Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Sentit comú»

De Wikisofia

m (bot: - (1925) -precedida d'una ''Refutació de l'idealisme'' (1903) i seguida d'una ''Prova d'un món exterior ''(1939)-, + (1925) –precedida d'una ''Refutació de l'idealisme'' (1903) i seguida d'una ''Prova d'un món exterior ''(1939)–,)
(correccions)
Línia 1: Línia 1:
 
{{ConcepteWiki}}
 
{{ConcepteWiki}}
En principi, el «bon judici» de la gent mentalment sana, madura i raonable, amb el que s'al·ludeix al conjunt d'opinions –mancades de tota garantia de veritat, no obstant això– que disposa la gent normal per explicar-se fenòmens físics, situacions de la vida, relacions entre persones, etc., sense haver de fonamentar-les en raons científiques. Als ulls d'una [[teoria del coneixement|teoria del coneixement]], a aquesta actitud se la denomina «ingènua».
+
En principi, el «bon judici» de la gent mentalment sana, madura i raonable, amb què s'al·ludeix al conjunt d'opinions –mancades de tota garantia de veritat, tanmateix– de què disposa la gent normal per a explicar-se fenòmens físics, situacions de la vida, relacions entre persones, etc., sense haver de fonamentar-les en raons científiques. Als ulls d'una [[teoria del coneixement|teoria del coneixement]], a aquesta actitud es denomina «ingènua».
  
En [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], que ho anomena «facultat comuna de captar directament els sensibles comuns», la capacitat del [[subjecte |subjecte]] de percebre el [[sensible|sensible]] que no depèn d'un sol òrgan de percepció, com el moviment, la grandària i el nombre (''De l'ànima'', III, 1, 425b). Tradicionalment es dóna a l'expressió un doble sentit: el d{{'}}''enteniment comú a tots els homes'', tal com [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], per exemple, deia que «le ''bons sens'' est la chose du monde la mieux partagée» (''Discurs del mètode'', I), o com, en un sentit més propi, una manera de pensar ''que és la de tots''; i llavors s'entén com «un sa sentit comú (no encara conreat)» –diu [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] ([[Recurs:Kant: el sentit comú|veg. text]])–, que remet a la idea d'un «acord» sobre un conjunt d'[[opinió|opinions]] i [[creença|creences]], no plenament justificades, però que es jutja prudent admetre pel fet de ser comunament acceptades.
+
En [[Autor:Aristòtil|Aristòtil]], que l'anomena «facultat comuna de captar directament els sensibles comuns», la capacitat del [[subjecte|subjecte]] de percebre el [[sensible|sensible]] que no depèn d'un sol òrgan de percepció, com el moviment, la grandària i el nombre (''De l'ànima'', III, 1, 425b). Tradicionalment es dóna a l'expressió un doble sentit: el d{{'}}''enteniment comú a tots els homes'', tal com [[Autor:Descartes, René(Cartesius)|Descartes]], per exemple, deia que «le ''bons sens'' est la chose du monde la mieux partagée» (''Discurs del mètode'', I), o com, en un sentit més propi, una manera de pensar ''que és la de tots''; i llavors s'entén com «un sa sentit comú (no encara conreat)» –diu [[Autor:Kant, Immanuel|Kant]] ([[Recurs:Kant: el sentit comú|veg. text]])–, que remet a la idea d'un «acord» sobre un conjunt d'[[opinió|opinions]] i [[creença|creences]], no plenament justificades, però que es jutja prudent admetre pel fet de ser comunament acceptades.
  
 
En el s. XVIII,  l'[[escola escocesa del sentit comú|escola escocesa del sentit comú]] s'oposa a l'[[escepticisme|escepticisme]] de [[Autor:Hume, David|Hume]], proposant una [[teoria del coneixement|teoria del coneixement]] basada en aquest sa ús de la raó humana, com a filosofia de l'«home assenyat». [[Autor:Moore, George Edward|G.I. Moore]], un clàssic de la filosofia contemporània i un dels iniciadors de la [[filosofia analítica|filosofia analítica]], proposa, en una obra titulada justament ''Defensa del sentit comú'' (1925) –precedida d'una ''Refutació de l'idealisme'' (1903) i seguida d'una ''Prova d'un món exterior ''(1939)–, en contra de l'[[idealisme|idealisme]] de [[Autor:Bradley, Francis Herbert|F. Bradley]], llavors en voga a Anglaterra, un conjunt de proposicions que ''creu ''que són veritables, sense poder demostrar-ho, a manera de «defensa del sentit comú», i fins as refereix, magnificant l'expressió, a una «[[concepció del món|visió del món]] del Sentit Comú». També [[Autor:Russell, Bertrand|Bertrand Russell]] es confessa sovint seguidor, en la seva filosofia, de teories del sentit comú.
 
