Mostra la font per a Locke:LLIBRE I. CAPÍTOL II. NO HI HA PRINCIPIS INNATS EN LA MENT

{{RecursWiki
|Tipus=Extractes d'obres
}}
{{RecursBase
|Nom=Locke: no hi ha principis innats en la ment
|Idioma=Català
}}

'''JOHN LOCKE, An Essay concerning Human Understanding'''

LLIBRE I. CAPÍTOL II. NO HI HA PRINCIPIS INNATS EN LA MENT  


1. La forma en què nosaltres adquirim un coneixement qualsevol és suficient per provar que aquest no és innat. És una opinió establerta entre alguns homes que hi ha certs principis innats en l’enteniment: unes nocions primàries, caràcters impresos en la ment de l'home, que l'ànima rep al començament de la seva existència i que porta al món amb ella. Per convèncer un lector sense prejudicis de la falsedat d'aquesta suposició, em bastaria mostrar (com espero fer a les parts següents d'aquest Discurs) de quina manera els homes poden aconseguir tot el coneixement que posseeixen, solament amb l'ús de les seves facultats naturals i sense l'ajuda de cap impressió innata, i poden arribar a la certesa, sense tal mena de principis o nocions innats. Perquè imagino que tothom  reconeixerà l’absurditat de suposar que són innates les idees de color en una criatura a qui Déu va dotar de la vista i del poder de rebre sensacions per mitjà dels ulls a partir dels objectes externs. I seria igualment absurd atribuir algunes veritats a certes impressions de la naturalesa i a certs caràcters innats, quan podem observar en nosaltres mateixos facultats adequades per aconseguir tan fàcilment  i segurament un coneixement d'aquelles veritats com si originàriament haguessin estat impreses en  la nostra ment. No obstant això, com que a un home no li és permès de seguir impunement els seus propis pensaments en la recerca de la veritat quan aquests el condueixen, per poc que sigui, fora del camí habitual,  exposaré les raons que em van fer dubtar de la veritat d'aquella opinió per tal que serveixin d'excusa a la meva equivocació, si en ella he incorregut,  la qual cosa deixo al judici de qui estigui disposat, com jo, a abraçar la veritat allà on es trobi.   


2. L'assentiment general constitueix el principal argument. No hi ha supòsit més comú que la idea que hi ha uns certs principis, tant especulatius com pràctics  (car es parla de tots dos), universalment acceptats per tota la humanitat. D'aquí s'infereix que han de ser unes impressions permanents que reben les ànimes dels homes al començament de la seva existència, i que les porten al món amb elles d'una manera tan necessària i real com en el cas de les seves propietats inherents.   


3. El consens universal no prova que hi hagi res innat. Aquest argument, extret del consens universal, té l’inconvenient següent: que encara que fos cert que hi ha de fet unes veritats assentides per tota la humanitat, això no provaria que són innates, mentre hi hagi una altra manera d’explicar la forma en què els homes han pogut arribar a aquest acord universal sobre aquestes coses que tots accepten; la qual cosa penso que pot ser demostrada.   


4. “El que és, és”; i “És impossible que la mateixa cosa sigui i no sigui” no són proposicions acceptades per tothom. Però el que és pitjor, aquest argument del consens universal, que s'ha utilitzat per provar els principis innats, em sembla que és una demostració que no existeixen tals principis innats, perquè no hi ha cap principi al qual tota la humanitat concedeixi un assentiment universal. Començaré amb els principis especulatius, exemplificant l'argument en aquests celebrats principis de demostració, "tota cosa que és, és” i “és impossible que la mateixa cosa sigui i no sigui”, que em sembla que, entre tots, tindrien el dret més gran al títol d'innats. Gaudeixen d'una reputació tan sòlida de ser principis universals que em semblaria certament estrany que algú els posés en dubte. No obstant això, em prenc la llibertat d'afirmar que aquestes proposicions són tan lluny de gaudir d’un assentiment universal que gran part de la humanitat no en sap res, d’elles.   


