Accions

Diferència entre revisions de la pàgina «Romanticisme»

De Wikisofia

m (bot: - significatius. El [[idealisme|idealism + significatius. L'[[idealisme|idealism)
m (bot: - alemany -d'una manera progressiva de Fichte, a Schelling i a Hegel- és + alemany –d'una manera progressiva de [[Autor...)
 
Línia 6: Línia 6:
 
Del grup inicial de romàntics, destaquen en filosofia [[Autor:Schlegel, Friedrich|Friedrich Schlegel]], [[Autor:Schleiermacher, Friedrich|Friedrich D.I. Schleiermacher]], [[Autor:Schiller, Friedrich|Friedrich Schiller]] i [[Autor:Goethe, Johann Wolfgang von|Johann Wolfgang Goethe]], fins a la seva època de Weimar (1775). A ells es van unir parcialment, en la seva oposició a la filosofia de la Il·lustració, uns altres com [[Autor:Jacobi, Friedrich Heinrich|Heinrich Jacobi]], iniciador de la [[Pantheismusstreit|''Pantheismusstreit'']], i [[Autor:Herder, Johann Gottfried|Johann Gottfried Herder]].
 
Del grup inicial de romàntics, destaquen en filosofia [[Autor:Schlegel, Friedrich|Friedrich Schlegel]], [[Autor:Schleiermacher, Friedrich|Friedrich D.I. Schleiermacher]], [[Autor:Schiller, Friedrich|Friedrich Schiller]] i [[Autor:Goethe, Johann Wolfgang von|Johann Wolfgang Goethe]], fins a la seva època de Weimar (1775). A ells es van unir parcialment, en la seva oposició a la filosofia de la Il·lustració, uns altres com [[Autor:Jacobi, Friedrich Heinrich|Heinrich Jacobi]], iniciador de la [[Pantheismusstreit|''Pantheismusstreit'']], i [[Autor:Herder, Johann Gottfried|Johann Gottfried Herder]].
  
Del romanticisme sorgeix una nova concepció de la [[naturalesa|naturalesa]], concebuda com un organisme en [[esdevenir|esdevenir]], i un renovat interès per la [[religió, filosofia de la|religió]] i per formes de misticisme naturalista, on es barreja [[Déu|Déu]] i naturalesa, molt d'acord amb una de les característiques romàntiques més pròpies, el ''Sehnsucht'', o «anhel» de l'indefinit, l'[[infinit, infinitud|infinit]], o l'[[absolut|absolut]]. Això suposa un acostament o tornada cap a la religió en general. L'obra de [[Autor:Chateaubriand, François René de|F. René de Chateaubriand]], ''El geni del cristianisme ''(1802), en el camp catòlic, i la «teologia del sentiment» de [[Autor:Schleiermacher, Friedrich|Schleiermacher]], en el [[pietisme|pietisme]] protestant, són exemples significatius. L'[[idealisme|idealisme]] alemany -d'una manera progressiva de [[Autor:Fichte, Johann Gottlieb|Fichte]], a [[Autor:Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von|Schelling]] i a [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]]- és el terme final on van a parar aquestes identitats i barreges entre naturalesa, divinitat i absolut, i on la naturalesa és creadora i l'absolut es troba a esdevenir.
+
Del romanticisme sorgeix una nova concepció de la [[naturalesa|naturalesa]], concebuda com un organisme en [[esdevenir|esdevenir]], i un renovat interès per la [[religió, filosofia de la|religió]] i per formes de misticisme naturalista, on es barreja [[Déu|Déu]] i naturalesa, molt d'acord amb una de les característiques romàntiques més pròpies, el ''Sehnsucht'', o «anhel» de l'indefinit, l'[[infinit, infinitud|infinit]], o l'[[absolut|absolut]]. Això suposa un acostament o tornada cap a la religió en general. L'obra de [[Autor:Chateaubriand, François René de|F. René de Chateaubriand]], ''El geni del cristianisme ''(1802), en el camp catòlic, i la «teologia del sentiment» de [[Autor:Schleiermacher, Friedrich|Schleiermacher]], en el [[pietisme|pietisme]] protestant, són exemples significatius. L'[[idealisme|idealisme]] alemany –d'una manera progressiva de [[Autor:Fichte, Johann Gottlieb|Fichte]] a [[Autor:Schelling, Friedrich Wilhelm Joseph von|Schelling]] i a [[Autor:Hegel, Georg Wilhelm Friedrich|Hegel]]és el terme final on van a parar aquestes identitats i barreges entre naturalesa, divinitat i absolut, i on la naturalesa és creadora i l'absolut es troba a esdevenir.
  
