Sentiment estètic

En sentit genèric, la sensació de grat que produeix la contemplació d'un objecte bell. En sentit estricte, i atenint-nos a l'origen històric de l'expressió, la manera com la filosofia alemanya del s. XVIII explica l'objecte propi de l'estètica: l'emoció estètica, o percepció del bell, o la manera com es contempla el bell.

A.G. Baumgarten, fundador de l'estètica, inicia la sèrie d'autors que fan del sentiment subjectiu causat per la contemplació d'un objecte bell el fonament mateix de l'estètica, que no es recolza ara, com en el platonisme i el racionalisme en general, en una participació per l'objecte d'una Bellesa o una perfecció ideal i exterior a l'objecte; si per ventura, és el coneixement fosc d'una perfecció. L'estètica es torna autònoma, i el sentiment estètic, que és certament percepció sensible, no es confon amb el coneixement i va sempre unit a una satisfacció o plaer. La bellesa se sent més que s'entén. Kant, afegeix al sentiment subjectiu la necessitat que aporta el «gust», la capacitat de jutjar el bell, o el «judici del gust», l'enunciat que pronunciem mentalment en considerar que quelcom és bell. Per Kant, l'estètica no és una ciència, perquè només hi ha ciència del que és coneixement, i el gust estètic és un «estat d'esperit» que es correspon amb el «lliure joc» d'imaginació i enteniment, no sent la bellesa, si es prescindeix del sentiment, res en si.

Vegeu experiència estètica.

_________________________________

Textos vinculats:

L'experiència estètica com a objecte

Bibliografia