5. Aquests principis no són principis impresos en l'ànima naturalment, perquè els desconeixen els nens, els idiotes, etc.... Perquè, primer, és evident que els nens i els idiotes no tenen la més mínima aprehensió o pensament d'aquestes proposicions, i tal mancança basta per destruir l’assentiment universal, que per força ha de ser el concomitant necessari de tota veritat innata:  em sembla gairebé contradictori dir que hi ha veritats impreses en l'ànima que aquesta no percep ni entén, ja que “estar impreses”  vol dir precisament que determinades veritats són percebudes, perquè imprimir alguna cosa en la ment sense que la ment la percebi em sembla poc intel·ligible. Si, per tant, els nens i els idiotes tenen ànima, vol dir que tenen ments amb aquestes impressions, i haurien de percebre-les  i, per necessitat, conèixer-les i assentir-hi; però com que això no succeeix, és evident que no existeixen tals impressions. Perquè si no són nocions naturalment impreses, aleshores, com poden ser innates? I si efectivament són nocions impreses, com poden ser desconegudes? Dir que una noció està impresa en  la ment, i afirmar al mateix temps que la ment la ignora i que fins i tot no l'adverteix, és igual que reduir aquesta impressió  al no-res. No pot dir-se de cap proposició que està en ment sense que aquesta en tingui notícia i en sigui conscient. Perquè, si es pogués  afirmar tal cosa de cap proposició, llavors,  per la mateixa raó, podria dir-se que estan impreses i estan en la ment totes les proposicions vertaderes i a les quals la ment és capaç d'assentir. Ja que, si pogués dir-se d'alguna que està en la ment sense que aquesta la conegui, hauria de ser només perquè és capaç de conèixer-la –un capacitat que la ment té respecte a totes les veritats que arribarà a conèixer. Però, encara més, segons això podria haver-hi veritats impreses en la ment sense que aquesta en tingui o pugui tenir-ne mai cap coneixement; perquè un home pot viure molt i finalment pot morir en la ignorància de moltes veritats que la seva ment hagués estat capaç de conèixer, i de conèixer amb certesa. Així, doncs, si la capacitat de conèixer és l'argument en favor de la impressió natural, s’hauria d’acceptar que totes les veritats que un home arriba a conèixer han de ser innates: i aquesta gran afirmació no passa de ser una manera impròpia de parlar, que no diu res diferent del que diuen els qui neguen els principis innats, encara que vulgui afirmar el contrari. Perquè ningú ha negat  mai que la ment sigui capaç de conèixer diverses veritats. Diem que la capacitat és innata i el coneixement és adquirit.  Aleshores, quina és la raó de tan gran obstinació en favor de certs principis innats? Si les veritats poden imprimir-se en l'enteniment sense ser percebudes, no arribo a veure quina  diferència pot existir, pel que fa al seu origen, entre les veritats que la ment és capaç de conèixer. Forçosament totes són innates o totes són adquirides, i serà inútil intentar distingir-les. Per tant, qui parli de nocions innates en l’enteniment, no pot voler dir (si es refereix a una certa classe de veritats ) que tals nocions són estan en l’enteniment de tal manera que aquest no les ha percebudes mai, i n’és un ignorant total. Perquè, si les paraules “estar en l'enteniment” tenen algun sentit recte, signifiquen ser enteses.  De tal forma que estar en l'enteniment i no ser entès, estar en la ment i no mai ser percebut, és tant com dir que una cosa està i no està en la ment o en l'enteniment. Per tant, si aquestes dues proposicions  “qualsevol cosa que és, és”, i “és impossible que la mateixa cosa sigui i no sigui”,  haguessin estat impreses per la naturalesa, els nens no podrien ignorar-les. Els petits i tots els dotats d'ànima haurien de posseir-les en el seu enteniment, conèixer-les com a veritables, i atorgar-hi el seu assentiment.

{{InfoWiki}}