 
L'interès per la [[història|història]], el valor de la [[tradició|tradició]] i la idea de consciència col·lectiva, o «esperit del poble» ([[Volksgeist|''Volksgeist'']]), una teoria romàntica de la [[societat|societat]] i de l'[[estat|Estat]], desenvolupada sobretot per [[Autor:Rousseau, Jean-Jacques|Rousseau]], són també trets d'aquesta època i dels autors influïts pel romanticisme.
 
L'interès per la [[història|història]], el valor de la [[tradició|tradició]] i la idea de consciència col·lectiva, o «esperit del poble» ([[Volksgeist|''Volksgeist'']]), una teoria romàntica de la [[societat|societat]] i de l'[[estat|Estat]], desenvolupada sobretot per [[Autor:Rousseau, Jean-Jacques|Rousseau]], són també trets d'aquesta època i dels autors influïts pel romanticisme.

Revisió de 19:50, 16 set 2017

(de l'anglès romantic, interpretat en el s. XVII com a característic de la novel·la o romanç: pròpiament, el llibre que narrava aventures caballerescas en llengua romanç)

Moviment literari i artístic, que es difon per tota Europa a la fi del s. XVIII i començaments del XIX, la característica fonamental del qual és l'oposició als criteris estètics del classicisme. Sorgeix a Alemanya, per obra de literats (August Wilhelm i Friedrich Schlegel, Novalis [pseudònim de Friedrich von Hardenberg], C. Brentano, A. Müller, Jacob i Wilhelm Grimm, etc., i la seva revista «Athaeneum» [1798-1800]), que es reuneixen en «cercles», s'oposen a les idees i criteris estètics del classicisme, racionalisme i Il·lustració i tenen consciència d'iniciar una nova època; el seu precedent immediat és el Sturm und Drang. Valoren menys la raó que el sentiment, posen èmfasi en l'irracional, el vital, el particular i individual, per sobre de l'abstracte i general, en l'art, la literatura, la història i la filosofia, i busquen els seus models de vida i pensament en l'edat mitjana i la cultura popular.

Del grup inicial de romàntics, destaquen en filosofia Friedrich Schlegel, Friedrich D.I. Schleiermacher, Friedrich Schiller i Johann Wolfgang Goethe, fins a la seva època de Weimar (1775). A ells es van unir parcialment, en la seva oposició a la filosofia de la Il·lustració, uns altres com Heinrich Jacobi, iniciador de la Pantheismusstreit, i Johann Gottfried Herder.

Del romanticisme sorgeix una nova concepció de la naturalesa, concebuda com un organisme en esdevenir, i un renovat interès per la religió i per formes de misticisme naturalista, on es barreja Déu i naturalesa, molt d'acord amb una de les característiques romàntiques més pròpies, el Sehnsucht, o «anhel» de l'indefinit, l'infinit, o l'absolut. Això suposa un acostament o tornada cap a la religió en general. L'obra de F. René de Chateaubriand, El geni del cristianisme (1802), en el camp catòlic, i la «teologia del sentiment» de Schleiermacher, en el pietisme protestant, són exemples significatius. L'idealisme alemany –d'una manera progressiva de Fichte a Schelling i a Hegel– és el terme final on van a parar aquestes identitats i barreges entre naturalesa, divinitat i absolut, i on la naturalesa és creadora i l'absolut es troba a esdevenir.

L'interès per la història, el valor de la tradició i la idea de consciència col·lectiva, o «esperit del poble» (Volksgeist), una teoria romàntica de la societat i de l'Estat, desenvolupada sobretot per Rousseau, són també trets d'aquesta època i dels autors influïts pel romanticisme.