En el s. XVIII,  l'[[escola escocesa del sentit comú|escola escocesa del sentit comú]] s'oposa a l'[[escepticisme|escepticisme]] de [[Autor:Hume, David|Hume]], proposant una [[teoria del coneixement|teoria del coneixement]] basada en aquest sa ús de la raó humana, com a filosofia de l'«home assenyat». [[Autor:Moore, George Edward|G.I. Moore]], un clàssic de la filosofia contemporània i un dels iniciadors de la [[filosofia analítica|filosofia analítica]], proposa, en una obra titulada justament ''Defensa del sentit comú'' (1925) –precedida d'una ''Refutació de l'idealisme'' (1903) i seguida d'una ''Prova d'un món exterior ''(1939)–, en contra de l'[[idealisme|idealisme]] de [[Autor:Bradley, Francis Herbert|F. Bradley]], llavors en voga a Anglaterra, un conjunt de proposicions que ''creu ''que són veritables, sense poder demostrar-ho, a manera de «defensa del sentit comú», i fins as refereix, magnificant l'expressió, a una «[[concepció del món|visió del món]] del Sentit Comú». També [[Autor:Russell, Bertrand|Bertrand Russell]] es confessa sovint seguidor, en la seva filosofia, de teories del sentit comú.

Revisió del 17:38, 12 oct 2017

En principi, el «bon judici» de la gent mentalment sana, madura i raonable, amb què s'al·ludeix al conjunt d'opinions –mancades de tota garantia de veritat, tanmateix– de què disposa la gent normal per a explicar-se fenòmens físics, situacions de la vida, relacions entre persones, etc., sense haver de fonamentar-les en raons científiques. Als ulls d'una teoria del coneixement, a aquesta actitud es denomina «ingènua».

En Aristòtil, que l'anomena «facultat comuna de captar directament els sensibles comuns», la capacitat del subjecte de percebre el sensible que no depèn d'un sol òrgan de percepció, com el moviment, la grandària i el nombre (De l'ànima, III, 1, 425b). Tradicionalment es dóna a l'expressió un doble sentit: el d'enteniment comú a tots els homes, tal com Descartes, per exemple, deia que «le bons sens est la chose du monde la mieux partagée» (Discurs del mètode, I), o com, en un sentit més propi, una manera de pensar que és la de tots; i llavors s'entén com «un sa sentit comú (no encara conreat)» –diu Kant (veg. text)–, que remet a la idea d'un «acord» sobre un conjunt d'opinions i creences, no plenament justificades, però que es jutja prudent admetre pel fet de ser comunament acceptades.

En el s. XVIII, l'escola escocesa del sentit comú s'oposa a l'escepticisme de Hume, proposant una teoria del coneixement basada en aquest sa ús de la raó humana, com a filosofia de l'«home assenyat». G.I. Moore, un clàssic de la filosofia contemporània i un dels iniciadors de la filosofia analítica, proposa, en una obra titulada justament Defensa del sentit comú (1925) –precedida d'una Refutació de l'idealisme (1903) i seguida d'una Prova d'un món exterior (1939)–, en contra de l'idealisme de F. Bradley, llavors en voga a Anglaterra, un conjunt de proposicions que creu que són veritables, sense poder demostrar-ho, a manera de «defensa del sentit comú», i fins as refereix, magnificant l'expressió, a una «visió del món del Sentit Comú». També Bertrand Russell es confessa sovint seguidor, en la seva filosofia, de teories del sentit comú.

. Arran de les discussions sobre el realisme, tant el filosòfic en general com el científic en particular, s'ha plantejat la qüestió de la relació que tota teoria epistemològica ha de tenir amb el sentit comú. Es discuteix si és un bon punt de partida o no. En general, pot dir-se que tant la ciència com la filosofia parteixen del sentit comú i, alhora, ho superen (veg. text). Karl R. Popper és un decidit defensor d'aquest punt de vista: «Tota ciència i tota filosofia són sentit comuna il·lustrat» (veg. text). En canvi Hegel ho critica i ho considera com una mera expressió dels coneixements menys desenvolupats i dels prejudicis d'una època (veg. text).