Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Sistema»

De Wikisofia

 
(12 revisions intermèdies per 2 usuaris que no es mostren)
Línia 2: Línia 2:
 
<small>(del grec [[Grec::σύστημα]], ''sýstema'', compost de parts, derivat de ''syn'', amb, i '' ístemi'', establir: conjunt)</small>
 
<small>(del grec [[Grec::σύστημα]], ''sýstema'', compost de parts, derivat de ''syn'', amb, i '' ístemi'', establir: conjunt)</small>
  
En general, conjunt d'elements en interacció ([[Recurs:Bertalanffy, L. von: definició de sistema|veure text]]). La interrelació o interacció dels elements fa que aquests s'organitzin en un sistema o puguin ser considerats parts d'un sistema; la interrelació suposa també interdependència. Un sistema és una forma de «[[totalitat|totalitat]]», sense ser estrictament un tot, o d' «organització», sense ser necessàriament un organisme. Segons el tipus d'elements, d'interacció i de totalitat resultant poden distingir-se moltes classes de sistemes: un organisme o una màquina, els cristalls, un termòstat, el sol i els seus planetes, l'estesa de vies fèrries d'un país i la xarxa hidroelèctrica, el [[llenguatge|llenguatge]] humà, el llenguatge formal, una teoria científica, una població, una cultura, l'ensenyament i fins a la mateixa societat i els seus valors són, o poden considerar-se com, diversos sistemes que comparteixen determinats [[isomorfisme|isomorfismes]], que els fan aptes per ser estudiats per una [[teoria general dels sistemes|teoria general dels sistemes]]. Si les relacions entre els components són estables, el sistema és denominat ''estàtic''; si canvien amb el temps, ''dinàmic''. Un sistema pot ser ''obert'' o ''tancat'': sistema obert és el que, a més de mantenir parts interrelacionades, es relaciona també amb el medi ambient, una dels seus principals característiques és que suposa processos irreversibles: els organismes vius són, segons això, sistemes oberts ([[Recurs:Bertalanffy, L. von: sistemes oberts i tancats|veure text]] ).  
+
En general, conjunt d'elements en interacció ([[Recurs:Bertalanffy, L. von: definició de sistema|veg. text]]). La interrelació o interacció dels elements fa que aquests s'organitzin en un sistema o puguin ser considerats parts d'un sistema; la interrelació suposa també interdependència. Un sistema és una forma de «[[totalitat|totalitat]]», sense ser estrictament un tot, o d'«organització», sense ser necessàriament un organisme. Segons el tipus d'elements, d'interacció i de totalitat resultant poden distingir-se moltes classes de sistemes: un organisme o una màquina, els cristalls, un termòstat, el sol i els seus planetes, l'estesa de vies fèrries d'un país i la xarxa hidroelèctrica, el [[llenguatge|llenguatge]] humà, el llenguatge formal, una teoria científica, una població, una cultura, l'ensenyament i fins a la mateixa societat i els seus valors són, o poden considerar-se com, diversos sistemes que comparteixen determinats [[isomorfisme|isomorfismes]], que els fan aptes per a ser estudiats per una [[teoria general dels sistemes|teoria general dels sistemes]]. Si les relacions entre els components són estables, el sistema és denominat ''estàtic''; si canvien amb el temps, ''dinàmic''. Un sistema pot ser ''obert'' o ''tancat'': sistema obert és el que, a més de mantenir parts interrelacionades, es relaciona també amb el medi ambient, una de les seves principals característiques és que suposa processos irreversibles: els organismes vius són, segons això, sistemes oberts ([[Recurs:Bertalanffy, L. von: sistemes oberts i tancats|veg. text]]).  
  
En la [[teoria del coneixement|teoria del coneixement]] tradicional, de Descartes a Hegel, s'afirma que el [[saber|saber]], o la ciència, tendeix a consumar-se com a sistema. Així, [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] i [[Autor:Spinoza, Baruch d'|Spinoza]] desenvolupen un sistema filosòfic basat en la noció de [[substància|substància]], i [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] creu que la raó humana és «arquitectònica» i «sistemàtica» per naturalesa: tendeix a buscar la cohesió de tot quant coneix com si tot formés part d'un mateix sistema ([[Recurs:cita Kant 31|veure cita]]). Per a [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], la veritat només existeix com a sistema <ref>El saber només és real i només pot exposar-se com a ciència o com a sistema.[...]
+
En la [[teoria del coneixement|teoria del coneixement]] tradicional, de Descartes a Hegel, s'afirma que el [[saber|saber]], o la ciència, tendeix a consumar-se com a sistema. Així, [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]] i [[Autor:Spinoza, Baruch d'|Spinoza]] desenvolupen un sistema filosòfic basat en la noció de [[substància|substància]], i [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] creu que la raó humana és «arquitectònica» i «sistemàtica» per naturalesa: tendeix a buscar la cohesió de tot el que coneix com si tot formés part d'un mateix sistema ([[Recurs:cita Kant 31|vegeu la citació]]). Per a [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]], la veritat només existeix com a sistema <ref>El saber només és real i només pot exposar-se com a ciència o com a sistema.[...]
  
