència dels fenòmens de la physis, la moral és fruit d'una mera convenció. A partir d'aquesta oposició entre naturalesa i convenció social, alguns dels sofistes afirmen que l'única llei pròpiament natural és la llei del més fort.
4. Un relativisme i convencionalisme polític: els fonaments de la polis i de la vida social no són naturals, sinó convencionals, sorgits d'un contracte social.
5. Un relativisme gnoseològic: reducció del coneixement a l'opinió. Això els indueix a adoptar en molts casos una actitud antidogmàtica i a rebutjar la distinció entre essència i aparença: l'únic món real és el fenomènic.
6. La seva principal ocupació és l'ensenyament, que efectuen a canvi d'una remuneració, ja que consideren que aquesta tasca és pròpiament un treball i no només una obligació moral (com concebia Sòcrates el seu ensenyament).

Malgrat les opinions negatives que ha suscitat aquest moviment, en general va ser un moviment fecund que va afrontar el pensament de la realitat específicament humana. També en aquest sentit s'ha considerat el moviment dels sofistes com l'expressió d'una primera etapa d'Il·lustració, raó per la qual se'ls ha comparat, a vegades, amb els enciclopedistes francesos del segle XVIII. En l'època moderna Nietzsche va sortir en defensa dels sofistes, als quals considera encara com a autèntics filòsofs, abans que s'imposés la traïció representada, segons ell, per Sòcrates i el platonisme (veg. text).