Locke: la identitat personal

Sent aquestes les premisses per a trobar en què consisteix la identitat personal, devem ara considerar què significa persona. Penso que aquesta és un ser pensant i intel·ligent, proveït de raó i de reflexió, i que pot considerar-se així mateix com una mateixa cosa pensant en diferents temps i llocs; el que tan sols fa perquè té consciència, perquè és alguna cosa inseparable del pensament, i que per a mi li és essencial, doncs és impossible que un percebi sense percebre el que fa. Quan veiem, sentim, fem olor, agradem, sentim, meditem o desitgem alguna cosa, sabem que actuem així. Així succeeix sempre amb les nostres sensacions o percepcions actuals, i és precisament per això pel que cadascun és per a si mateix el que ell anomena ell mateix [...]. Doncs com l'estar proveït de consciència sempre va acompanyat de pensament, i això és el que fa que cadascun sigui el que ell anomena si mateix, i d'aquesta manera es distingeix de totes les altres coses pensants, en això consisteix únicament la identitat personal, és a dir, la identitat del ser racional, fins al punt que aquest tenir consciència pot allargar-se cap enrere, cap a qualsevol part de l'acció o del pensament ja passats, i aconseguir la identitat d'aquesta persona: ja fins al punt que aquesta persona serà tant la mateixa ara com llavors, i la mateixa acció passada va ser realitzada pel mateix que reflexiona ara sobre ella que sobre el qual la va realitzar.

Ensayo sobre el entendimiento humano, l.2, cap. 27, n. 11 (Editora Nacional, Madrid 1980, vol.1, p. 492-493).

---

Original en castellà

Siendo ésas las premisas para encontrar en qué consiste la identidad personal, debemos ahora considerar qué significa persona. Pienso que ésta es un ser pensante e inteligente, provista de razón y de reflexión, y que puede considerarse asimismo como una misma cosa pensante en diferentes tiempos y lugares; lo que tan sólo hace porque tiene conciencia, porque es algo inseparable del pensamiento, y que para mí le es esencial, pues es imposible que uno perciba sin percibir lo que hace. Cuando vemos, oímos, olemos, gustamos, sentimos, meditamos o deseamos algo, sabemos que actuamos así. Así sucede siempre con nuestras sensaciones o percepciones actuales, y es precisamente por eso por lo que cada uno es para sí mismo lo que él llama él mismo [...]. Pues como el estar provisto de conciencia siempre va acompañado de pensamiento, y eso es lo que hace que cada uno sea lo que él llama sí mismo, y de ese modo se distingue de todas las demás cosas pensantes, en eso consiste únicamente la identidad personal, es decir, la identidad del ser racional, hasta el punto que ese tener conciencia puede alargarse hacia atrás, hacia cualquier parte de la acción o del pensamiento ya pasados, y alcanzar la identidad de esa persona: ya hasta el punto de que esa persona será tanto la misma ahora como entonces, y la misma acción pasada fue realizada por el mismo que reflexiona ahora sobre ella que sobre el que la realizó.