 
La veritat només és real com a sistema.
 
La veritat només és real com a sistema.
 
{{Ref|Ref=G.W.F. Hegel, ''Fenomenología del espíritu'', FCE, México 1966, p.18, 19.|Cita=true}}</ref>
 
{{Ref|Ref=G.W.F. Hegel, ''Fenomenología del espíritu'', FCE, México 1966, p.18, 19.|Cita=true}}</ref>
  
Després d'una reacció generalitzada de crítiques contra l' ''esperit de sistema'' de Hegel, entre les quals destaquen les de [[Autor:Kierkegaard, Søren Aabye|Kierkegaard]] i [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]], sembla que ja no pot parlar-se, en principi, de pretensions sistemàtiques per a la filosofia.
+
Després d'una reacció generalitzada de crítiques contra l{{'}}''esperit de sistema'' de Hegel, entre les quals destaquen les de [[Autor:Kierkegaard, Søren Aabye|Kierkegaard]] i [[Autor:Nietzsche, Friedrich|Nietzsche]], sembla que ja no pot parlar-se, en principi, de pretensions sistemàtiques per a la filosofia.
  
 +
Veg. [[Arquitectònica]], [[hilesistemisme]].
 +
 +
----
  
 
<references/>
 
<references/>

Revisió de 10:14, 1 oct 2018

(del grec σύστημα, sýstema, compost de parts, derivat de syn, amb, i ístemi, establir: conjunt)

En general, conjunt d'elements en interacció (veg. text). La interrelació o interacció dels elements fa que aquests s'organitzin en un sistema o puguin ser considerats parts d'un sistema; la interrelació suposa també interdependència. Un sistema és una forma de «totalitat», sense ser estrictament un tot, o d'«organització», sense ser necessàriament un organisme. Segons el tipus d'elements, d'interacció i de totalitat resultant poden distingir-se moltes classes de sistemes: un organisme o una màquina, els cristalls, un termòstat, el sol i els seus planetes, l'estesa de vies fèrries d'un país i la xarxa hidroelèctrica, el llenguatge humà, el llenguatge formal, una teoria científica, una població, una cultura, l'ensenyament i fins a la mateixa societat i els seus valors són, o poden considerar-se com, diversos sistemes que comparteixen determinats isomorfismes, que els fan aptes per a ser estudiats per una teoria general dels sistemes. Si les relacions entre els components són estables, el sistema és denominat estàtic; si canvien amb el temps, dinàmic. Un sistema pot ser obert o tancat: sistema obert és el que, a més de mantenir parts interrelacionades, es relaciona també amb el medi ambient, una de les seves principals característiques és que suposa processos irreversibles: els organismes vius són, segons això, sistemes oberts (veg. text).

En la teoria del coneixement tradicional, de Descartes a Hegel, s'afirma que el saber, o la ciència, tendeix a consumar-se com a sistema. Així, Descartes i Spinoza desenvolupen un sistema filosòfic basat en la noció de substància, i Kant creu que la raó humana és «arquitectònica» i «sistemàtica» per naturalesa: tendeix a buscar la cohesió de tot el que coneix com si tot formés part d'un mateix sistema (vegeu la citació). Per a Hegel, la veritat només existeix com a sistema [1]

Després d'una reacció generalitzada de crítiques contra l'esperit de sistema de Hegel, entre les quals destaquen les de Kierkegaard i Nietzsche, sembla que ja no pot parlar-se, en principi, de pretensions sistemàtiques per a la filosofia.

Veg. Arquitectònica, hilesistemisme.


  1. El saber només és real i només pot exposar-se com a ciència o com a sistema.[...] La veritat només és real com a sistema.
    G.W.F. Hegel, Fenomenología del espíritu, FCE, México 1966, p.18, 19.